Cristhian Stuani: "Només la meva família sap el que he passat fins a tornar a veure el Girona a Primera"

GironaEl màxim golejador de la història del Girona es diu Cristhian Stuani (Tala, 1986), que aquest diumenge ha aconseguit un triomf inoblidable a San Mamés contra l'Athletic Club. L'uruguaià va ser dels pocs que en tot moment va creure en el retorn del club a Primera Divisió. Home de paraula, va alliberar-se a Tenerife el juny passat, plorant de felicitat mentre abraçava la seva família. 

Ha passat més de mitja lliga i l'equip és onzè amb cinc punts de marge respecte al descens. Satisfet?

— El fet de competir a Primera és un al·licient increïble per a tothom. És el que més desitjàvem i ens ha costat molt arribar fins aquí. El balanç és positiu, la dinàmica és bona i ocupem un lloc que ens dona tranquil·litat i a la vegada no ens deixa relaxar, perquè això va molt de pressa i si et despistes, tens el descens allà. Tornar a la Lliga i ser un equip protagonista no és un detall menor. Una cosa és dir-ho i l'altra, fer-ho: nosaltres sortim a guanyar els partits.

Teniu un comportament desacomplexat.

— Sembla que faci uns quants anys que hi som, és cert. No és gens fàcil mostrar-se d'aquesta manera i això és mèrit de tothom. Hem trobat el camí que, esperem, ens permetrà solucionar la temporada amb la permanència. Però perquè això sigui possible s'han de fer moltes coses. A Primera no n'hi ha prou només amb tenir més efectivitat, per exemple. S'ha de saber proposar, ser competitiu, defensar bé... És una barreja de factors.

La categoria és tal com recordaves?

— La veig molt més bonica ara, la veritat. Tinc el record del tram final de l'any que vam baixar, que va ser traumàtic. El que sento ara s'assembla molt al que sentia el primer any que hi havíem estat, el 2017. Personalment, tornar-hi com a capità, sabent la responsabilitat que comporta, em motiva a continuar lluitant. Perquè no lluito només per mi, sinó que ho faig per tota la gent que envolta el club, des dels treballadors fins als aficionats. Això fa que m'exigeixi més, a ajudar en el que calgui i a donar el millor de mi mateix. Un capità ha de tenir sentiment de pertinença i crec que l'he demostrat. Això serà un llegat que deixaré i quan vegi jugar el Girona a Primera, d'aquí a uns anys, em sentiré orgullós d'haver-ne format part i de donar exemple. 

Anem a les semifinals del play-off, contra l'Eibar, que acaben amb remuntada i el gol que et converteix en el jugador que més n'ha marcat defensant l'escut del Girona.

— Puc assegurar que és impossible que l'oblidi. Ni molt menys vull desmerèixer la final i el Tenerife, perquè va ser duríssim, però aquella nit a Ipurua ens va donar la força mental i col·lectiva per acabar pujant. Tinc gravat a foc aquell dia, perquè a part estripo un registre que mai ningú no havia fet. Semblava que tot estava escrit i preparat perquè passés d'aquella manera i el Girona pugés amb tant patiment i pressió, que era molt gran, perquè era la tercera final consecutiva i per tot el que havíem passat els anys anteriors. Els que havíem jugat les dues primeres, ho teníem dins. Qui en vol perdre tres? S'havia d'aconseguir tant sí com no. 

I arriba Tenerife, el gran dia. L'alliberament de plorar amb la gent que estimes.

— Va ser bestial. Ells saben perfectament, més que ningú, tot el que vaig passar abans que arribés el dia de retornar el Girona a Primera. Vam deixar anar tot el que teníem dins. Però no només jo, sinó ells. Perquè són els que m'aguanten diàriament, em donen suport, estan al meu costat. La família es menja les coses dolentes que la gent no veu i potser pensa que no existeixen. Potser creuen que un futbolista d'elit ho intenta i si no ho assoleix, ja està. I no és així. Vivim un munt de circumstàncies que t'arriben profundament endins. I tot el que dúiem acumulat durant anys es veia reflectit en un partit de futbol. Les emocions i les llàgrimes volen dir que desitjàvem pujar amb el cor. 

A l'elit, però, el teu rol ha canviat i ara ets suplent. Ho entens?

— Per a mi, no és fàcil de gestionar; però per a Míchel tampoc ha de ser-ho. El que puc dir és que intento estar preparat per quan ell entengui que puc ser important. És difícil assumir una situació així perquè no hi estic acostumat, pel que significo en aquest club, pel que he generat... i veure'm en segons quin paper és complicat. Per què? Perquè soc ambiciós i vull jugar. Però ho haig de portar de la millor manera possible, pensant en l'objectiu principal, perquè l'equip està per damunt. 

Sense tenir tants minuts continues sent el pitxitxi, aquest curs.

— He marcat moltíssims gols, però cada any he posat al davant els interessos del Girona. Míchel sap que pot comptar amb mi quan em necessiti i només tinc paraules d'agraïment cap a ell, perquè l'any passat em va ajudar quan passava dificultats. Sempre li dic que juga amb avantatge, perquè sap que hi soc. Molts cops puc enfadar-me perquè vull participar més, però intento posar-me al seu lloc i entendre de quina manera, segons el seu estil, pretén que exploti les meves virtuts. I llavors em calmo. Tot i que no puc obviar que els anys passen i és una baralla interna: entre veure'm bé i creure que puc donar més i acceptar que potser no estic per a tant temps damunt la gespa com abans. Però acceptar-ho em costa.

Toqueu sovint el tema? 

— Sí, esclar, moltíssim. Però el que no faré és parlar malament d'ell, al contrari, i dono per descomptat que no hi haurà cap enfrontament, perquè ni jo ni l'entrenador ni l'equip no ens ho mereixem. Estic agraït, amb el que Míchel fa pel club, amb la dedicació que hi posa i per tot el que hem aconseguit plegats. Queixar-me no seria lògic. Però com a jugador, si estic bé, és difícil acceptar ser suplent, i en un any i mig he marcat trenta gols. 

Penses en l'endemà o tens altres prioritats?

— Quan vam pujar, em vaig mentalitzar que aquest any tocava gaudir del futbol. El meu objectiu, ara com ara, és continuar estant a l'altura del que exigeix la Primera Divisió. I en això tinc la consciència molt tranquil·la.

Com t'imagines el final d'aquesta història amb el Girona?

— El final serà important per a tothom, però desconec quan arribarà. Mentre estigui bé, no hi ha problema. No li tinc por a un descens, això mai. No he pensat que corro el risc d'acabar tornant a Segona Divisió. Li he donat la volta, creient que per quina raó no puc contribuir a una salvació. A mi m'ha costat molt estar gaudint de tot això, no tindria sentit deixar-ho córrer si estic en condicions. Acomiadar-me amb l'ascens hauria sigut una bona manera de dir adeu? Sí, però encara tinc coses per donar.