La paciència
Paciència és un concepte que no figura en el diccionari culer, ha estat virtut desconeguda en 122 anys d'història. En la massa social i el periodisme domina el dictar sentència i càtedra després de cada matx, sense manies per oblidar el resultat anterior. El seguidor barcelonista té encara una reflexió pendent que no pot ser ajornada: els autèntics titulars d'aquest Barça, sense dorsals assignats, són les pèrdues de temporada, el deute total, el patrimoni net, les amortitzacions i les nòmines inflades. Factors de pes que condicionen fatalment allò que veiem sobre la gespa.
Com passa en cada matx, de San Mamés pots treure mil conclusions que no serviran de gaire segons sigui el proper marcador. I al culer se'l menjarà la impaciència, la impotència comparativa amb els bons temps, l'exigència sobre aquells que no rendeixen al nivell dels venerats o fallen gols que altres marcaven. Ho deia l'Absent quan afirmava que no els arribava per a grans empreses i ho ratificava ahir Griezmann amb una versió personal que enguany tot serà sang, suor i llàgrimes. Malgrat que costi, val més fer-se'n a la idea o això es tornarà un patiment continu.
Ara que s'ha engegat l'ascensor de les promeses, espatllat a voluntat durant els darrers deu anys, resultaria injust exigir a la nova fornada allò d'arribar i moldre. Avui el Barça s'ha convertit en una granja de Garcies, promeses encara per confirmar dels que no saps si seran bons, excel·lents o fantàstics futbolistes. D'aquesta qualificació depèn el futur col·lectiu del club, el sostre, les il·lusions, saber on ens portarà la seva ambició i talent. Convertits en brots verds d'esperança enmig d'un panorama realment apocalíptic, la nova generació és l'únic clau roent on agafar l'esperança col·lectiva. Sort d'ells. Quedem a la llarga espera que els joves salvin el club d'aquest tràngol. La resta no ajuda a la reconstrucció. Cal una santa paciència que quasi és resignació cristiana.
El curt termini blaugrana ve enverinat, l'equip no rendirà a l'alçada de l'exigència i aquesta és una certesa irrefutable. Espera un camí de petites esperances i control de la frustració. En aquest maremàgnum de crisi, s'ha de celebrar un crèdit a baix interès com un títol i deixar temps perquè escampi. Fent via, ja es trobaran ajustaments futbolístics a fer. De pedres al fetge, les mínimes. Si arriba alguna alegria inesperada, benvinguda serà. Fins aquí, l'estèril exercici de suggerir paciència a un col·lectiu que l'ha ignorat sempre.