El poble contra Dembélé
Seu al banc dels acusats Ousmane Dembélé, de 26 anys i nacionalitat francesa. Se l’acusa d’un llarg llistat de delictes, que inclouen haver prescindit del despertador durant anys sencers, haver defraudat les esperances de tot un poble, haver manllevat aquell 4-0 claríssim la nit del Liverpool, no haver après ni remotament cap paraula nostrada, haver enganyat reiteradament les ànimes més beneites del país, d’haver-nos enemistat amb l’entrenador i, per descomptat, d’haver buidat la caixa forta del club. Per tot plegat l’acusem de crims contra Catalunya. Els delictes de l’acusat tenen, a més, un agreujant que ni aquest país, ni cap de les cultures de la Mediterrània d’arrel monoteista saben ni poden perdonar: haver tingut infinitat de segones oportunitats que mai va merèixer, sense haver pagat cap preu pel seu llarguíssim historial com a malfactor.
Amb tot, Dembélé, aquí dret davant el jurat de la catalanor, amb aspecte absent i mirada endormiscada, ens ha donat una ulterior alegria: ha confessat que marxa del Barça perquè se sentia rebutjat per l’afició: “M’agradaria seguir, però aquí no hi ha un ambient sa; sempre hi ha gent tirant-me merda; l’entorn sempre està esperant per tallar-me el cap i n’estic fart. De mi no se’n riu ningú”, li va dir al desolat Xavi. Quina felicitat aquest final! Per bé que hagi trigat sis anys a obrir les orelles al clam de la nostra ira, que hagi sucumbit a la fúria d’un poble mesell i acostumat a la derrota endolceix el viacrucis que ha estat veure aquest hereu de Figo sobre la gespa.
Hi ha un altre factor que ens omple de joia i fa que cantem, engallits, himnes de revolta urbana d'Els miserables: Do you hear the people sing?, etc. Els últims i més irreductibles –i sense dubte corruptes– defensors del mal francès que ens ha assolat durant més d’un lustre ens reptaven aquests dies amb un últim argument: “Si li agrada a Xavi i li agrada a Luis Enrique, ¿no deu ser que vosaltres no en teniu ni idea?”
Ah, els doctors, els sacerdots! No en tenen prou d’endur-se les milionades, també volen tenir la raó i la veritat! Aquest adeu de Dembélé, aquesta satisfacció de les demandes de tot un poble en detriment del totpoderós entrenador, retorna el futbol als seus veritables propietaris. Aquesta passió nostra és dels que es lleven a les 5.00 del matí per veure amistosos insòlits en terres remotes. Aquesta passió nostra pertany als que vibren i pateixen. I sí, està bé que, per un cop, d’ells sigui la decisió.
Escoltats els arguments, condemnem Ousmane Dembélé a tres dècades i un dia d’escarni, on la seva mirada bovina serà recordada de la mà d’un tal Josep Maria Bartomeu que va venir a les nostres vides per arruïnar el club i enfosquir-nos el cor. I a les tres dècades d’escarni, que segueixi un llarg oblit. Només així les nostres ànimes es guariran. Dembélé no haurà estat. Dembélé no haurà existit. Sigueu, per fi, lliures.