Que et plomi Chiellini, que t'abraci Bonucci

Formen una de les parelles més singulars del món futbolístic. Sumen setanta anys entre tots dos. Representen dues cares ben diferents d’una mateixa moneda. L'un amb el seu nas inconfusible, prominent, tort, omnipresent; amb les faccions marcades i un somriure intrigant, gairebé feridor. Entrades infinites, calba incipient i barba mal rasurada. Un rostre idoni per a qualsevol dels secundaris que sorgien d’entre les runes de la postguerra en la mirada neorealista de Rossellini. L’altre amb posat elegant, fins i tot desafiant, desprenent per cada porus una confiança infinita en si mateix. Mirada captivadora, somriure seductor. Barba rasurada al mil·límetre, cabells curts i uniformes, celles poblades.

El protagonista, el cànon. Tan diferents però alhora tan iguals. Indissolubles. Reparteixen llenya igual que la resta de centrals, però quan ho fan sembla que l’agredit els hagi de demanar perdó per rebre les seves carícies. Giorgio Chiellini i Leonardo Bonucci.

Durant aquesta Eurocopa els dos centrals han sublimat l’art de la defensa, però no parapetats a la seva àrea, envoltats de nou legionaris més com feien els seus predecessors. Ho han fet amb 40 metres a l'esquena, desprotegits, amb laterals llargs que no sempre hi eren i interiors talentosos que se senten orfes sense la pilota. Això sí, amb la complicitat impagable de Jorginho per saturar les escletxes.

Però si Chiellini és un carterista professional, capaç de plomar Jordi Alba sense que aquest entengui res o posar a prova la qualitat del tèxtil anglès caçant Saka, Bonucci representa també l’evolució del futbol italià durant els últims anys. La seva sortida de pilota és el primer pas, indispensable, perquè el combinat de Mancini domini el joc. Canvis d’orientació precisos i valentia per lliurar neta la pilota als migcampistes. A la final va fer una passada al primer toc de vint metres, filtrant entre un bosc de cames angleses, eliminant dues línies de pressió amb un toc tens i ras. Sembla senzill, però pocs centrals s’hi atreveixen.

Ara bé, malgrat el seu ofici inigualable, la millor virtut d’aquesta parella és el lideratge, la capacitat per fer grup. Com s’animen a cada acció defensiva, com s’abracen després de cada intercepció provindencial. Com van al rescat del company caigut. Gestos quotidians per cohesionar un vestidor. Una de les claus, de vegades massa oblidada, de l’èxit col·lectiu.