Quan el porter para (només) el que ha de parar
La casa sempre s’ha de començar pels fonaments. Si la base no és bona, l’edifici acabarà trontollant per molt glamur o bellesa que hi posem a la façana i els pisos superiors. Al futbol, tres quarts del mateix. El Madrid ha deixat la porteria a zero en 13 partits aquesta Lliga, mentre que el Barça ho ha fet en 9 –quatre en l’últim mes i mig–. Els números parlen per si sols. Per tenir un bon entramat defensiu el més important és el conjunt, que tot el grup funcioni sense pilota –i amb pilota–, però tenir especialistes darrere ajuda i molt a encaixar poc. I entre ells, qui sempre té el focus a sobre és el porter, un individu amb una personalitat molt forta que acostuma a estar fet d’una pasta especial. No tothom pot posar-se sota pals.
Sense Thibaut Courtois el Madrid ni seria ferm candidat a semifinalista europeu ni portaria una diferència de 12 punts amb el Barça. De fet, sense el belga, probablement ara mateix hi hauria un frec a frec entre blaugranes i blancs al capdavant de la Lliga. Tothom posa el focus en la qualitat de Benzema per marcar la diferència –que és innegable: ha sigut fins ara el millor jugador del campionat– però abans del gol salvador del francès sempre hi ha l’aturada decisiva de Courtois, actuacions individuals d’aquelles que donen punts i sostenen l’equip en els moments complicats.
Al Barça fa temps que es trobava a faltar que Marc-André ter Stegen fos decisiu. Després d’un parell de temporades amb un rendiment per sota del que estaven acostumats els aficionats, durant els últims mesos l’alemany havia millorat les prestacions, se li podien computar poques errades clares, però seguia marcant les diferències amb comptagotes. Ter Stegen parava el que havia de parar i prou. Pot semblar una frase sense sentit, fins i tot en contra de la tesi d’aquest article, però defineix molt bé el que han sigut Barça i Madrid durant aquest curs. Courtois ha aturat gols cantats, jugades que aplicant la lògica, el sentit comú i les lleis de la física haurien d’haver acabat al fons de la xarxa. Al Barça, en canvi, més enllà de les fragilitats de l’equip durant el tram inicial de temporada, això no passava.
Diumenge, contra el Llevant, amb la pitjor versió blaugrana en molt temps, Ter Stegen va tornar a mostrar-se imponent, agegantant la seva figura en el mà a mà amb Morales i el penal aturat a Roger. Si l’alemany hagués aturat només allò que havia d’aturar, al Ciutat de València el Barça hauria trencat la ratxa triomfant dels últims mesos.
