Posi un vicepresident econòmic del Barça a la seva vida
Quan no existien els atípics, els números del Barça eren molt més senzills. S'ingressava per les entrades, els abonats i la publicitat. Les despeses eren el salari dels jugadors i dels treballadors, el manteniment de les instal·lacions i els desplaçaments. La globalització del futbol va derivar en un augment desmesurat de la facturació. I l'economia dels clubs es va complicar fins a l'extrem. Avui cal ser un expert en finances per entendre el compte de resultats del Barça. La macroeconomia s'escapa de la vida quotidiana del populatxo, que parla de milions com si fossin barres de pa. Com va dir Felipe González quan manava: "Tot el que passa de les 100.000 peles, la gent no ho entén".
Si alguna cosa ha caracteritzat el Barça ha estat la facilitat per quadrar els números. I (oh, meravella!) que sempre diguin allò que convé a la persona que mana. L'hi sortien a Núñez. I per descomptat, a Gaspart. També a Enric Reyna, l'home dels sobres. Després a Laporta, Rosell i Bartomeu. I ara, de nou, Laporta. Cada vegada que es presenta el tancament econòmic, el discurs és com l'endemà d'unes eleccions: tothom ha guanyat.
Els economistes sempre admeten que, a l'hora de fer els comptes d'una empresa, l'enginyeria financera permet retorçar-los fins que donin el resultat desitjat. No vol dir que estiguin mal fets ni que s'hagin comès negligències. Simplement, que hi ha tants factors interpretables que la fotografia final pot ser positiva o negativa en funció dels ulls que s'ho miren. Com a anècdota, aquella assemblea en què –amb Bartomeu de president–, el vicepresident econòmic Enrique Tombas va presentar unes xifres immaculades però Carles Tusquets, que presidia la comissió econòmica, va dir en públic que li semblaven una temeritat per l'augment de la despesa. Van acabar tancats en un despatx, a crits i amb insults pel mig. I això que eren del mateix bàndol.
Dissabte serà el vicepresident actual, Eduard Romeu, qui estarà defensant una facturació rècord, donant valor a les palanques, queixant-se de l'herència i justificant l'augment en la despesa perquè "s'havia de fer net" dels vells contractes. Possiblement, passarà de puntetes del milió de patrimoni net negatiu, que manté congelat el famós article 67 dels estatuts. I ningú no dubta que en l'assemblea telemàtica els socis compromissaris hi donaran el vistiplau sense gaires objeccions. És un tema complex i a molts els fa mandra. Fa una setmana que els socis poden consultar la informació econòmica a la web del club. Les descàrregues no arriben ni al 5%.
Entendre bé els números és complex i l'assemblea, a grans trets, no està capacitada per debatre'ls. Perquè no és un sanedrí d'economistes sinó una representació més o menys aleatòria de la massa social del club. Només un percentatge mínim són especialistes, com bé es comprova en el torn de preguntes, on el tema estrella no és el deute ni les despeses, sinó queixar-se per l'estat dels lavabos o perquè els frankfurts que venen a l'estadi són cars i molt dolents.