Pobres i feliços al ‘mercato’ de les nostres vides

Com a gran admirador i fan del fenomen del mercato, us porto una bona nova: està a punt d’obrir-se un dels basars de fitxatges més divertits en dècades. Per moltes raons: Luis Enrique, acostumat a manar molt i a manar sol, passarà la dalla al PSG i ni Mbappé ni Neymar ni absolutament ningú tenen la continuïtat garantida. Al contrari. L’odiadíssim equip francoqatarià, enemic de totes les causes justes, té barra lliure per gastar i promet donar espectacle. La situació s’assembla molt a la del Chelsea, campió d’Europa fa només tres anys i ara en profunda renovació després d’haver acumulat una elefantíaca plantilla plena d’estrelles que ara no serveixen per al nou projecte i que hauran de sortir amb descompte. 

Sumem-hi que l’Arsenal vol fer l’assalt definitiu a la Premier, que el Liverpool va fort, que el United vol deixar enrere anys de decepcions i ridículs, que ningú és més competitiu que Guardiola. Afegim-hi Aznar i Felipe González, amb aquella alegria vital. Ens referim, en efecte, al Madrid i el Bayern, dos històrics que no viuen el seu millor moment. Els de Florentino volen girar full a un mal any i aprofundir en la mesetària tradició d’anar a missa a fer ostentació: sí, ja han fitxat un jugador de 100 milions, com van fer l’any passat (no hem d’oblidar allò tan bé de preu que van fer amb Tchouaméni), i un altre gegant europeu amb molt d’orgull i mala bava, els de Munich, es troba en plena descomposició del vestidor i necessitat de foc nou.

I aquest fantàstic Monopoly on tot està en venda ens agafa als culers al caire de la fallida, etern agraïment al president Bartomeu pel seu atac de generositat amb diner aliè de la temporada 2017-2018. No en tenim ni cinc, ens aixequen fitxatges que teníem mig fets, mirem tots els aparadors i no entrem a cap botiga. ¿És un drama? En absolut. El Barça ja ha quallat la meitat d’un projecte sòlid per aspirar a tot: la meitat del darrere, concretament. 

I, a més, arrenquem aquesta cursa havent tancat el més imprescindible: l’amic Gündogan, que multiplicarà exactament per dos el nostre talent a la zona decisiva dels tres quarts de camp. Només hi teníem un geni, Pedri, i ara en seran dos. A partir d’aquí, confiem en alguna sortida salvadora (¿s’imaginen que algun brètol s’endugués Dembélé i De Jong per 150 milions?) que permeti a Mateu Alemany i Deco obrar el miracle al manicomi del tot a un euro.

Ens ho podrem mirar sense urgències –som campions de Lliga– i amb enorme esperit esportiu de qui rara vegada ha conegut les vaques magres. Ens ho podem mirar sense esperar res, i celebrant-ho tot. Seguim sent el Barça, un imant per a jugadors amb paladar, i on no arribin els quartos arribarà la Masia. Ai, l’exotisme i les il·lusions fungibles del mercato. En gaudirem, segur: amb l’escut que tenim i el desori general molt seria que no féssim un parell més de grans reforços per procedir, feliços, al plaer suprem d’incloure’ls a les nostres alineacions improvisades en tovallons de les nostres gelateries de confiança.