Una història de resistència i resiliència

BarcelonaL’Espanyol torna aquest dilluns (21 h, Gol) a la Rosaleda, un estadi de bons records per als blanc-i-blaus, perquè allà van aconseguir, el 1990, el tercer ascens a Primera després d’una fatídica tanda de penals. Sens dubte, un dels capítols més dolços de la història d’un club que dimecres passat va complir 120 anys de vida que aviat quedaran recollits en un llibre impulsat per la Fundació de l’Espanyol, i que portarà la firma de diversos autors com els germans Ruiz, Xavier i Josep, Oriol Pagès, Carlos Ferrer, Mònica Segura, Arnau Planas o el desaparegut Jordi Puyaltó.

La de l’Espanyol no és una història qualsevol. De la Universitat de Barcelona a Cornellà-El Prat. Dels canaris als periquitos. De Zamora a Tamudo. D’Àngel Rodríguez a Chen Yansheng. Del primer gol de la Lliga, de Pitus Prats, al penal fallat per Torrejón a Glasgow, passant pel Tamudazo. De les quatre Copes del Rei als cinc descensos a Segona. Un relat vibrant, farcit d’alegries i entrebancs, que ha acabat forjant un club que sempre resisteix tots els contratemps. Perquè aixecar-se forma part del seu ADN.

Un grup de joves de la Universitat de Barcelona –Àngel Rodríguez, Octavi Aballí i Lluís Roca– van crear el 1900 la Sociedad Española de Football, entitat que va començar a jugar a futbol en un descampat que hi havia a la Sagrada Família. Els seus orígens, asseguren els autors del llibre, “no són tan diferents als del Barça”, que havia nascut un any abans de la mà de fundadors amb qui guardaven certs lligams. Les dues entitats, però, van seguir camins ben diferents. L’Espanyol va començar vestint de groc –d’aquí el nom inicial de canaris– perquè un dels seus directius va facilitar roba del seu negoci tèxtil. No va ser fins al 1910 que, seguint els colors del blasó de Roger de Llúria, van canviar al blanc i el blau.

El canvi va arribar després de patir una aturada de gairebé tres anys, del 1906 al 1909. “Aquells anys no va apuntar-se al Campionat de Catalunya perquè no podia muntar un equip. Els jugadors de fora de Catalunya van tornar a les seves respectives ciutats d’origen quan van acabar els estudis i l’equip va quedar dissolt. Però alguns jugadors van seguir jugant a l’X Sporting Club o es van apuntar al Club Español de Jiu-Jitsu, dues entitats que van acabar ajuntant-se i van reprendre l’activitat de l’Espanyol”, recorda Xavier Ruiz, que destaca la importància de figures anònimes com els cosins Julià Clapera i Emili Sampere, personatges clau en la refundació del club.

La rivalitat amb el Barça

Abans de la refundació, el 1903, va arribar un dels primers capítols que han anat construint la rivalitat amb el Barça. “L’Espanyol va guanyar la tercera Copa Macaya. El Barça havia guanyat la segona, però, al ser l’última, l’Espanyol va quedar-se el trofeu en propietat”, rememora Xavi Ruiz, coautor del llibre. “Després van arribar impugnacions de partits per part del Barça. Primer, per la presència d’estrangers a l’Espanyol en la Challenge dels Pirineus del 1911-12, després, un cop Zamora va deixar el Barça per tornar a l’Espanyol. La rivalitat va créixer més pel que passava als despatxos que no pas pel transcurs dels partits”, afegeix el també cofundador de Periquito.cat, una autèntica hemeroteca blanc-i-blava.

Un altre episodi clau va arribar el curs 1952-53. Al descans d’un derbi, el Barça va irritar i descentrar l’Espanyol cremant algunes tovalloles i provocant un fum que va impedir que Alejandro Scopelli, tècnic argentí, pogués administrar, com acostumava a fer, oxigen als seus jugadors. El conjunt blaugrana va remuntar al segon temps un partit que havia començat perdent.

La falta d’una gran referència

Aquell any l’Espanyol va quedar-se a les portes de guanyar una Lliga que liderava a poques jornades per al final. Una espina clavada que mai s'ha pogut treure. “La generació de l’oxigen era un equip que es recitava de memòria. Era el primer Espanyol que creixia després que el club comprés Sarrià –un dels vuit camps on ha jugat com a local–, ubicat en un terreny propietat de la família De la Riva. Un fet que va permetre augmentar les recaptacions i aconseguir una gran generació de jugadors”, aporta un altre dels coautors del llibre, Oriol Pagès. Malgrat tenir un gran equip, amb noms com Arcas, Marcet o Parra, la falta de profunditat de banqueta va privar els blanc-i-blaus d’alçar el títol en un any marcat per la tuberculosi que va patir Kubala i en què el Madrid encara no tenia Di Stéfano. “L’Espanyol havia intentat fitxar una gran estrella, però no ho va aconseguir. Ho va provar amb Sándor Kocsis, però va acabar al Barça, i va acabar fitxant István Szolnok, Benavídez, Coll o Indio, jugadors de qui s’esperava molt més”.

El periquito, símbol del club

Un dels símbols actuals de l’Espanyol és el periquito, els orígens del qual es remunten a fa un segle, amb els dibuixos publicats als anys 20 a la revista Xut!. El dibuixant i humorista Valentí Castanys va caricaturitzar l’afició blanc-i-blava en forma de quatre gats negres –se solia dir que als seus partits hi anaven quatre gats– que s’assemblaven força al gat Fèlix, protagonista de la primera pel·lícula de dibuixos animats, i que va ser rebatejat com a “gat Perico”. “El terme perico va perviure en el temps, i es va intentar reinventar en el 75è aniversari, quan Manuel Meler, president del club, va impulsar el lema «L’Espanyol, un club català de futbol», que va anar acompanyat d’un periquito amb barretina catalana”, relata David Tolo, historiador del club.

Tolo defineix l’Espanyol com “el club de les 1.000 derrotes que s’ha aixecat 1.000 vegades”. “No hi ha un club igual al món per totes les circumstàncies que ha viscut, pel seu esperit de supervivència, resistència i singularitat. És un club resilient”, afegeix. Superar la venda de Sarrià, les dues finals de la UEFA perdudes als penals, els cinc descensos a Segona o la mort de Dani Jarque, només està a l’abast d’un club que, com bé va definir Manel Fanlo, representa “la força d’un sentiment”.