La Pera de l’Ase, refugi de pescadors i cau de contrabandistes

PalmaEn aquesta ruta exploram un espai molt concret del litoral de la Tramuntana: el municipi de Banyalbufar. La seva geografia muntanyosa i molt accidentada, que s’estén des dels penya-segats costaners fins a les grans altures de la mola de Planícia (934 m), ofereix el marc ideal per interpretar i entendre el paisatge cultural de la serra de Tramuntana, Patrimoni Mundial. Rosts costers esglaonats amb marges monumentals, marges i camins de pedra en sec, vinya, oliverar, alzinar i un enfilall de petits horts irrigats per un extens i complex sistema hidràulic (fonts, canals, síquies, safareigs i aljubs), l’anomenat ma’jil, d’herència musulmana. I racons amb imatges icòniques, com la torre del Verger, popularment dita ‘sa Torreta’ i la Pera de l’Ase, un dels tres ports del terme, refugi de pescadors i cau de contrabandistes. Una caminada curta però intensa quant al seu valor patrimonial i paisatgístic. Un agraïment molt especial a dos informants banyalbufarins, Paco Albertí Picornell i Francesc Vives Vich, per les seves aportacions valuosíssimes en aquest article. Recordau que les línies 131 i 202 hi fan parada, a la vila (consultau-ne horaris al web tib.org)

La ruta

[00 min] Ens posam a caminar des de la parada del bus en direcció a Estellencs, als peus de la plaça de la Vila, sota l’església parroquial de la Nativitat de Maria, del segle XVI, ampliada i reformada al XVII. Aquest edifici substituí un vell oratori del segle XIII ubicat al camí del Molí, baixant a la cala, a l’indret conegut com l’Era del Fossar, destruït arran d’un atac pirata. Unes passes més endavant, a la dreta, tenim la Baronia, un dels edificis civils més importants de Banyalbufar, bell exemplar d’arquitectura del segle XVI i un dels eixos històrics i identitari del poble, centre de la vida feudal d’altres èpoques. Tot seguit, a l’altre costat de la carretera podem veure la placeta de la Canal, presidida per una escultura de Nando Ros, dedicada a les collidores de tomàtigues.

A poc a poc, deixam el poble enrere. En un primer revolt travessam el torrent de Can Fura [05 min], a l’altura de les cases del mateix nom. Una suau remuntada ens situa en el conegut com revolt dels Bolcadors, a l’altura de Can Pico i de l’entrada al camí del Rafal (GR-221/Ruta de Pedra en Sec) [10 min]. Els Bolcadors és un curiós topònim que té a veure amb l’alta sinistralitat d’aquest tram de carretera i, més en concret, amb un tràgic succeït. Sembla que a començament del segle XX, quan l’antiga carretera oferia en aquest tram un desnivell rost i perillós, hi va trabucar –bolcar– un carro. A l’accident hi morí el conductor; algunes fonts de la vila asseguren que es tractava d’un familiar de Can Fura. Si ens hi fixam, a la part esquerra de la calçada, sobre la paret del marge, hi podem veure una pedra amb una creu gravada, en record del fet luctuós. Al mateix indret, però al costat oposat de la via, podem veure una pedra antiga encastada sobre una paret moderna amb la inscripció de l’any 1869. Sense cap més explicació, la data fa pensar en alguna reforma important a la carretera o entorn de Can Pico.

[15 min] Ens envolta l’ambient de foravila. En àrab ‘Banyalbufar’ significa construït a vorera de la mar. Ho constata la panoràmica que s’observa del poble des d’aquest punt de la ruta, el revolt dels Bolcadors. Gaudim de la imatge d’un vell establit que amb el temps s’ha anat enfilant esponerós com una heura pels costers de la muntanya. [20 min] Deixam a l’esquerra les cases de Ca Mestre Vic i ens topam de cara amb l’esvelta imatge del Mont-reial, travessada per baix pel tram final de la síquia de Dalt, de començament del segle XX.

Després d’un revolt pronunciat, amb bona vista, conegut com el collet de Morera, [25 min] arribam a la torre del Verger, dita ‘sa Torreta’ pels banyalbufarins, tot un símbol dels perills que assetjaven el nostre litoral temps enrere. La seva construcció s’acordà el 1579 després que els pirates saquejassin dues vegades la vila. En un d’aquests atacs, el 1545, l’antiga església fou totalment destruïda. La torre és també una imatge icònica i una miranda excel·lent. Cap a gregal, podem albirar la torre de Valldemossa i, cap a llebeig, na Pòpia a la Dragonera. No debades, l’Arxiduc la va comprar a final del segle XIX, corprès per la seva agosarada posició. Actualment és un Bé d’Interès Cultural.

Prosseguim la nostra caminada. Al costat de ponent i vora l’aparcament dels cotxes de la torre s’inicia el camí de baixada al port de la Pera de l’Ase. [35 min] En passar la finca de Can Cotó (esquerra), el camí entra en un pinar. A la dreta hem de veure l’inici d’un tram del vell camí del port, amb restes d’empedrat i graons. L’aprofitam per alleugerir els nostres peus, sadolls d’asfalt. Aquesta tirada ens deixa novament sobre el camí asfaltat [40 min], vora l’aljub regulador del cabal d’aigua de la urbanització i la placa que recorda Carles Riera i Figuera (1905-1983) i la seva esposa, Elvira, fundadors d’aquest petit nucli costaner de Banyalbufar, integrat per una vintena de cases.

La llegenda de Mateíto

La carreterona acaba uns metres més avall, després d’uns revolts gairebé impossibles. A partir d’aquí, un bocí de caminet esglaonat ens davalla fins al port [50 min], vell refugi de pescadors i cau de contrabandistes. Però no podem partir d’aquesta idíl·lica raconada sense fer menció d’un personatge íntimament lligat a la vida d’aquest llogaret, és en Mateu Mir Albertí, de malnom Mateíto. Segons conta Bartomeu Homar en un article del llibre Històries de la Serra (Consell de Mallorca, 2011), titulat ‘La Pedra de l’Ase, l’amagatall de Mateíto’, Mateu Mir va néixer a Banyalbufar el 1891 i abans de complir vint anys va emigrar a Cuba. Allà s’hi guanyà la vida pescant esponges i fent contraban de rom als EUA. Tornà a Mallorca a mitjans dels anys quaranta, igual de pobre com n’havia partit, s’establí al port de la Pera de l’Ase i exercí de mestre d’aixa –va fer una quinzena de llaüts. En Mateíto també es dedicà al contraban a Mallorca. Tenia controlada la costa i la presència dels guàrdies civils gràcies a un sistema de senyals amb banderes i draps que feia servir amb un amic seu que vivia al poble. Va morir el 1975, a 84 anys. El relat de la seva vida ha assolit la categoria de llegenda i ell, un mite en si mateix. La tornada a Banyalbufar la farem pel mateix camí [1 h 40 min].