Charly Rexach: “Passar de tot va bé per jugar a futbol, i al Barça encara més”

BarcelonaCarles Rexach (Barcelona, 1947) va ser durant molts anys el jugador que més partits havia disputat amb el Barça, entre els quals el 0-5 al Bernabéu i la final de la Recopa a Basilea. Quan l’equip va guanyar quatre lligues seguides i la primera Copa d’Europa, a Wembley, ell era el segon entrenador, al costat de Johan Cruyff, en aquell inoblidable Dream Team. Va ser Cruyff, precisament, qui el va rebatejar com a Charly, i així ha quedat per a tothom. Si encara li faltés algun mèrit per ser una llegenda blaugrana, afegiu-hi aquest: com a director tècnic, fitxa Leo Messi amb un tovalló de paper.

Quina és l’última vegada que has somiat que encara jugaves al Barça?

— Vols que et digui la veritat? Moltes vegades. Me’n recordo d’un gol que vaig fer o d’un partit. Fixa’t si fa anys que em vaig retirar i encara et penses que jugues.

I en aquests somnis, t’aplaudeixen o et xiulen?

— Home, posats a fer, m’aplaudeixen, perquè vull recordar-me de les coses bones. Més que res, de partits memorables.

Quin seria el teu partit memorable?

— A mi tothom em parla del Feyenoord, a la Copa d’Europa, que vam quedar 3-0 i vaig fer els tres gols. Però he tingut altres partits. Contra el Madrid sempre he marcat, per exemple. Jo era un d’aquells tios que els partits importants els vivia, però no el diumenge, tota la setmana.

Hi ha un imatge que, com a espectador, m’agrada molt: veure al túnel dels vestidors els últims instants dels jugadors abans de saltar al camp. Tu com vivies aquells moments?

— Jo me’n recordo que anàvem cap al camp i altres jugadors em deien: “Ara m’agradaria que el partit ja s’hagués acabat, ser a casa, fotent-me una cervesa, haver guanyat 1-0 i de penal”. Doncs, jo no. Jo el gust d’anar al camp, el què passarà, faré un espectacle, no la tocaré, per a mi allò era vida. El gust del moment ja no el tindré mai més.

Què recordes de l’últim partit teu, l’homenatge del Camp Nou aquell 1 de setembre de 1981?

— Quan jo jugava, i veia que s’acomiadava l’Olivella, el Kocsis, el Segarra, el Rifé, el Sadurní, després l’Asensi, quan els feien l’homenatge a ells, jo ja em posava trist. Pensava: “Pobre tio, no podrà tornar a jugar a futbol”. Sabia que un dia m’arribaria a mi, però ho veia lluny. El dia que va arribar vaig quedar fotut. Vaig estar a la dutxa potser mitja hora. Et canviaven, et feien els regals, tothom t’aplaudia, el partit continuava i tu te n’anaves a la dutxa i allà sota pensaves: “Ara sí que s’ha acabat això, què fotré?”. Quan em pregunten pel dia més feliç de la meva vida, futbolísticament parlant, és el dia del meu debut, que guanyem 4-0 i faig el primer gol. I el dia més trist, el que vaig plegar, per més bonic que fos l’homenatge. El camp ple, la selecció argentina amb Maradona, un èxit total, però jo no podria tornar a jugar més a futbol.

Recordes quant cobraves l’última temporada que vas jugar amb el Barça, la 80-81?

— Exacte, no ho sé, però crec que entre fitxa, primes i tot, devien ser 10 o 12 milions de pessetes. Comparat amb ara, misèria. Pràcticament vaig guanyar més calés amb l’homenatge.

Qui era el teu representant, qui negociava en nom teu?

— No en tenia, no n’hi havia, en aquella època. A fer el primer contracte hi vaig anar amb el meu pare, i els altres, jo sol. 

Tenies fama a dins del camp de ser una mica gandul i a fora del camp, de ser un playboy. Eren fames que et molestaven o que t’agradaven?

