El professor que va passar d'anar en cadira de rodes a completar un ironman
Els metges pensaven que Axel Lupiáñez mai més podria fer esport i dubtaven que caminés sense l'ajuda d'un bastó
BarcelonaD'anar en cadira de rodes a completar l'Ironman Calella-Barcelona. Axel Lupiáñez, un professor de 36 anys de Gavà que fa uns anys va patir un greu accident, va ser capaç de protagonitzar una heroïcitat. Durant molts mesos va pensar que mai més podria fer esport i, en canvi, va poder acabar una prova que consta de 3,8 quilòmetres nedant, 180 en bici i 42,2 corrent.
Aquesta història de superació està marcada per un greu accident. "Em vaig trencar el maluc, el genoll i el peu. Era inviable posar-me dret. Va ser un any molt dur perquè estava fent la carrera d'INEFC i no vaig poder fer res de la part pràctica. Em feia mal i els doctors van decidir que em posarien una pròtesi. Un d'ells em va dir que m'oblidés de continuar fent esport i que ja veuríem si podria caminar sense l'ajuda d'un bastó. M'ho va dibuixar tot molt negre", recorda.
"Jo sempre he lluitat molt pel que vull a la vida i vaig decidir lluitar amb més ganes. Abans de posar-me a plorar a l'habitació, li vaig dir al doctor que s'estava equivocant i que jo podria completar una cursa i que quan ho fes tornaria a l'hospital per dir-l'hi", recorda Lupiáñez. El gavanenc va començar un procés de rehabilitació. "Vaig poder caminar i, amb una mica de dolor, també nedar, fer bici i córrer. Onze anys després, vaig començar a entrenar-me més seriosament", recorda. L'any 2018 va completar el seu primer mig ironman.
"Volia que quan fos més gran la meva filla entengués que podia fer tot el que volgués, que si el seu pare havia completat un ironman tot era possible. Només cal lluitar. La meva família i els meus amics em van animar i vaig aconseguir-ho", explica.
El dia de l'ironman va ser molt especial. "Quan vaig trepitjar la sorra vaig començar a plorar de l'emoció. Tenia moltes ganes que tot sortís bé, però no n'estava segur", reconeix Lupiáñez. Quan va començar la prova de natació va fer uns metres d'esquena. "Volia veure la resta de nedadors i la platja al fons per ser conscient del que estava fent. Era com viure un somni". Un participant li va donar un cop involuntari i va perdre el rellotge, però això no el va aturar.
"La prova de bici se'm va fer llarga perquè em va començar a fer mal al maluc, però quan vaig començar a córrer vaig recuperar sensacions. Quan vaig creuar la línia de meta va ser increïble. Hi havia tanta gent que m'havia dit que no podria que va ser molt especial. Espero que ho pugui repetir algun dia", assegura Lupiáñez, que abans no havia completat mai una marató. "No soc especialment bo en cap especialitat, però tampoc dolent. Vaig fer un temps de gairebé onze hores, que és molt discret, però per a mi és una heroïcitat", diu.
"Fer un ironman no és econòmic, però si soc capaç d'estalviar, l'any 2026 m'agradaria fer-ne un altre. És una experiència que s'ha de viure", opina. Lupiáñez, que acostuma a entrenar-se amb un bon amic, té les motivacions molt clares. "Quan competeixes no pots tenir moments difícils, perquè hi ha molta gent que està pendent de tu", analitza.
"Mai ho hauria pensat"
Lupiáñez recorda tot el procés sense rancúnia. "Per a mi és un aprenentatge. El recorregut fins a l'hospital en ambulància ja em va canviar la perspectiva de moltes coses. Des del moment en què em vaig aixecar he viscut d'una altra manera. El dolor era molt fort. Mai hauria pensat que acabaria un ironman, però sabia que me'n sortiria. Estic molt orgullós de mi i de la gent que ha estat al meu costat", resumeix.