El pàdel com a experiència socialdemòcrata
Als centres d'estiueig del país cada any hi ha més gent que cau en l'encís del pàdel i oblida el tenis, la disposició patxanguera estival contribuint a un procés de substitució que segur que en mans de Michel Houellebecq serviria de metàfora del declivi d'Occident. És sabut que la popularitat de la pala està escombrant la de la raqueta, però també que en parlem amb la boca petita. El pàdel és un esport del qual no sabem estar orgullosos.
Entomant la idea de David Foster Wallace en un deliciós article sobre Roger Federer, l'experiència del pàdel té una explicació tècnica i una altra de metafísica, i encara que la primera fa més bon periodisme, la segona s'acosta més a la veritat. Com que ja deveu haver vist que aquesta columna sol lligar una vivència vagament estival amb un artefacte cultural, explicito que la recomanació d'avui és He ballat (breument) la conga (Periscopi), una tria de les millors peces de no-ficció de l'escriptor americà que, precisament, comença amb l'assaig sobre el tenis.
Foster Wallace aprofita un Federer-Nadal del 2008 per glossar com el pic de la pràctica esportiva pot donar-nos accés a veritats ocultes sobre la condició humana. Com qualsevol obra d'art, els tenistes d'elit ens permeten contemplar un cert tipus de bellesa universal. La gràcia d'aquesta "bellesa cinètica" és que toca els límits de la física amb els pèls de la pilota. En un esport en què un mil·lisegon i mig centímetre fan tota la diferència, el realisme descriptiu se'ns fa petit i necessitem un suplement de transcendència per capturar el que està passant. Que, en els ulls de Wallace, és una reconciliació amb el fet generalment decebedor de tenir un cos.
El problema és que el pàdel es juga en una gàbia de vidre que consuma la venjança del cervell garratibat. Si en els esports clàssics tot sembla pensat perquè els homes moderns puguem retrobar-nos amb pulsions atàviques de la família de la guerra, la caça i l'honor tribal; l'entramat de rebots i reixes del pàdel actua com un mecanisme de redistribució igualitària que relativitza la importància del poder físic i democratitza les possibilitats de victòria. El cop més important de tots és el globus: lent, vague, defensiu i fàcil d'aprendre.
L'auge inexorable del pàdel demostrarà que l'essència humana no és el perfeccionament del cos, sinó la construcció d'entorns artificials que ens protegeixin. Contra l'estilització de la violència natural, el pàdel assaja una teoria de la bellesa de la moderació, la comoditat i els plaers fàcils. Reconciliar-nos amb el cos és un vell ideal, però reconciliar-nos amb la pulsió i necessitat de domesticar-nos a nosaltres mateixos és la tasca del present.