— Això del playboy... Passa que venia una desfilada de models i em demanaven que hi anés de jurat amb el Serrat i altra gent coneguda. Em veien allà i què es pensaven? Que me les enduia totes a casa? Com que no em vaig casar fins als 32 anys, i els jugadors de futbol n’hi havia que es casaven amb 20 o 21, deien que era un cràpula.

I ho eres?

— No, no. Si jugues 17 anys a futbol de debò, o fas una mica de bondat o estàs llest. Home, he fet de les meves, però com tothom. Més pa que formatge.

Fins al dia que vas agredir uns paparazzis a Madrid.

— Me’n recordo que estàvem ballant i tot d’una sento el soroll d’una càmera que ens feia fotos. Em giro, els veig, salto; mira que soc tranquil, jo; li foto cop de puny, li agafo la màquina, li trinxo la màquina i sortim volant d’allà, a bufetades, uns a favor, els altres en contra. Al final vaig haver d’anar a declarar i vaig haver de pagar la càmera de fotografiar. Ara em fa gràcia haver-ho fet. Penso en com se’m van poder creuar els cables.

Home, perquè veníeu de perdre amb el Barça al camp del Burgos i us enganxaven de festa.

— Sí, sí, això mateix.

I l’altra fama, la de gandul. Has arribat a dir mai la frase que se t’atribueix: “Córrer és de covards”?

— Sí, la vaig dir un dia. No és meva, la devia sentir i me la vaig quedar per mi. Aviam, la meva definició per a tot a la vida és: màxim rendiment, mínim esforç. Quan veia una pilota que s’escapava, no feia aquelles corregudes de relliscar per l’herba que li agraden tant a la gent. O en un camp enfangat, tothom anava fet una merda ple de fang i jo només tenia fang del turmell en avall. Quan em deien: “Tu no t’has embrutat?”, jo els contestava: “A futbol com es juga? Dret o per terra?” Primer deia aquestes frases perquè me les creia i ara, amb la fama, ja m’hi repenjo. Una altra cosa que abans em molestava és quan em deien que jo només jugava quan volia. Si jugo quan vull, és que soc un fenomen. Ara vull, jugo. Ara no vull, no jugo. 

Aquesta fama que tenies de passar de tot.

— Això de passar de tot, en el futbol, va bé. I al Barça, encara va millor. Abans d’un partit importantíssim, sempre els deia als jugadors: “Si perdem, no passa res. No us penjaran a la plaça de Catalunya. Demà sortirà el sol, vindrem a entrenar. No passa res”. Ho deia perquè no sortissin tan acollonits al camp.

Últimament, els davanters o bé pressionen o no juguen. Tu series titular ara al Barça?

— Quan em diuen una cosa d’aquestes, jo de seguida analitzo: quan a la nostra època foties un xut i anava als núvols, el porter rival treia de porteria i tots els davanters baixàvem al mig del camp. Si recuperàvem la pilota de seguida, havia de tornar a pujar. Si hi ha pressió, no he ni de baixar ni de pujar, ja soc allà.

Aquestes últimes setmanes s’ha subhastat el famós tovalló amb què vas fitxar Leo Messi. Es veu que algú n’ha pagat 900.000 euros. Has sigut tu?

— Jo, no. A veure, el tovalló se’l va quedar el representant de Messi, l’Horacio Gaggioli. Ell em va trucar fa poc per dir-me que havia volgut donar el tovalló al Museu del Barça i que l’havien fotut escales avall. Em va explicar que el subhastarien i que el preu de sortida serien més de 300.000 euros. “I tu creus que algú et pagarà alguna cosa per això? Que tinguis molta sort”. I em diu: “Si em paguen molt, ja me’n recordaré de tu”. “No, no vull res”, li vaig contestar. 

És la teva lletra, no podríeu anar a mitges?

— La meva lletra i la meva signatura. Però no, hi hauria gent que diria: “Aquest, el Rexach, encara vol fer negoci...”

És molt estrany que el Barça no volgués aquest tovalló per al Museu.

