Pou del Lleó, torre d’en Valls i l’encisadora illa de Tagomago

PalmaEn aquesta ruta ens movem cap al nord-est de l’illa d’Eivissa per recórrer un petitíssim tram del litoral de Santa Eulària del Riu, entre el pou del Lleó i Cala Boix. Un àmbit geogràfic, fitat a cada extrem per la punta d’en Valls i el cap Roig, ple de contrasts, farcit de raconades encisadores i on la bellesa de l’illa de Tagomago es pot captar d’una manera més plena i captivadora. La nostra proposta d’itinerari té per objectiu gaudir del paisatge cultural i del patrimoni natural, a parts iguals, per la passa i la mirada, fins a la torre d’en Valls o de Campanitx, del segle XVIII.

Tot i la brevetat de l’itinerari, que pot fer que a priori sembli del tot fàcil, el primer tram litoral és accidentat i cal encarar-lo amb seny i prudència. No disposam de transport públic per accedir a la zona del Pou del Lleó, nucli costaner que se situa a llevant del poble de Sant Carles de Peralta, “que és l’extensió del pla de Morna i d’Atzaró cap a aquella àrea litoral; l’extrem d’aquesta plana situada més al sud rep el nom de plana d’en Curt. Pel que fa a la franja costanera, és una costa d’esglaó, retallada, d’uns pocs metres d’altitud, que forma alguns calonets com el caló Roig, el Canal o la platgeta del Pou del Lleó, vora la qual es troba aquest pou, que havia quedat a la vora de la mar, a uns 2 m d’altitud, i que un temporal, el gener de 2020, va destruir. Antigament es coneixia com a pou d’en Lleó, fent referència, tal vegada, al propietari, de llinatge o motiu Lleó, documentat a Eivissa des de 1555. En aquest pou es feien ballades el dia de Sant Ciriac (8 d’agost)” (font: eeif.es).

El Pou del Lleó és avui en dia una destinació estiuenca imprescindible; mentre que a l’hivern just la visiten pescadors roquers, cercadors d’alga i senderistes. Però aquest racó bell i tranquil visqué un agitat episodi a l’inici de la Guerra Civil a les Illes Balears. Tres setmanes després del cop d’estat contra el govern de la II República, una flota republicana, comandada pel capità Bayo, desembarcà en el Pou del Lleó per procedir a l’alliberament de l’illa d’Eivissa. Els republicans tan sols aconseguiren el control de l’illa durant cinc setmanes, després tornà a estar sota el domini dels sollevats.

La ruta

[00 min] La caminada comença a la mateixa platja del Pou del Lleó, des d’on prenem cap a llevant per un senderó a vorera de mar, que aviat s’enfila per damunt les roques i passa per darrere les casetes varador i un restaurant. La costa mostra aquí unes tonalitats rogenques barrejades amb afloraments de roques negres i gratelloses que ofereix a la vista una subtil mescla de contrastats. Ràpidament, assolim un terreny accidentat, molt irregular i sense cap casta de camí clar, llevat d’algunes fites que ens indiquen la direcció a seguir. El sender, gairebé invisible, ens du fins a una primera i sorprenent rada [20 min], que en alguns mapes apareix descrita com el Caló Fondo. De forma allargassada i oberta en paral·lel a la línia litoral, aquesta caleta en precedeix una altra igualment interessant, en forma de ferradura i que mira cap a la punta Grossa.

A mesura que ens acostam a la punta d’en Valls es fa més present l’illa de Tagomago, situada a una milla de distància de la costa i coronada per un cim de 115 metres d’altitud. “Pel que fa a l’etimologia del topònim, es tracta d’un mot compost amb dos elements preromans, ‘tago’ i ‘mago’. Els lingüistes coincideixen que el primer és d’origen ibèric i significaria ‘puig’, ‘massís’ o ‘serra’, però existeixen divergències en el cas del segon element. Predomina la interpretació que considera púnic l’origen de ‘mago’, relacionant-lo amb el nom de l’almirall cartaginès Magó, i segons la qual Tagomago equivaldria a puig de Mago (Hübner; Alcover; Macabich; Veny). En canvi, Joan Coromines explica que el mot ‘mago’ és indoeuropeu, ‘gran, grandiós’, i conclou que el topònim Tagomago es refereix a puig gran”. (font: eeif.es) [35 min] Tot d’una hem voltat la punta d’en Valls, entram a la part baixa d’un comellar fins on hi arriba un senderó ben marcat. Ens hi dirigim i iniciam un breu i tranquil ascens fins a la torre [45 min].

Torre de Campanitx

La torre de Campanitx o d’en Valls és una construcció pensada i edificada per a la defensa i vigilància del litoral, amb capacitat per albergar artilleria. Es va edificar durant la segona meitat del segle XVIII; de fet, en els plànols originals figura la data de 1763. Des de dalt de la torre es té una panoràmica excel·lent de l’illa de Tagomago i del tram de costa comprès entre la punta Grossa –vora la Cala de Sant Vicent– i el cap Roig –vora Cala Boix–. Precisament fou bastida amb la finalitat de vigilar i alertar dels continus desembarcaments que patia la costa eivissenca, especialment els que succeïen en aquesta zona a causa de la posició estratègica de l’illa de Tagomago. És d’estructura troncocònica, de dos cossos delimitats per una línia d’imposta. El portal, obert al primer pis, és d’arc de mig punt, dovellat. Sobre l’accés resta el clàssic matacà defensiu. Tot el conjunt fou rehabilitat fa uns anys.

De la mateixa manera que les torres ubicades a les rodalies del Port de Balansat, Portinatx, cap del Jueu, punta de sa Torre i les de Formentera (punta Gavina, cap de Barberia, Pi del Català i punta Prima), totes elles són conseqüència d’un pla de defensa global de les illes ideat en el segle XVIII. Aquest pla disposava de l’existència de torres anteriors com la del Carregador de la Sal, la de Santa Eulària, la de Sant Antoni i la de Ses Portes, a més de la de l’Espalmador, construïda durant la primera meitat del segle XVIII.

Abandonam la torre d’en Valls per una pista de terra que arranca cap a ponent amb un fort pendent de baixada. La seguim sense major preocupació que la de gaudir de la passa fins a sortir novament a la platja del Pou del Lleó [1 h 10 min]. I alertau de no trobar-vos cap botella tancada vora un pou. Hi va haver uns habitants d’una casa del Pou del Lleó que en trobaren una de molt misteriosa que contenia un fameliar, d’aquells que criden “feina o menjar”. N’hi donaren, de feines –perquè de menjar n’hi havia poc– fins que es desempallegaren d’ell! La definitiva fou omplir d’aigua salada un pou que era a prop de la mar. En tenir-lo ple, la transformava en aigua dolça i la canviava a la mar, i així successivament. Diuen que encara ara hi fa feina! 

@Fita_a_Fita