"Si no ens guanyen per 10-0 senten que no ens han guanyat"

TorellóVa ser el dimecres 30 de març del 2011. Cap a les 9 del matí va morir la seva mare, la Saturnina, i cap a les 9 del vespre va morir la seva dona, la Fernanda. "Va ser un cop molt dur –escup Feliciano Hernández (Pozuel del Campo, Terol, 1952) amb cruesa–. De cop i volta em vaig quedar sol i tenia dues opcions. Tancar-me a casa o continuar en el món del futbol. M'ha ajudat molt. M'ha servit per estar animat, content. Per lluitar, per tirar endavant. Les hores que ets aquí et sents sostingut i identificat amb alguna cosa. Quan tornes a casa dius «hòstia», però ser aquí t'alleuja mentalment. Sembla que et descarregui del que va passar. No te n'oblides mai, però et dona suport i et dona unes preocupacions. Gaudeixo el futbol. Sento que em fa viure", subratlla el president del Club Esportiu Cabrera d'Anoia. Els números diuen que és el pitjor equip de la categoria més baixa del futbol masculí català, quarta catalana. Divuit derrotes en divuit jornades: dues per 15-0, una per 14-0 i tres per 10-0. Set gols a favor i 147 gols en contra.

Però no perd la passió. Somriu quan parla d'aquest petit club d'aquest petit municipi, de poc més de 1.700 habitants. Hernández va arribar a Cabrera d'Anoia, a mitja hora d'Igualada, fa quatre dècades. La família va emigrar a Catalunya durant els anys seixanta per buscar un futur. L'estiu passat tenia previst anar una o dues setmanes de vacances a Pozuel del Campo, però no va poder: només continuaven tres jugadors del curs anterior i es va quedar per completar l'equip com fos. "Seria una pena que desaparegués el futbol perquè és un poble on pràcticament no hi ha res. Hi ha alguna pista de petanca i ara han fet dues pistes de pàdel, però el futbol és la bandera del poble. És el que porta el nom de Cabrera per tota la comarca fins a Barcelona. A vegades anem a pobles que ens diuen: «Ah, però a Cabrera hi ha futbol?». A través del futbol donem una mica de vida i propaganda al poble", assegura. A última hora va poder aconseguir les peces necessàries per poder inscriure l'equip. És l'únic que té el club. Entrenen i juguen a la Torre de Claramunt, un poble veí, perquè a Cabrera d'Anoia no hi ha camp.

Fa tres temporades que és el president i també exerceix com a delegat. La temporada 2022-2023 també en va ser l'entrenador, per necessitat: es va treure el títol amb setanta anys. "La situació esportiva fa mal. Els partits són llargs i durs. Els jugadors fan el que poden. No són Messis ni Ronaldos. Però s'ha de seguir", admet. Somia amb una victòria. "Seria una superalegria. Seria una bogeria". Però l'existència de l'equip ja és una victòria, i per tants motius: "El vestidor és una família. És una abraçada".

"A vegades fins i tot fa vergonya"

Guillem Riu (Capellades, 1989), migcampista, admet que "a vegades fins i tot fa vergonya" perdre tan sovint i per tant, pel què diran, però reivindica que el futbol és "un regal". S'hi ha reenganxat aquest any, als 36. "El pitjor equip de Catalunya? Sí? No fotis. Vols dir? –respon rient–. El futbol és com la vida. L'actitud que tens jugant a futbol és l'actitud que tens a la vida: si tires la tovallola aconseguiràs poques coses. A vegades si un s'esforça les coses surten, encara que sigui per pesat", diu. L'objectiu és clar: guanyar un partit. "Tirar la tovallola és el camí fàcil. Rendir-te, anar-te'n a casa i fotre't una paella el cap de setmana. Doncs em foto la paella igualment, però vinc aquí i suo i em parteixo la cara. Si me'n foten deu o quinze però surto amb les cames ensangonades i l'endemà no em puc ni moure estic content".

Fa tres o quatre anys va compondre l'himne del club a quatre mans amb Emilio Benito, el futbolista més veterà del Cabrera juntament amb Javier Aguilar. "Amb 45 anys no m'havia passat mai això. Si els rivals no ens guanyen per 10-0 senten que és com si no haguessin guanyat. Però nosaltres no ens donem per vençuts. Volem tenir una alegria. Ens la mereixem. Hem de lluitar", destaca Aguilar. Té una petita empresa de construcció. El despertador sona cada dia a dos quarts de sis del matí. I malgrat el viacrucis que és aquesta temporada afirma que val la pena anar a dormir a les 12 de la nit –els dimarts i els dijous–, després d'entrenar: sopar sol, no veure les seves filles, de 12 i 13 anys, perquè quan arriba ja dormen. Compensa. Per què? "Perquè el futbol és un oasi. Surts, desconnectes, et despreocupes. Allà tot és diferent. A vegades jugo amb fills d'homes que van ser companys de classe o de futbol. Algun cop m'han demanat si venia com a entrenador. «No, no, com a jugador encara». El futbol em dona vida. Em fa sentir viu".

El veí de les Corts que ho peta gràcies a les obres del Camp Nou