— Això són paraules de l’Horacio. A mi, particularment, m’agrada que hagin pagat gairebé un milió d’euros per un tovalló. Jo soc una persona que busco solucions ràpides. Quan la família Messi s’emprenya i fa que se’n va, allà al Tenis Pompeia, és quan demano un paper i un llapis. “Papel no tengo”, em diu aquell, i busco un tovalló d’aquells tan prims, perquè amb els més gruixuts el bolígraf s’enganxava. 

És el millor que has fet per al Barça, el tovalló de Messi?

— Fent conya dic que ara, sobretot els joves, em coneixeran per ser el que vaig signar el tovalló de Messi, amb tots els anys que he estat jo aquí jugant a futbol, entrenant i fent de tot.

Últimament es parla molt de com el Barça ha tractat Xavi. A tu el Barça t’ha tractat bé?

— Podria dir que, al llarg de la meva carrera esportiva, m’han tractat bé, però tampoc els hi he complicat gaire la vida. Me n’han fet alguna, eh, que ja no vull ni recordar. Per exemple, després de l’episodi amb els paparazzis que em comentaves abans, em van apartar de l’equip tres mesos, a mi i al Marcial. En línies generals, no em puc queixar. Però fixa’t que els tres últims tios de gran nivell al Barça, Koeman, Messi i Xavi, tots han sortit malament, havent sigut el que han sigut.

Quin és l’últim amic del món del futbol que se t’ha mort?

— El Fusté. És un dels grans amics que he tingut. Per a mi, o per al Lluís Pujol, era com un germà gran. Quan hi havia algú que es fotia amb nosaltres, ell ja sortia a defensar-nos. Ha sigut un gran amic tota la vida.

Hi ha gent a qui li agrada sentir-te a parlar d’altres coses que no són futbol. Quina diries que és la teva filosofia de vida?

— Primer, estar content amb el que has fet i amb el que tens. Hi ha gent que em diu: “Tu has vist el que guanyen ara els futbolistes?”. A la meva època també ens guanyàvem molt bé la vida. O eres torero o eres futbolista. Saber-se conformar amb el que tens i amb el que fas. Amb això, pots ser bastant feliç. Quan era petit, volia ser futbolista. El meu pare em deia: “N’hi ha milers que juguen i hi arriben molt pocs”. Doncs aquesta il·lusió que jo tenia de petit, arribar-la a fer, ser jugador del Barça, que era el que jo volia, i estar tants anys allà... He sigut un privilegiat. M’he guanyat la vida no treballant, jugant, perquè el futbol no deixa de ser un joc. Ser feliç i guanyar-te la vida amb el que t’agrada no es paga amb calés.

Si l’últim entrenador del Barça, Hansi Flick, et truca i vol dinar amb tu, què li diries?

— Li diria que cap problema, però que no li vull donar classes de res. Com a màxim, li podria donar una opinió. Li diria que és un equip difícil, o molt difícil, diferent a tot, i que el més important és que mori amb les seves idees. Si ell considera que Ter Stegen ha de jugar de davanter centre, que jugui de davanter centre. Si hi juga i no fot res, i la gent es comença a queixar, al següent partit davanter centre una altra vegada. Perquè al final marxaràs i sempre pensaràs que no has fet el que volies fer. Difícil, diferent i morir amb les seves idees. Que no et quedi res per fer.

Ara mateix, quina és la teva última il·lusió?

— Anar fent el que faig ara: els nets, els fills... Jugo a tenis, vaig amb bici, faig el mateix que feia, però a menys ritme. El meu pare sempre em deia que la vida, quan arriba certa edat, era una renúncia contínua. Ara ja no faig això, ara ja no faig allò, fins al final, que no et queda res. Doncs jo encara estic a la fase que ho faig tot a menys gas. Potser perquè abans tampoc anava al límit. Saps què vull dir-te? M’ho he de prendre una mica en conya.

Les dues últimes són iguals per a tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Segur que n’he sentit cinquanta mil, de cançons seves, però de títol ni un.

Les últimes paraules de l’entrevista són teves. Acaba com vulguis.

— Que ja n’hem fet unes quantes d’entrevistes, a la tele, a la ràdio, ara al diari, i que sempre és un plaer. Pel que vulguis, ja ho saps.