Que paguin els culpables
Costa ben poc dir les coses pel seu nom i deixar-se d'eufemismes. La mateixa premsa esportiva, a l'engròs, que s'ha passat deu anys tapa que et taparàs les vergonyes dels gestors amics insisteix avui en culpar la pandèmia del desastre. Ja que hi som, també la poden acusar de la mort d'en Kennedy i dels incomptables mals d'aquest món, com si haguéssim nascut tots el mateix dia del covid-19. I si no és contra el bitxo, carregaran contra Tebas o formularan alguna teoria conspiranoica dirigida per Florentino. El cas és encaparrar-se en la negació i embolicar la troca, altrament dita opinió pública.
Durant l'última dècada, els dos darrers presidents democràticament escollits a les urnes –no ho oblidem– van gestionar el club com mai no s'haurien atrevit a fer-ho amb la seva economia domèstica. Alguns argumenten que l'estratègia anava encaminada cap a la formació d'una societat anònima, presentada com a únic remei per al manteniment competitiu del Barça. Els mateixos que avui es neguen a dir les coses clares els haurien ajudat a forjar el corrent d'opinió necessari per a la perpetració de tal disbarat.
En espera d'aquesta auditoria que mai no arriba i que no presentarà, òbviament, proves que portin tan pèssima gestió als tribunals de justícia, no sobraria la pensada de reclamar responsabilitats als que han deixat el club fet un solar, ensorrat i a punt de fallida. Tampoc cola, com fan els mateixos cínics, assegurar que Messi cobra massa i ha arribat l'hora de partir peres amb el millor futbolista de la història, el geni que triplica els ingressos generats respecte al dineral que costa. Ja n'hi ha prou d'excuses. En una societat sota mínims de normalitat, no hauria de resultar utòpic exigir aquestes satisfaccions que els responsables driblen gràcies a les maniobres dels amics i a un embolica que fa fort constant.
Si el Barça està com està, fet una calamitat, és per obra i desgràcia d'uns senyors que no podien fer-ho pitjor i/o tenien altres intencions ocultes que situaven aquest bé comú sota la perspectiva del benefici propi. Rebaixar ara la massa salarial i deixar-la a nivell del que exigeix la retallada de pressupost és una tasca de dimensions siderals, d'aquí que es concedeixin baixes i es regalin jugadors per les exagerades nòmines que els mateixos sapastres van concedir. Segurament, a la llarga, el club sortirà del tràngol, però de moment resultaria el súmmum de la injustícia que els perpetradors de la calamitat continuessin enrient-se dels culers a la cara.