"No és bo autoexigir-se massa perquè t’obsessiones"

BarcelonaAbel Serdio (Avilés, 1994) torna aquest cap de setmana a Valladolid, on ha jugat els últims tres anys, per disputar des de dissabte la seva primera Copa Asobal amb el Barça d'handbol (19.00 h, semifinals contra Ademar). És la definició d'especial. El pivot segueix superant pantalles que al Palau són rutina. Té un punt innocent, de nouvingut, que enganxa. L'actitud terrenal contrasta amb la seva categoria d'internacional absolut amb Espanya i el glamur que es guanyen -sovint sense mèrits- els fitxatges. Relativitza la falta de minuts per darrere de Sorhiando i Ludovic Fabregas perquè pensa en el futur. Diu que l'han educat per treballar, no per aixecar la veu.

Li preocupa la Copa? Està nerviós?

No, en absolut. És la primera vegada que visc la competició i és un luxe estrenar-me a Valladolid contra els meus excompanys. Són amics meus, jugar contra ells i tenir l’opció de guanyar-los és genial. Crec que no tinc pressió. M’hi adapto, com ho he fet des que vaig arribar al club.

Creu que s’hi ha adaptat del tot?

Acabes entrant en la dinàmica per força. Et trobes un ritme de calendari que tindràs durant tota la temporada. Has d'acceptar les normes del joc com més aviat millor: viatges per Espanya, després per Europa, passes poc temps a casa... Al final és divertit.

El Barça produeix vertigen des de dins?

És una altra història. Mira’m ara [estén els braços]. Vinc amb un necesser i res més. Ens mimen, ens renten la roba, t’ho donen tot. Arribes a l’entrenament i tens l’equipació al teu lloc. Hi ha el nivell professional i l’alt nivell, que és el d’aquí. Jo aquest any estic descobrint la Lliga de Campions, per exemple. Abans en gaudia des de fora, però no és el mateix.

Li ha canviat molt la vida?

La personal és segurament la part més diferent, sí. Valladolid és una ciutat petita i jo vivia amb companys d’equip. Ara estic sol a Esplugues. Trigo una hora més o menys a arribar al centre de Barcelona. Alguns companys són a Castelldefels, que també és lluny. Bé, és una vida una mica més solitària, però és la feina. Segurament ara faig servir més el mòbil per trucar a la família i parlar amb els amics.

És fàcil entrar en un vestidor ‘star system’?

Molt. És un grup magnífic. Jo els he patit tres anys a Valladolid. El canvi ha sigut positiu, perquè es comporten com gent normal, que ho són, eh [riu]. T’ajuden, celebren les teves accions, et donen consells... Quan els vaig conèixer era més distant perquè els respectava molt. El temps t’ajuda a acostar-te instintivament. Crec que soc una persona sociable.

Ha patit més amb els fonaments tàctics?

El que noto més és el ritme nou, l’apartat físic, vaja. És un joc molt intens. Has d’estar 100% en defensa i en atac. Has de córrer totes les transicions. Això és un altre handbol. Jo tenia interioritzades les jugades dels últims tres anys, els mecanismes i els gestos. Ara és crear una nova base de dades. Bé, forma part del canvi.

Què li costa més?

Defensar aquesta gent. Són molt grans. En atac et fan la vida molt fàcil. Si guanyes la posició et regalen la pilota directament a la mà. Has d’estar molt atent, perquè et poden fer una passada en qualsevol moment. La defensa sempre acaba marcant la diferència.

Què li demana Xavi Pascual?

Bàsicament confiança. Els objectius de l’equip t’exigeixen molt. Si te n’oblides, els entrenadors t’ho recorden. Noto que el Pasqui té molta confiança en mi quan em diu una cosa positiva o quan m’esbronca, que també és necessari.

Com és no poder baixar mai el pistó?

No ho veig malament, perquè és quan millores. Alguns dies m’he desesperat, perquè t’encara Luka Cindric i et balla la cintura. Estàs amb els millors jugadors del món. És normal si no claves l'acció sempre. Has de fer autocrítica per veure què fas bé i què has de millorar. Soc al Barça perquè vull millorar. Si no jugues al màxim no aconsegueixes res.

No és esgotador?

Bé, potser un dia no fas l’entrenament que volies i li dones voltes. Tenim la sort que hores després tens una nova oportunitat. No tots tenim bons dies. Els esportistes som com un treballador d’oficina, que no sempre pots donar la teva millor versió. Jo vinc d’un equip amb menys entitat. Allà si no estaves al 100% podia ser que complissis. Aquí, no. Mai ningú et regala res.

El pressiona la comparació amb Fabregas?

No, perquè ningú m’ha demanat que hagi d’estar ja al seu nivell. T’ho exigeixes tu mateix, però amb sentit comú. L’equip m’ho ha comentat, que si estic al Barça és per alguna cosa. Que les coses surten bé, genial, que no, doncs ja sortiran la pròxima vegada. No és bo autoexigir-se massa perquè t’obsessiones.

Se sent el tercer pivot?

Sí, potser sí, soc el que està tenint menys minuts.

És una sensació o una conclusió numèrica?

Jo sé d’on vinc, què em queda per millorar i què són Sorhaindo i Fabregas dins el panorama mundial. Jo m'entreno per ser el primer pivot. No em tallo. Si haig de fer un contacte dur, el faig. Però has de contextualitzar, saber la teva situació.

Venia mentalitzat per estar en aquest segon pla?

Alguna vegada et pot sorprendre si no jugues, però has d’entendre-ho. És normal que el pivot amb menys experiència es quedi fora de la rotació. Els meus companys de posició són referents mundials. No puc jugar-ho tot, no té misteri. Quan et comuniquen que no viatges et quedes tocat, però no s’acaba el món. Jo soc positiu.

Com ho ha gestionat?

Unes vegades millor que d'altres. Et poses a pensar una mica. Jo vinc de jugar-ho tot a Valladolid. Si no tens els minuts de sempre, el canvi es nota molt. No he arribat al punt de viure-ho amb ansietat. Segurament sí que he tingut nervis perquè vols fer-ho bé, com li passa a tothom.

És més fàcil acostumar-se a guanyar sempre?

Es viu diferent perquè el Barça és diferent. Quan jugava a Gijón i Valladolid i venia al Palau, era conscient que el més normal era perdre. L'objectiu de l'equip és guanyar cada partit per aixecar la Lliga. Saps que si estàs al 100%, guanyes. No passa res per dir-ho, perquè jo ho he viscut des de l’altra banda. Sí que has de rendir a cada jornada. Si no ho fas així, arribarà el dia que voldràs estar fi i no podràs.