Javi Puado (Barcelona, 1998) afronta l’any de la consolidació a la màxima categoria sent una peça important dins del primer equip de l’Espanyol. L’atacant del Poble-sec va sortir de La Masia el 2011, però una dècada després presumeix amb orgull del planter blanc-i-blau. Ara afronta el derbi sense por, reivindicant les capacitats d’una plantilla que no perd la confiança.
Setmana de derbi. ¿Es viu diferent dins d’un vestidor farcit de gent formada al planter?
— La setmana del derbi és especial i la més bonica. Els aficionats ho viuen molt, però també nosaltres i les nostres famílies. Tenim ganes que arribi el partit. És veritat que serà un partit difícil i que venim de quatre partits on no hem guanyat, però tenim confiança en nosaltres. Han tingut reforços que els ajudaran, però no és impossible guanyar-los. A la primera volta ens va perjudicar una decisió arbitral en un partit molt competit on vam tenir opcions de guanyar. Jugant a casa amb la nostra afició, que ens dona suport sempre, pot ser un gran dia.
Què li ha faltat futbolísticament a l’equip en els últims partits?
— Sobretot, fer-nos forts darrere. Encaixant dos, tres o quatre gols per partit és molt difícil guanyar a Primera Divisió. Hem d’intentar recuperar el que fèiem al principi de curs, mantenir més la porteria a zero, perquè sabem que tenim un bon equip en atac i tenim oportunitats durant els partits.
A dalt no els falten recursos ofensius, però la gran majoria de gols els està firmant RDT. Què falla a dalt?
— Està clar que, amb el potencial que tenim a dalt, hem d’estar millor a nivell golejador. El Raúl porta molts gols i ens ajuda molt, però tots hem de contribuir en aquesta faceta del joc. No crec que falti confiança, a vegades és qüestió de sort o de jugades puntuals on la pilota pugui entrar.
¿Entén la crispació que viu part de l’afició pels últims resultats?
— El món del futbol no és fàcil. Ho entenem, però no hem de parlar, sinó demostrar-ho al camp, guanyant partits i fent que l’afició estigui contenta. Tot el que no sigui guanyar és un fracàs per a nosaltres, que volem guanyar sempre. Al vestidor no estem pendents del que es diu a les xarxes. Respectem les opinions, però intentem fer la nostra feina. Tenim plena confiança en l’entrenador i en el cos tècnic. Ara potser no estem passant una bona ratxa, però és molt bon entrenador i ens ajuda moltíssim.
És el seu primer any com a membre consolidat de l’equip a Primera. Com se sent?
— Bé, tot i que vaig començar la temporada amb una lesió, amb pubàlgia. Vaig jugar els tres primers partits i després vaig haver d’estar dos mesos sense jugar. És una lesió fotuda, perquè hi ha dies que et deixa jugar, i d’altres que no et pots ni moure. I si no t’atures, no et recuperes. Es nota molt, sobretot a l’hora d’arrencar, córrer i xutar. Vaig estar des del març jugant amb mal. Vaig poder jugar amb l’Espanyol i amb la selecció, a l’Europeu sub-21 i als Jocs Olímpics, però m’havia de punxar tots els partits per poder jugar, era difícil. Estic content amb la meva participació, però soc ambiciós i vull fer més gols i assistències per ajudar l’equip.
Els esportistes d’elit viuen del físic. Però la majoria de vegades l’aficionat no coneix com arriben físicament als partits.
— Sí, això els passa a tots els equips, jugadors i esportistes en general. Al final, el futbol és un esport de contacte, als entrenaments poden passar moltes coses. I encara que no et donis un cop, et pots fer mal tot sol. Els jugadors gairebé mai juguen sense dolor. Hi ha èpoques en què et sents millor i no tens lesions, com l’any passat, que em sentia molt bé abans de la pubàlgia. I quan la vaig patir van ser uns quants mesos difícils. Però com a esportistes estem preparats per jugar amb dolor i donar el 100%.
¿El 2021 ha sigut fins ara el millor any de la seva carrera?
— Va ser un any molt bo, sí. Estic molt content pel nivell individual i també pel que vaig aconseguir amb l’equip i la selecció. Ens van sortir les coses molt bé tant amb l’Espanyol com als Jocs Olímpics. És cert que a l’Europeu sub-21 potser volíem una mica més i no va poder ser. Espero que aquest any sigui igual de bo.
A l’estiu es va parlar molt del seu futur fins que va tancar la seva renovació fins al 2025. ¿Va rebre ofertes importants d’altres clubs?
— Des del primer moment vaig dir als meus agents que em volia quedar a l’Espanyol. No hi havia cap lloc millor que l’Espanyol, estar a casa, per fer el meu primer any a Primera. Amb un entrenador que em coneixia de l’any passat, de qui tenia la confiança, i amb una bona plantilla. Hi va haver ofertes, però la millor opció per a mi era quedar-me.
La seva situació ha canviat en pocs mesos. El novembre del 2020 va haver de sortir cedit al Saragossa per falta de minuts. ¿Va costar fer el pas de marxar?
— Va costar, sí, perquè soc de la casa i portava molts anys a l’Espanyol. Però jo volia jugar i no ho estava fent. No tenia minuts ni la confiança dels entrenadors i volia sortir. Em va arribar l’oportunitat del Saragossa, amb Víctor Fernández com a entrenador, i em va anar bé. Vaig tornar a l’Espanyol amb total confiança i disposat a fer-me un lloc i poder ser titular al primer equip. El més difícil no és arribar al primer equip, sinó mantenir-t’hi jugant i sent important. Per a un jove, per més talent que tingui, no és fàcil començar els primers anys, perquè hi ha altres jugadors amb més experiència que dominen moltes situacions, però s’ha d’intentar. Marxar al Saragossa va ser un pas endavant, em va anar bé. Els jugadors joves no han de tenir por de sortir cedits, no s’acaba el món. Això sí, has de fer mèrits per poder tornar i, un cop tornes, seguir demostrant que ho pots fer bé.
Amb l’arribada de Chen Yansheng han arribat alguns jugadors per quantitats econòmiques importants. ¿Això fa que, des de la base, vegin més complicat arribar al primer equip?
— No. L’Espanyol és un club que sempre treu jugadors del planter. Arribar a Primera és difícil, però se segueix apostant pels joves. Jugadors com Pedrosa o Melendo són importants per a nosaltres. Per a mi, que es quedin sempre, em porto molt bé amb ells. Quan juguen ho fan bé. De petits no només ens ensenyen a jugar, sinó també a competir, que és el més important a Primera. El planter de l’Espanyol treballa bé amb els joves, i quan arribes al primer equip se’t fa més fàcil dins de la dificultat.
També ha passat pel planter del Barça.
— Sí, vaig jugar-hi sis anys. Allà vaig viure els meus primers anys en el món del futbol, però era molt petit. La base que queda, del Barça, és de voler jugar bé a futbol i de tenir la pilota. Però en futbol tot pot canviar d’un any per l’altre. El meu pare [Francisco Javier Puado Carrascosa] també va jugar a futbol i va estar en molts equips [Osasuna, Salamanca, Sant Andreu o L’Hospitalet, entre d’altres].
¿És gaire diferent el planter de l’Espanyol del del Barça?
— La veritat és que no. L’Espanyol també intenta que els seus equips juguin bé a futbol. Els dos planters capten més jugadors bons a nivell futbolístic que no pas jugadors que destaquin pel seu físic. Després, el Barça fitxa molts jugadors de fora perquè té una determinada capacitat econòmica, mentre que l’Espanyol tira més de Catalunya.