El nou Barça perdona, el Bayern de sempre no (2-0)

Munic (enviat especial)Algunes derrotes t’enfonsen, et fan sentir petit. D'altres et fan molt de mal, però t’esperonen per poder créixer. El Barça ha canviat molt els últims mesos. Si abans jugar contra el Bayern feia por, ara ja no. Si abans els bavaresos semblaven gegants, ara el Barça ja els pot mirar als ulls. El Barça està canviant, millorant, espolsant-se pors de sobre. Però si alguna cosa no canvia és el Bayern. Passi el que passi, el futbol segueix sent un esport en el qual juguen dos equips i sempre guanyen els alemanys (2-0).

Quin mal va fer, aquesta derrota. Però un dolor ben diferent que aquelles vuit campanades a mort de Lisboa. Els gols del Bayern van fer ferir la carn, perquè el Barça està ben viu. Els bavaresos van posar els gols, el Barça el joc. I el futbol encara és un joc en què es guanya marcant gols. Coses de la vida, precisament el que li va fallar a l’equip de Xavi a Baviera van ser els gols que sol aportar Robert Lewandowski. El polonès no és una màquina perfecta. Normalment tan efectiu, en va perdonar tres de clares en el retorn a la seva antiga casa. No deu ser fàcil haver de fer mal a qui ha estat la teva família tant de temps si fas un gol. Per un cop, la pilota va marxar fora quan va quedar-se sol davant Neuer, que el coneix tan bé. I el Barça va perdre una oportunitat d'or.

Munic va veure una obra inacabada del Barça. No va ser una victòria, però el partit va servir per entregar un missatge a tothom que el vulgui llegir. No hi havia millor escenari que aquest, l’estadi del Bayern, escenari de tantes desfetes, per reivindicar un projecte jove i descarat. Era el lloc ideal per veure com l’orgullós ogre bavarès començava a posar-se nerviós al veure com li pispaven la pilota a casa seva. Una revolta en tota regla, amb un munt de jugadors menuts fent ballar al seu ritme els gegants alemanys. L’afició del Bayern, que va rebre amb aplaudiments Lewandowski, va descobrir com pot arribar a ser de complicat jugar contra el polonès. Cada cop que tocava la pilota, l’estadi respirava diferent. Deu ser una sensació similar a veure la persona que has estimat molts anys caminant amb el cap ben alt pel carrer amb el seu nou amor.

Xavi no va dubtar. I pensar que hi havia qui afirmava fa poc que al tècnic blaugrana li agradava jugar a la contra. Formar part del mateix arbre genealògic que Cruyff i Guardiola significa visitar el Bayern i ser més valent que mai, enviant sis homes a pressionar gairebé als peus de Manuel Neuer. Gavi, embogit, perseguia la pilota fins al cor de l’àrea bavaresa. Com si volgués ser ell qui clavés l’estaca al cor del dimoni alemany. El Barça només patia quan els bavaresos podien córrer a la contra, especialment gràcies a un Davies que sembla haver nascut en un altre planeta on els homes són més forts. El lateral canadenc va cruspir-se Raphinha en defensa i va obligar Xavi a canviar de banda el brasiler per encarar Dembélé amb Davies. I el resultat va ser un clar penal sobre el francès que de manera incomprensible el col·legiat no va veure.

Dos cops per l'esquena

Amb Marcos Alonso debutant a una banda i Christensen al costat d’Araujo, el Barça va fer-se un fart de xutar a porteria en una primera part en què el Bayern va fer-se petit. El barcelonisme necessitava un partit així. A Munic i amb l’himne de la Champions. Ja n’hi havia prou de ser la riota europea. Tocava recuperar sensacions i fer-ho allà on grans projectes del Barça s’havien ennuegat. I tot, amb Pedri portant el ritme, vestit de director de Filharmònica, ballant com si fos Nijinski sobre l’escenari. Contra un rival tan físic, ell semblava volar, amagant la pilota com si fos un truc de màgia. Però el gol no arribava. I el monstre va despertar.

La segona part va començar amb una ocasió clara de Raphinha. El Barça seguia a la seva, constant. Però el primer córner del Bayern va acabar amb un cop de cap de Lucas. El Bayern s’havia aixecat de la caixa per tornar a fer mal i va mossegar el Barça dos cops en cinc minuts. Primer amb el gol de Lucas i després amb una cursa individual de Leroy Sané. Ningú pot negar el gen competitiu dels alemanys, capaços de patir durant 45 minuts i colpejar-te per l’esquena quan menys t’ho esperes.

El Barça no va rendir-se. No forma part de l’ADN d’aquest equip. Ho va seguir intentant, ara amb Ferran i De Jong a la gespa, però el Bayern és com un d’aquells monstres amb mil cares. I es va transformar en un mur, tot deixant passar els minuts mentre Dembélé anava desapareixent i Pedri perdonava el 2-1. Tampoc Ansu va trobar l'encanteri per alterar el curs d'un partit amarg, tan dolorós com una cita amorosa que acaba inesperadament sense petó. El Barça, seductor, valent, va intentar-ho de totes les maneres, però va perdonar. El Bayern, en canvi, no coneix el significat de la paraula perdó. L'ogre alemany, però, ja no és tan superior. És tan a prop... i alhora tan lluny. A dos gols de diferència, en concret. Els gols que, per un dia, Lewandowski i companyia no van tenir.