"No em podia passar dos anys plorant cada dos dies"

La Molina"Em va passar una cosa molt estranya", confessa Anna Boada (Barcelona, 1992) a la petita cafeteria ubicada al peu de la pista del Roc Blanc de la Molina. "Els mesos posteriors a guanyar la medalla mirava les fotos d'aquell dia i no em reconeixia. Semblava que hi veiés una altra persona".

A la seva mare li agradava imprimir les fotos de la gesta i ensenyar-li els diaris que en parlaven. Però l'Anna era incapaç de mirar-los. "No podia perquè hi veia una altra persona malgrat que sabia que era jo. Em donaven rebuig", continua relatant amb un cafè amb llet a la mà durant la conversa amb l'ARA després de molts anys fora del focus mediàtic. La gesta va ser que l'Anna, amb Aina Cid, va aconseguir el setembre del 2018 la primera medalla –de bronze– en un Mundial en una disciplina olímpica en la història del rem espanyol femení. Però les hores posteriors l'Anna se les va passar plorant en un hotel de Plovdiv (Bulgària), on s'havia disputat la competició. I no precisament d'alegria.

"Feia uns mesos que cada dos dies plorava a l'habitació després de l'entrenament o, fins i tot, durant l'entrenament. La medalla la vaig guanyar en aquesta situació psicològica. Aquella tarda també vaig tancar-me a plorar a l'habitació de l'hotel. Aleshores vaig pensar: 'Val la pena tot el que he passat per això?'" Tant la seva companya en la modalitat de dos sense timoner, Cid, com els seus dos entrenadors més pròxims eren conscients del patiment de l'Anna perquè l'havien vist amb els seus propis ulls i ella mateixa els hi havia explicat.

"Els entrenadors intentaven posar-hi remei, però crec que encara no estaven preparats per saber com fer-ho. I sentia que l'Aina s'allunyava. No la culpo, perquè ella també havia de sobreviure a la seva situació", recorda l'Anna. "A l'última prova abans del Mundial, jo psicològicament estava bastant tocada i no ens va anar gens bé. Aleshores em vaig obrir a ella i li vaig dir que estava fatal, que jo no podia estar pensant en els dos anys que quedaven per als Jocs Olímpics [als de Rio de Janeiro havien aconseguit un diploma olímpic amb un sisè lloc] perquè jo no em podia imaginar dos anys plorant cada dos dies".

D'on naixia el malestar? "De la pressió i del cansament físic acumulat, que a mi em repercutia psicològicament perquè estava molt més sensible i reaccionava de forma desagradable més fàcilment. Era un cercle viciós". La primera era autoimposada? "La pressió venia de mi mateixa. Si l'any anterior havíem fet cinquenes del món, a la meva ment només entrava que podia fer un resultat millor la pròxima vegada. Però crec que aquesta pressió autoimposada també estava influenciada pels entrenadors".

En què la notava? "Quan vam fer la medalla de bronze al Mundial, un d'ells em va dir només aconseguir-la: 'L'any que ve segones o primeres, eh?'. No m'ho podia creure. Ell sabia com jo havia viscut aquell any. Simplement, felicita'm i siguem feliços i l'any que ve quan comencem ja en parlarem. Però no m'ho diguis ara mateix perquè literalment m'ofegues".

La decisió de la retirada

L'Anna va desaparèixer del mapa del rem després de la històrica medalla de Plovdiv. Primer, va marxar a fer una cooperació d'un mes a l'Àfrica i, a continuació, se'n va anar uns mesos a Austràlia, on aleshores vivia la seva parella. "La meva idea era tornar a Espanya aprofitant que ens donaven un premi a la gala de la Federació Espanyola de Rem, fer un altre mes de cooperació a l'Àfrica i tornar a entrenar per posar-me forta. Però aleshores vaig fer-me una fractura de tíbia i peroné i va ser el senyal definitiu".

La gala de la federació, que es va celebrar a Madrid el març del 2019, va marcar un abans i un després a la vida de l'Anna. Quan va pujar a recollir el premi va sorprendre a gairebé tothom llegint un text en què va fer públic el seu problema de salut mental i va anunciar la retirada. "La soledat t'envaeix per la vergonya de ser jutjat, que la gent sàpiga la realitat, que tingui por d'apropar-se a tu per evitar contagiar-se", va llegir Boada sobre l'escenari. Només tenia 26 anys.

Va finalitzar la carrera de medicina i es va aferrar a aquest camí. Però el rem encara es passejava per la seva ment. "Molts anys més tard encara pensava que tornaria a competir, malgrat que en el fons era conscient que no ho faria. Cada vegada que veia competicions importants o publicacions a les xarxes socials relacionades amb el tema encara pensava que podia tornar. La meva ment no va tancar aquesta opció fins fa un any o dos", admet. "Treure'm les xarxes socials em va ajudar molt".

Una nova vida

Ara, l'Anna viu amb la seva parella en una autocaravana que aparquen en algun indret de la Cerdanya per dormir. I, durant el dia, treballa a l'equip sanitari de les estacions d'esquí de la Molina i la Masella mentre estudia un màster de rescat de muntanya medicalitzat. "Quan vaig començar a fer esports de muntanya, com l'escalada i l'alpinisme, i em vaig separar definitivament del rem va ser quan em vaig trobar realment millor". La pregunta més important: com està? "Estic superbé. He trobat una nova identitat i uns nous objectius", respon amb un somriure que la blancor de la neu del voltant encara fa brillar més.

S'han fet passos endavant en la manera de veure la salut mental? "La Victòria Cid, la germana de l'Aina, acaba de publicar un llibre sobre la seva depressió [Simplement, jo. La meua victòria contra la depressió]. Tres anys després que jo petés va petar ella amb els mateixos entrenadors i la mateixa federació. No sé fins a quin punt van posar-hi remei després del que em va passar a mi", lamenta l'Anna.

"Em van preguntar si la meva lesió era una tapadora per dir que estava embarassada"