"Vaig participar al Dakar i no en recordo res de res. Per això hi torno, per tenir records"

BarcelonaL’Isaac Feliu no recorda res del seu pas pel ral·li Dakar. "Si m’hi esforço tinc alguna imatge aïllada, perduda. Una imatge d’una sortida, però poca cosa. No recordo el que va passar-me durant dos mesos de la meva vida", explica aquest pilot de Talavera, un poble de la Segarra, de 44 anys. Com que no recorda res del Dakar, aquest any hi tornarà. "Necessito tenir els meus records", diu acompanyat del seu amic Carles Falcón (Tarragona, 1978). En Carles sí que ho recorda tot, de l'últim Dakar. Tant les seves peripècies dalt d’una moto com el patiment un cop va saber de l’accident que va patir l’Isaac, en què va rebre el cop que ha provocat que no recordi res d’aquells dies en terres saudites.

Es van conèixer gràcies al motor. Un d’aquells casos de persones que tenen una passió tan gran, que la converteixen en la seva feina. "Vaig amb moto potser des dels 7 o 8 anys, que vaig començar amb unes d'aquestes infantils. No competia, era només una passió. Després vaig entrar en el món del trail perquè volia viatjar i veure món. Al final, vaig acabar coneixent gent com l'Isaac, que també era un apassionat de fer off-road",recorda el tarragoní. L’Isaac va començar més tard en el món del motor, tot i que la moto hi havia estat sempre: "En un poblet com el meu, a la Segarra, tots els xavals tenen una moto amb 14 anys. A més som terra de motor, tenim a tocar Cervera, la ciutat dels Márquez. Llavors tenia la moto per anar a veure la xicota a Cervera; no va ser fins que vaig venir a viure a Barcelona que me'n vaig comprar una i tot va canviar". Les ganes de sortir a veure món amb la moto el van portar a crear una empresa a Castellolí (Anoia) que fa cursos i rutes per viatjar sobre dues rodes. I va pensar que el Carles era la persona ideal per ajudar-lo. Van passar a treballar junts fent viatges amb clients. El següent pas va ser començar a competir en ral·lis l’any 2015. Tot anava bé fins que va arribar la pandèmia.

"Nosaltres ens dedicàvem a fer cursos de conducció amb moto. Sense poder fer-ho, vam decidir fer un programa per YouTube parlant de motor. En fèiem un per setmana i teníem unes 1.000 o 1.500 persones connectades. Quan va arribar el Dakar, vam decidir fer un especial parlant de les etapes, de què passava... Era el gener del 2021. I la gent que ens mirava ens va començar a preguntar si no ens agradaria competir-hi. La veritat és que mai ho havíem pensat, ja que requereix una quantitat inhumana de diners, però al veure que s’havia creat una comunitat disposada a ajudar-nos, va néixer la idea d’anar-hi el 2022", explica l’Isaac. Per al Carles i l’Isaac, que de menuts es forraven la carpeta de l’escola amb fotografies de gent com Jordi Arcarons o Carlos Sotelo, pioners al Dakar, era un somni fet realitat.

El gener del 2022 l’aventura es posava en marxa. El Dakar, la prova més mítica, encara que ara es faci a l’Aràbia Saudita i no pas en terres africanes. La inciaven tres valents sota el paraigua de l’equip Klim TwinTrail Racing: l’Isaac, el Carles i l’Albert Martin. S’havien apuntat a la categoria de motos sense ajuda, la més econòmica. El seu repte era acabar. "Fins al dia de l'accident, la veritat és que anàvem molt bé per les expectatives que portàvem. Anàvem molt mentalitzats de com havíem de fer les coses, dels timings que no havíem de fer i de no buscar-nos problemes, no perdre'ns, arribar cada dia al bivac a bona hora... Fins a la novena etapa. Recordo que vam arribar al primer punt de posar benzina, que era el quilòmetre 200, vaig trobar l'Albert, que era l'altre pilot que, i em va dir que l'Isaac no hi era. Hauria hagut d'arribar abans que nosaltres perquè sortia abans. Algú deia que havia caigut, però no en teníem informació. Llavors va arribar el pilot marroquí que va ajudar-lo després de la caiguda. Ell només parlava àrab i francès, i jo de francès no en parlo, però em va venir a dir que l’helicòpter se l’havia endut inconscient, que era una caiguda greu. Ens quedaven pocs dies de cursa i va ser difícil acabar, no ens podíem concentrar", recorda el Carles. L’Isaac, en canvi, no recorda res. Ni de la caiguda, ni del trasllat, ni de la seva estada en un hospital militar de Riad, la capital saudita. S'hi va estar una setmana en coma induït. Quan es va despertar, finalment va poder tornar a Barcelona després de dues setmanes més hospitalitzat. Va ser llavors quan li van explicar bé què havia passat. Li van dir que a l’hospital, quan es va recuperar, anava dient coses sense sentit, parlant d’escacs i de tàctica militar. Ara, ell en fa broma.

Dos anys després, ha decidit que vol tornar-hi. I el primer que havia de fer era explicar-ho a la seva dona, la Cristina. "Ella ja tenia clar que si jo decidia que volia tornar al Dakar, em donaria suport. Sí que hi ha molta gent que em pregunta per què hi torno, després de tot el que ha passat. Mira, pots tenir un accident i acabar com jo a les escales de casa. Per tant, com que ha sigut un accident no vull viure amb aquesta por tota la vida. I per això hi tornem, per veure si acabem el projecte que va començar fa anys. Si el 2022 la moto s’hagués trencat i no hagués pogut acabar, no hi tornaria. Hauria estat normal. Però jo vull tenir els meus records del Dakar", raona.

Per preparar-se, el Carles li ha anat explicant tot el que ell recorda. "És molt dur, el Dakar. Un terreny extremadament complicat, i són molts dies, moltíssims quilòmetres. Hi ha dies que fas més de 800 quilòmetres. I després nosaltres estem en la categoria Original BikeMotor, sense assistències. Quan arribes al bivac has de cuidar la moto, has de muntar la tenda, el sac, el sopar... i això cada dia, que durant aquest any seran 12 o 14 dies. És dur físicament i sobretot és dur mentalment. Jo vaig estar bastants mesos sense ganes de pujar a la moto, però amb el pas del temps hi vols tornar, et quedes amb els records bons". Records que ha compartit amb l’Isaac. Aquest gener hi tornen, amb el nom dels més de 800 voluntaris que els han ajudat econòmicament perquè hi puguin tornar. "Portem els seus noms a la part de davant de la moto, davant nostre, guiant", explica Feliu, que encara el seu segon Dakar amb la il·lusió del primer. Aquella primera aventura de la qual no recorda res de res.