No és una lliga per a gerents

Carlos Humberto Caszely, futbolista xilè que l’Espanyol va fitxar del Llevant a mitjans dels setanta, és un exemple d’esportista compromès amb els valors d’esquerra. Va negar la salutació al sanguinari dictador Pinochet en la prèvia d’un partit de la selecció i, durant la seva estada a l’Espanyol (1974-1978), es va solidaritzar –amb paraules i fets– amb diferents vagues obreres que van tenir lloc en el tardofranquisme. Pau Luque, en el seu assaig postmodern –per fragmentari i irònic– Las cosas como son (premi Anagrama d’assaig 2020), cita l’ídol perico. En una entrevista en la qual un periodista l’estava atabalant amb preguntes va contestar: “No tengo por qué estar de acuerdo con lo que pienso”. Aquesta genialitat, reflex de la que també tenia en el camp, és des d’on va explicar la seva teoria sobre el futbol. En aquest esport, deia, hi ha obrers i gerents. Els obrers han de treballar físicament perquè no tenen prou qualitat. I els gerents es poden permetre no córrer massa perquè són els que finalment resolen els partits. Ell, òbviament, es considerava un gerent. Amb aquella simpàtica panxeta i la seva immensa qualitat no podia ser cap altra cosa. Era conegut com El Gerente.

Aquell Espanyol dels 70 es podia permetre tenir més d’un gerent. Però el futbol ha canviat molt. I ara, els obrers han de tenir una alta qualificació tècnica i els gerents han de suar la samarreta. Tot i això, encara hi ha diferències. I si no, que els hi preguntin a Raúl de Tomás i a Adrián Embarba. L’Espanyol només ha marcat tres gols però ells ja porten dues assistències i un gol. I aquesta serà, més o menys, la proporció a final de temporada. La pregunta és si aquesta aportació és compatible amb una solidaritat més gran amb el grup. Perquè si RDT no pressiona, els equips contraris ja tenen superada la primera línia sense esforç i poden triar qui inicia l’atac. I si Embarba no té disciplina tàctica en la seva banda, el nostre lateral queda del tot venut. En el cas d’Óscar Gil no es nota gaire la diferència. Però Adrià Pedrosa va fer el seu pitjor partit diumenge passat, el dia que Embarba va jugar per l’esquerra.

Em costa imaginar aquests dos jugadors a la banqueta. Per qualitat, per caràcter i per evitar que desconnectin. Intueixo que Vicente Moreno comparteix el meu diagnòstic. Suposo que l’única solució és convèncer-los: fer-los veure que si no es posen tots deu la granota d’obrer, no ens en sortirem. Si jugués ara, fins i tot el Gerente Caszely seguiria el seu defensa i pressionaria. O no. Perquè jo tampoc no estic obligat a estar d’acord amb mi.