És possible ser independentista i anar amb Espanya a l'Eurocopa?

Barcelona"Si ara fóssim independents o tinguéssim un horitzó nacional il·lusionant, veuríem moltes menys samarretes d'Espanya al carrer", piula l'historiador Sergi Serra. "Els que consideren que només és indepe qui vol que perdi la selecció espanyola o qui parla en català correcte i a tota hora, ¿no veuen que així estan condemnats a ser sempre una minoria?", es pregunta el periodista Carles Torras. Una cerca ràpida és suficient per comprovar que el debat a les xarxes socials –i, per tant, al carrer– existeix. Perquè l'Espanya de Lamine Yamal i Nico Williams –que també és la de Dani Carvajal, Álvaro Morata i Luis de la Fuente– triomfa a Catalunya més enllà dels sectors habituals; la base s'amplia i tot plegat desperta comentaris de tota mena.

Els de Serra i Torras són només dos dels exemples que participen en la densa discussió sobre el posicionament de centenars de milers de catalans amb relació al paper de la denominada roja a l'Eurocopa. ¿Com pot ser que aficionats i aficionades al futbol que no s'identifiquen amb el nacionalisme espanyol, que quan van a votar solen decantar-se per opcions independentistes i que pengen l'estelada per la Diada animin aquests dies el mateix equip que rep el suport de Santiago Abascal o Tomás Roncero? Hi ha explicacions que reforcen les dades d'audiència, que el dia de la semifinal contra França van ser extraordinàries (un 67% de quota). L'ARA intenta aportar-les amb testimonis, raonaments teòrics i alguns indicadors.

Lamine Yamal i la proximitat

El Jaume, de 29 anys, ha votat opcions independentistes i va amb Espanya en aquesta Eurocopa. "Si Lamine Yamal marca un golàs per l'escaire no puc evitar alegrar-me", afirma. El seu és un argument compartit pel Pau (34 anys), que reconeix que l'espectacular gol del jove de Rocafonda va fer que celebrés amb un crit d'alegria un èxit de la roja "per primera vegada a la vida". Per la seva banda, el Lluís, de 40 anys, també col·loca Lamine Yamal al centre de l'explicació: "És la meva il·lusió com a culer, però alhora em plantejo si és bo que guanyi una Eurocopa sent menor d'edat". El Pau és independentista i soci del Barça, mentre que el Lluís ha votat opcions sobiranistes.

La Laura (38 anys) va simpatitzar amb la causa independentista i va amb Espanya "perquè, si no, no sabria amb qui anar". A més, ha trobat en la parella futbolística de moda un motiu ben poderós per justificar els seus desitjos: "M'entusiasma la història de la família Williams i també la de Lamine Yamal. El fet que hi siguin m'ajuda a anar encara més amb la roja". El mateix testimoni reconeix que va animar l'Espanya campiona del 2010 i recorda a una amiga seva, la Clàudia, que fa catorze anys muntaven quedades per seguir els partits importants del Mundial de Sud-àfrica. "Aquella Espanya era el Barça amb Casillas de porter!", justifica la Clàudia, volent dir que la selecció actual no li transmet el mateix.

La proximitat fa que alguns catalanistes com el Gerard (41 anys) animin l'equip de Luis de la Fuente: "Espanya juga molt bé i m'agrada veure junts futbolistes que són d'aquí, catalans o del Barça, com el Lamine, el Pedri, Dani Olmo o Cucurella". Una motivació que el Pau secunda dient que ha vist tots els partits de la roja "perquè és de qui conec més jugadors i és l'equip que fa el joc més atractiu". El Guille, catalanista de 40 anys, va en la mateixa línia: "Em sento més a prop dels catalans que juguen amb Espanya que d'uns italians o d'uns turcs". En aquest sentit, també val la pena dimensionar el matís del Pau, que reconeix que si Leo Messi estigués a l'Eurocopa segurament aniria amb ell; o el qüestionament del Lluís, que admet que si Espanya jugués la final d'aquest diumenge contra els Països Baixos en comptes d'Anglaterra, animaria els de Ronald Koeman. La connexió culer mana.

