La prova que el fenomen mediàtic del Girona no té aturador

GIRONADocumentals, un pas per Netflix, reportatges a la televisió, hores de tertúlies a les ràdios, portades i més portades als diaris... i també llibres. El fenomen mediàtic del Girona no té aturador i, per descomptat, traurà el cap per Sant Jordi. Entre els milers de llibres que desfilaran per les parades en un dia tan assenyalat com aquest hi haurà espai per continuar consumint tot el possible respecte a un club que l'està fent grossa i que aquest dissabte rep el Cadis (21 h, DAZN) ple de desig per mantenir el seu pas ferm cap a la Lliga de Campions per primera vegada.

Els amants del Girona poden fer espai a la seva capçalera per als títols publicats pels periodistes Eduard Solà (Girona, 1965) i Xevi Masachs (Amer, 1979). El primer, líder de la retransmissió dels partits del Girona al Tot Gira de Catalunya Ràdio, és l'autor de 100 motius per ser del Girona (Editorial Cossetània Edicions), una visió particular que desgrana quines són les principals raons per estimar una entitat que actualment causa furor, i el segon, director de L'Esportiu, presenta Endavant, Girona! Les claus de l'èxit (Editorial Penguin Llibres), on repassa, de bracet amb testimonis directes i protagonistes principals, l'evolució viscuda durant una última dècada inimaginable, on cada nou guió ha fet miques l'anterior. I per si algú encara té més ganes de gresca, altres periodistes gironins han col·laborat en la XIX edició dels Relats Solidaris de l’Esport, una obra benèfica destinada a la Fundació d'Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia. Els padrins són els uruguaians Cristhian Stuani i Ronald Araujo.

A Montilivi se'n fan creus, de tot el que estan experimentant. "Un dia –i ho explico al llibre– un company, en Papi Guardiola, em va preguntar quins eren els millors anys de la vida del Girona, si els de Machín o els de Míchel. Al principi podia haver-hi dubtes, però ara no n'hi ha cap", anota Solà. "Potser em tiro pedres a la meva pròpia teulada, perquè el meu llibre parla dels últims deu anys, però des del club sovint s'ha dit que no es té història respecte a altres equips. D'acord, però no tenia història a Primera, perquè el Girona farà cent anys el 2030 i ha viscut moltes etapes. A tall anecdòtic, les meves primeres cròniques escrites van ser seguint-lo a Primera Catalana. I havia estat a Preferent", recorda Masachs. "I l'any que ve, a la Champions", el talla el locutor.

"Tornant a rememorar-ho tot, i amb la veu dels que van viure-ho des de dins, t'adones realment que ha estat una muntanya russa. Tant pel que fa a la glòria com pel que fa als fracassos. Hi ha clubs que triguen vint anys a sentir una emoció. I aquí el Girona n'ha viscut una cada any", recalca, continuant amb el relat. "No sé per quina raó passa, la veritat. Deu ser cosa del destí, jo què sé. No en tinc ni idea ni estic capacitat per saber-ho", respon Solà. "Però, en altres èpoques, com quan puja a Segona A amb Agné d'entrenador i Gusó de president, intuíem que si allò sortia malament ves a saber què passava. Si no desapareixia, el futur era negre. Actualment, s'ha demostrat que allò que ens venien, que aquell projecte era a llarg termini, era cert", desgrana l'amerenc, que no ha oblidat quina era la cobertura informativa d'aquells primers temps com a periodista des de la secció d'esports d'El Punt, l'any 1998, en la cinquena categoria del futbol estatal. "No era un breu, però només era una mica més. Anant bé, era el sisè o el setè argument. Ho assumia l'últim que arribava a la redacció. Per això hi començo".

Estripant el rècord d'Eloi Amagat

"Fins fa poc, perquè ni a Segona passava, jo no feia informació diària", salta Solà, que havia fet retransmissions a Ràdio Grup l'any 1986 del Girona a Tercera Divisió abans de baixar a Primera Catalana. "En Xevi té un rècord superior al de l'Eloi Amagat", afegeix, entre rialles. Amagat és l'únic futbolista de la història del club blanc-i-vermell que ha defensat la samarreta a Tercera, Segona B, Segona A i Primera. "De Primera Catalana a la Champions, farà en Masachs". "No, no. M'hi enviaven perquè vaig ser el nou. No tenia un càrrec en concret", repeteix el director de L'Esportiu, espolsant-se importància. L'interès nacional i internacional, aquest any, s'ha multiplicat per infinit. "A vegades ens equivoquem, pensant que les nostres coses són les més rellevants del món", analitza Solà. Fer-ho en català –"o en gironí", matisa el locutor– li dona un valor afegit. "Sempre m'he sentit un privilegiat, perquè escriure sobre el Girona en la nostra llengua ho reuneix tot", diu Masachs.

Durant els viatges seguint l'equip "molts taxistes i aficionats rivals em diuen que tant de bo guanyi la Lliga i que juga molt bé", revela el primer, mentre que el segon confessa que "el factor Barcelona ha canviat: veien el Girona com el club simpàtic i ara, des del 2-4, hi ha certa rivalitat". Aquesta gran victòria dels de Míchel, però, no impedeix que els periodistes gironins encara tinguin marcada la tarda a Ponferrada del 2014, quan l'equip va evitar el descens a Segona B amb dos gols d'Ortuño. "Érem allà i sentíem que estàvem veient història". "Però jo no me'n recordo gaire, de les coses. Deu ser l'edat", apunta Solà, que per als restaurants sí que té memòria. "D'això sí, és veritat. Tinc una guia", diu rient, i conclou: "A Europa serà complicat menjar chuletons. Haurem de menjar una altra cosa". Beneït problema, aquest.