Novak Djokovic suma un nou Wimbledon en el seu periple per ser el millor tenista de tots els temps

¿Qui pot aturar Novak Djokovic? El tenista serbi ha conquerit per sisena vegada el torneig de Wimbledon i avança amb pas ferm en el seu camí per ser el primer jugador masculí a guanyar, el mateix any, els quatre títols del Grand Slam i l'or olímpic. Sobre la gespa de l'All England Club de Londres, on s'ha fet seva la superioritat que fins fa poc tenia Federer, el jugador de Belgrad ha superat en quatre sets Matteo Berrettini, que ha sigut un oponent digne (6-7, 6-4, 6-4 i 6-3). El romà, primer italià a arribar a una final a Wimbledon, ha arribat a fer patir el serbi especialment en el segon set, però ha acabat claudicant davant la fortalesa mental de Djokovic.

Lluny queda el record d'aquell jugador bromista que feia riure el públic imitant els seus adversaris. Ben aconsellat per Marián Vajda i llegendes de l'esport com Boris Becker, Djokovic va entendre que, si aconseguia centrar-se en el joc, no tindria sostre. Dit i fet. Amb el triomf a Wimbledon ja suma 20 títols del Grand Slam, tants com Roger Federer i Rafa Nadal. La llista de rècords del serbi sembla impossible de recordar, perquè ha igualat Federer i Sampras amb tres títols consecutius a Londres i ara aspira a ser un dels pocs jugadors que ha guanyat els quatre títols grans el mateix any natural. Ho haurà de confirmar a l'US Open, on ja ha guanyat tres cops. Abans, però, volarà a Tòquio buscant l'or olímpic. Si fos capaç de guanyar tant al Japó com a Nova York, imitaria la fita d'Steffi Graf el 1988, l'única persona que ha guanyat el mateix any l'or olímpic i els quatre torneigs grans. Cap home ho ha fet, fins ara.

"He estat molt afortunat de ser molt fort en els moments decisius. També he perdut finals de Grand Slam en què vaig sentir que estava a prop de guanyar-les. Però com va dir Michael Jordan, he fallat, he fallat i he fallat, i per això he triomfat al final. És un procés d'aprenentatge, una corba d'aprenentatge. Com més vegades passes per aquí, com més vegades ho vius en una pista de tennis, més còmode estàs en aquestes situacions" admetia el serbi.

La final, però, no ha sigut bufar i fer ampolles. Tots dos han començat nerviosos. Djokovic, fallant en el servei, conscient de la importància de la cita. I Berrettini, amb molèsties a una cuixa, patint el pes de ser el primer italià finalista a un Grand Slam en més de 40 anys. Ara, de mica en mica Djokovic ha fet seu el partit, tot i que l'italià, amb un primer servei demolidor i atreviment, ha aixecat un set que perdia per 5-2 enduent-se'l al tie break. Al segon, Djokovic ha reaccionat barrejant pujades a la xarxes amb reversos liftats que feien mal a un Berrettini que sempre ha donat resistència. Però estava destinat a perdre. Malgrat oposar resistència en cada set, Djokovic sempre acaba mantenint la calma en els moments claus. En el quart, quan Berrettini ha amenaçat amb trencar el seu servei amb 3-3, Djokovic ha imposat el seu joc des del fons de la pista. I quan, amb el 5-3, ha entès que la pressió afectava el servei del romà, l'ha castigat fins a endur-se el seu sisè títol a Wimbledon. Per celebrar-ho, el serbi s'ha enfilat a la grada, on recuperant la seva cara més riallera ha tingut temps per fer-se selfies amb adolescents, per abraçar el seu equip. Un d'ells, el croat Goran Ivanisevic, que va guanyar un cop a la gespa anglesa. "Ningú té tanta fama com ell, ningú", sol dir Ivanisevic de Djokovic. De moment, ja suma tants títols importants com Federer o Nadal. I és més jove. I de fam, encara en té. L'últim home a guanyar els primers tres Grand Slams de la temporada havia sigut l'australià Rod Laver, el 1969. Ara Djokovic ja pensa en l'or olímpic. Mai en té prou.