"Aquesta febrada per 'la roja' em recorda que hem perdut"

Hi ha independentistes que han trobat motius de pes per animar Espanya a l'Eurocopa. En canvi, n'hi ha d'altres als quals els és del tot impossible. L'Eloi (29 anys) n'és un. "Aquest any és el que més tírria em faria que guanyessin. En un context de derrotes per a l'independentisme, i tenint en compte el que representa la selecció, tant per la RFEF com pels mitjans, que l'espanyolisme revifi a Catalunya em destrueix. Aquesta febrada per la roja em recorda que hem perdut", manifesta aquest votant sobiranista, que també lamenta l'ús que, segons el seu olfacte, l'extrema dreta farà de Nico Williams i Lamine Yamal: "Per a ells, apropiar-se'n és facilíssim".

En la mateixa línia s'expressa l'Helena (26 anys), independentista aficionada al futbol amb uns principis ferms: "Jo vaig amb qui juga contra Espanya. En aquest cas, amb Anglaterra. El que representa la selecció espanyola no m'agrada. El discurs unificador que s'hi associa va en contra del que penso. I veure tots els joves amb les samarretes i les banderes em fa por. Són un germen de nacionalisme espanyol". Per la seva banda, el Martí (29 anys) diu que no pot animar "una selecció que té Carvajal" i recorda que "l'última vegada que Espanya va guanyar un títol cantaven el Cara al Sol a sota de casa".

El 'soft power' dels estats: el futbol

Més enllà dels testimonis, els perquès també es poden trobar en la sociologia i en la ciència política. Un dels principals motius del suport d'alguns independentistes a Espanya, apunta Víctor Climent, sociòleg i professor a la UB, és que el futbol genera una identificació de tipus personal. Amb la selecció hi ha molts catalans i culers que tenen algun element al qual poden agafar-se: “Quan veus el Lamine triomfar, te n’alegres perquè saps que és jugador del Barça, i quan veus com juguen Dani Olmo i Cucurella maleeixes el director esportiu que va deixar-los escapar”, afirma. Aquesta implicació és la que duu les veus reflectides abans a animar Espanya.

Ricard Vilaregut, politòleg i professor a la UAB, descarta que els independentistes seguidors de la selecció siguin una gran majoria, però que si passa no és perquè es converteixin d’un dia per l’altre en espanyolistes, sinó per factors emocionals, com la voluntat de vincular-se a “explosions d’eufòria”. Hi coincideix Climent: “Als humans ens agrada associar-nos amb el guanyador”, reflexiona. “Si Espanya hagués fet una Eurocopa lamentable, el suport a Catalunya seria més baix”, assegura. De fet, un fenomen com el d’ara o el del 2010 no es va repetir als Mundials del 2014 i el 2018, on el paper del combinat espanyol va ser discret, però recorda Climent que “la mateixa gent que celebrava el gol d’Iniesta el 2010 anava després a les manis indepes el 2012”. Aquesta última reflexió entronca amb el debat de la Laura amb la Clàudia esmentat més amunt.

Les seleccions formen part del que es coneix com el soft power dels estats, del "nacionalisme banal", explica Vilaregut, en què s’inclouen elements més i menys explícits: la bandera que oneja en un ajuntament, el DNI que duem a la butxaca, la policia que patrulla pels carrers… “Són elements dels estats i les nacions per legitimar-se –detalla el professor– i que formen part d’un univers simbòlic, amb la característica que a Catalunya en tenim dos que conviuen”. Consumir o secundar elements del marc simbòlic “oposat”, explica, no és habitual, però es manifesta en fenòmens de masses, com pot ser la victòria de la selecció, o com ho van ser, a la inversa, les grans manifestacions independentistes.

Som més espanyolistes, els catalans?

No del tot. Ho som com ho érem al 2010, però menys que durant el Procés. Avui en dia, els catalans que diuen sentir-se només espanyols són molt pocs, només el 8%, segons el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), i els que diuen ser més espanyols que catalans, també molt pocs, el 4,8%. El 17,8% dels catalans es consideren només catalans i el 22,4% responen que se senten més catalans que espanyols. La gran majoria (43,7%) confessen ser tan espanyols com catalans.

Són dades semblants a les del 2010 i a les dels darrers anys, amb la distinció que, durant els anys més intensos del Procés, les identitats espanyola i catalana es van accentuar, en detriment del sentiment compartit. De fet, el 2024 és la primera vegada des del 2010 que la resposta “tan català com espanyol” queda per sobre que la de “només català o més català que espanyol”. Tot això era abans del Procés, l’any del Mundial de Sud-àfrica.