El present continua frenant l’eternitat

BarcelonaNovak Djokovic és un tenista superlatiu. I no només per joc i recursos tècnics, sinó perquè se supera malgrat les adversitats. Un mèrit que és una mesura sobre la qual es valoren els millors de tots els temps. Ell ja és un d’ells. Ha estat més a prop que el 2011 de completar una temporada per emmarcar: guanyar els quatre Grand Slams. Només ho ha evitat Wawrinka, a Roland Garros. “Si hagués guanyat a París potser aquí no hauria rendit tan bé”, reflexionava sincer després d’aconseguir el segon Open dels Estats Units (6-4, 5-7, 6-4 i 6-4) en la seva sisena final. Un percentatge discret venint del serbi, que amb 29 anys ja suma 10 Grands en 18 finals. Un botí que l’acosta a Laver i Borg, amb 11 títols.

Darrere Nadal

Les xifres descriuen rècords que es difuminen en l’horitzó d’una època en què conviu amb Nadal (amb 14, com Sampras) i Federer, el que més amb 17. Precisament el suís duplica el valor de cada Grand Slam que conquereix Djokovic, sens dubte el rival a batre. Roger Federer, però, no es rendeix. A Nova York ha demostrat que manté la fam i la motivació. La prova, l’impuls que ha donat al seu tenis. Mai no havia pujat tant a la xarxa, mai no havia pressionat tant l’adversari. Una manera de jugar opulenta, atrevida, sense especular. Avui, malgrat l’esforç, té un botxí encara insuperable. Des que Federer alça l’últim Grand (a Wimbledon el 2012) ha disputat tres finals i en totes ha topat amb l’astre serbi. “Estic molt decebut”, deia el suís, que pot treure una lectura positiva de la derrota: a diferència d’altres partits contra Djokovic, aquest va dependre més de Federer. A partir del segon set el suís va imposar el ritme, amb el punt de pausa que li convenia, combinant punts més de fons de pista amb l’agressivitat que defineix el seu nou pla de joc, i particularment de xoc, contra Djokovic.

Errors en el moment clau

El llast de Federer, les oportunitats desaprofitades: 4 de 23 en pilotes de break (6 de 13 per a Nole) i, el més greu, 1 d’11 amb segon servei. I com passa en la majoria de finals, un moment va definir-la: tercer set, Djokovic serveix amb 4-3 de Federer, que té dues pilotes de trencament per fer el 5-3. No n’aprofita cap. A més, un d’aquells punts fa decantar la balança mental. El serbi salva una pilota de break amb una dreta definitiva. Feia estona que no deixava anar el braç, tenallat per la pressió d’un rival terriblement valent. Des d’aleshores, Djokovic es mostra més ferm en l’intercanvi, certificant que sortia reforçat de cada repte plantejat per l’adversari i excel·lia en la definició. Com en el quart set, quan explota la inèrcia al seu favor, una circumstància que Federer no havia pogut imposar en el tercer.

Les diferències, encara que mínimes, es converteixen en enormes distàncies quan les dirimeixen competidors fantàstics. Una qualitat que va subratllar el mateix Federer en la reacció final amb 2-5 (i dos breaks ) en contra. El suís va tenir tres ocasions per situar el 5-5 al marcador, però altre cop es van esfumar, remarcant la sensació que el serbi no pagava tan cars els errors com ell.

El consol per a Federer és que va tenir el partit a la seva raqueta. Com pretenia abans del partit i com va poder dur a la pràctica en un duel que ja és un episodi brillant més en l’hegemonia d’un gran campió. Federer, mentrestant, seguirà esperant per portar un esglaó més lluny la seva llegenda. El present, de moment, continua imposant-se a l’eternitat que simbolitza un jugador tenaç que, amb 34 anys, encara vol dir l’última paraula. Avui, però, el discurs l’escriu el número u, Novak Djokovic.