“Soc la persona que soc gràcies a la discapacitat”

“Visc el dia a dia, l’espremo. Valoro tot el que tinc. És una de les meves coses innegociables. Sempre necessito lluitar per coses que m’apassionin i fixar nous objectius”. El mantra de l’Elena Congost (Barcelona, 1987) sembla recurrent, però no ho és. “No tinc més opció. La meva rutina canvia constantment i m’hi haig d’adaptar. O acceptes la realitat, o t’amargues”, confessa, directa, coherent.

La campiona paralímpica de marató als Jocs de Rio 2016 no s’amaga de la discapacitat visual de categoria T12 que pateix de naixement. La viu amb naturalitat, com sempre. “De petita no sabia que tenia un problema. A casa no se’n parlava i ningú mai m’ho havia recalcat. No n’era conscient, pensava que hi veia normal, com tothom. Potser tenia unes limitacions, però pensava que eren comunes, com no veure la pissarra a classe”, explica. L’atletisme, lluny d’accentuar-les, va dibuixar un terreny familiar per començar a créixer. “Se’m movien els ulls i portava ulleres. Els nens s’enreien de mi. Però arribava el moment de la cursa, i guanyava a tothom. Era el meu terreny, el meu escut particular. Pensava: aquí soc la millor i ningú em falta al respecte”, comenta. Ho era i ho és. La barcelonina s’ha consolidat com una de les grans atletes de la història paralímpica estatal amb quatre Olimpíades en diferents modalitats -i dues medalles- des que va debutar en un campionat juvenil català amb 14 anys. El rendiment esportiu va accelerar l’aprenentatge personal. “Madures molt ràpid, perquè et trobes en situacions que et fan reaccionar des de petit. Quan creixes, tens més informació i entens que no tens més limitacions que les que tu t’imposes. Si em plantejo un repte el faig, sigui quin sigui el resultat. Puc aconseguir el que vulgui, però he de ser conscient que em costarà una mica més. Això m’obliga a estar desperta, perquè no sé com estaré d’aquí uns anys”, diu. L’Elena normalitza una incertesa comunament traumàtica amb to suau i conciliador: “Jo tinc afectat el nervi òptic. Aquí hi ha un munt de filaments que permeten les connexions necessàries per gestionar la visió. Jo en tinc molt pocs, i els que em queden es van trencant. No es pot fer res per aturar-ho, és una cosa progressiva. Però no tinc por. He plorat i he sentit ràbia, però no em puc quedar estancada, he de seguir endavant”. L’atleta sintetitza aquesta imposició del present i les frustracions en un “Gràcies”: “Ningú desitja patir una malaltia, però, quan la tens, sents aquest agraïment. L’empenta, la superació i la capacitat de valorar les coses. Soc la persona que soc gràcies a això. Si el context fos diferent, tot seria diferent. I a mi m’agrada ser com soc”, diu. El Roger Esteve, la seva parella, entrenador i guia, verbalitza l’obvietat: “És molt valenta”. “Tots tenim dies més fluixos, d’altres en què estàs més endollat. És normal, som persones. Jo intento que hi hagi un equilibri. Puc dir-li moltes coses, però els resultats els ha d’obtenir ella. L’Elena és una professional de cap a peus. Es motiva sola”, comenta. Tot i que Congost acapara els focus, Esteve és un dels grans responsables de la seva estabilitat i del seu èxit. “És un pilar fonamental. La compenetració és del 100%. La meitat dels meus èxits són seus. Cada dia és al peu del canó, pugui entrenar-se o no. La seva implicació és vital. Si jo he pogut complir el meu somni a Rio és gràcies a ell”, matisa -generosa- la barcelonina.

La fita -demà farà un any- va aconseguir-la excepcionalment sola, sense el guia. “No es va aclimatar bé a la temperatura del país i el metge va aconsellar-li que no hi participés. Havíem preparat la marató junts i volíem compartir la satisfacció. És una espineta clavada. Tenim pendent creuar la línia de meta junts. Ja espero Tòquio 2020”, assegura.