Es Portitxol, sota l’ombra del passat de velles feixes i varadors

Palma“L’Illa Blanca és el títol que va donar Santiago Rusiñol a una sèrie de set gloses dedicades a explicar la seva experiència eivissenca, publicades a L’Esquella de la Torratxa a principis de l’any 1913. Aquest títol va fer fortuna i va passar a designar una determinada visió de l’illa.” Estudiar-ne la gènesi i perdurabilitat va ser l’objectiu central de la doctora en Història de l’Art Maria Catalina Ferrer Juan a la seva tesi El mite de l’Illa Blanca: les imatges d’Eivissa (1867-1919), presentada l’any 2016 a la Universitat de Barcelona.

Perquè no hi ha dia sense nit, hem de dir que l’Illa Blanca és també un grup d’edificacions situades a la vénda des Rubió del poble de Sant Miquel de Balansat. Un projecte faraònic d’urbanització –apartaments, hotels, telefèric i platja artificial– a començament dels anys 70 del segle XX en una zona de gran valor natural i paisatgístic, en el cor dels Amunts, que sortosament s’aturà per motius econòmics. El que queda de tot allò és un petit nucli residencial de vacances situat sobre els penya-segats de la zona del penyal de s’Àguila, a més de 200 m sobre el nivell de la mar, en una zona abrupta coneguda també com es Margalló, i que es correspon amb els vessants septentrionals del puig de sa Paret.

Malauradament, en aquesta ruta no hi ha opció de transport públic. Els busos no arriben fins a la urbanització. Per tant, hem d’accedir a l’Illa Blanca en vehicle particular des de Sant Mateu d’Albarca o des de Sant Miquel de Balansat. Ambdues opcions representen mitja hora de cotxe per carreteres estretes i tortuoses que, segons l’època de l’any, poden anar carregades de trànsit intens. Entre els que hi resideixen i els que s’hi acosten a gaudir d’aquest bell entorn dels Amunts, s’hi poden arribar a aplegar un gran nombre de persones i vehicles en temporada alta.

La ruta

[00 min] Des de l’entrada a la urbanització de l’Illa Blanca ens posam a caminar pel vial de l’esquerra en direcció a la mar (nord), fins que la senyalització i l’estat de l’asfalt fan inviable el pas de vehicles. A partir d’aquí és una pista plena de clots, llevat de qualque tram més planer on el ferm es manté intacte. [10 min] Allà on el vial que seguim gira a la dreta i remunta, nosaltres continuam descendint per un carrer que trobam a l’esquerra, en tan mal estat com l’anterior. [20 min] En un revolt tancat a la dreta, neix el carrerany de ferradura que davalla al Portitxol. Abandonam el vell vial de la urbanització i ens capbussam en un territori que conserva les essències d’una activitat agrícola i ramadera, mai vista ni valorada a bastament, amb velles feixes que encara mantenen intactes les ombres del passat.

El camí que iniciam ara és estret i sinuós, obert sobre el pronunciat coster, una obra fruit de l’enginy i mestratge. Es pot transitar sense perill, però amb molta de cura. Hi ha trams volats, protegits per una reixa. Passam el cap de sa Galera i entram dins el comellar del Portitxol; el ritme de descens s’accelera. [35 min] Arribam a un conjunt de construccions (barraca, bassa i forn de pega) que, juntament amb uns marges de l’entorn, palesen la presència humana per conrear i fer productives aquelles terres. El darrer tram fins a la mar ens regala una bella panoràmica de la cala.

[45 min] El Portitxol és un port natural amb una estreta sortida a la mar entre els penya-segats del cap del Rubió, a l’esquerra, i del cap de sa Galera, a la dreta. La majoria de varadors s’apleguen en aquest costat de la cala. Abans se’n cultivaven els vessants, de gran desnivell, amb marines, feixes estretes treballades amb mules i sàrries per extreure’n els productes, ja que a la cala no hi podien accedir carros. S’hi feien sitges i hi havia cabres amollades. En el centre de la rada, al costat del segon grups d’escars, allà on desemboca el torrent de sa Marina d’en Besora, hi trobam el naixement del camí que puja al coll del puig dels Mossons. Un carrerany costerut i molt desfet al principi que travessa una altra vella zona de conreus i ramadera que ens ajudarà a superar un desnivell de 250 metres.

A mitjan pujada [1 h 05 min] topam amb un altre assentament pagès, en més bon estat de conservació que l’anterior. La primera cosa que veiem és una era de batre, la qual cosa ens fa pensar en la casta de cultiu que devia sovintejar sobre aquells costers marjats. A la seva dreta, just separat pel mateix camí, hi trobam el buc d’una casa d’una sola planta, paredada en sec i ara mateix sense coberta. A dins encara és visible la boca del forn i un cossi per fer la bugada, amb la inscripció d’una data, 1938. A fora, adossats al cos principal de la casa, tenim altres construccions que devien fer-se servir per allotjar les bèsties de càrrega, i un forn de pa.

Coll del puig dels Mossons

Reprenem la pujada, amb un rost que no perdona, tot i que, si ens giram, les vistes cap a la cala són impagables. La panoràmica s’obre fins a la punta de sa Creu, de cap a nord-est, fins al cap del Rubió i els penyalars del Racó fosc, al costat oposat. A prop d’assolir el punt més alt del recorregut el camí es bifurca [1 h 25 min]. Hem de continuar tot dret (sud-est) i aviat arribam al coll del puig dels Mossons [1 h 35 min], de 319 m, que ens queda a la dreta. A l’altre costat, el puig de sa Paret, de 337 metres. Descendim de manera còmoda i suau cap a unes planes que s’estenen a la banda de migjorn, entre els pobles de Sant Mateu d’Albarca i Sant Miquel de Balansat, fregant la partió del municipi de Sant Joan de Labritja amb el de Sant Antoni de Portmany.

[1 h 40 min] Enllaçam amb el camí de Can Mossons, que ja no deixarem fins a arribar a la carretera que ens ve per la dreta, provinent de Sant Mateu i que ens permetrà anar tancant el circuit. [2 h 05 min] Giram a l’esquerra i iniciam el darrer tram de ruta, dos quilòmetres sobre asfalt fins a l’Illa Blanca. A la següent cruïlla [2 h 15 min] tornam a tombar a l’esquerra. Tot seguit ens espera una breu però intensa pujadeta fins a una collada d’accés al recinte urbanitzat on hem començat l’itinerari [2 h 35 min].