Pubilles, cava gratuït i graderies mig buides: un segle de partits del Barça a Montjuïc

BarcelonaA Montjuïc sempre s’hi torna. A vegades, Barcelona gira l’esquena a la muntanya, però sempre acaba per fer-hi les paus. Amb l’Estadi Olímpic passa el mateix. D'ençà que va ser inaugurat el 1929, ha viscut dies de glòria i èpoques en què queia a trossos, abandonat. Ara, després d’uns anys en què tenia poca activitat, serà per primer cop la casa estable del Barça. Tot i que el club blaugrana ja sap què és jugar aquí. És un retorn a un escenari conegut, on el debat sempre ha estat el mateix: és l'escenari ideal per veure-hi futbol?

El primer gol a l’estadi el va marcar un dels grans mites del barcelonisme, Josep Samitier. El Sami, l’home llagosta. L’Olímpic es va inaugurar el 20 de maig del 1929 amb un partit de rugbi entre les seleccions d’Espanya i d’Itàlia, tres sèries eliminatòries dels 100 metres llisos i un partit de futbol que va enfrontar la selecció catalana i el Bolton Wanderers, llavors vigent campió de la copa anglesa. Catalunya golejaria amb tres gols de Samitier, en aquella festa poliesportiva. Si l’Estadi Olímpic és conegut gràcies als Jocs Olímpics del 1992, havia nascut gràcies a un altre esdeveniment clau en la història de la ciutat, l’Exposició Universal del 1929, quan es va projectar una gran àrea esportiva a Montjuïc. Barcelona ja havia començat a pensar llavors a ser seu olímpica algun cop –una delegació barcelonina on hi havia el president del Barça Joan Gamper havia visitat els Jocs d’Anvers el 1920–, així que aquell estadi dissenyat per Pere Domènech i Roura tenia sentit.

Un cop es va inaugurar i per tal de donar-lo a conèixer a la ciutadania, les autoritats van arribar a un acord amb els tres clubs barcelonins que llavors eren de Primera perquè hi juguessin partits oficials de Lliga dins del programa de la gran Exposició Internacional. Així arribaria el debut del Barça a l’Olímpic un 26 de maig del 1929, un triomf per 4-0 davant de l’Atlètic de Madrid. Bé, contra l’Athletic de Madrid, ja que llavors el club matalasser encara feia servir el seu nom a l’anglesa, en homenatge a l’Athletic de Bilbao, club del qual eren aficionats els seus fundadors. Sastre va ser l’autor del primer gol del Barça al nou estadi i Samitier en faria dos més. Els aficionats, per cert, no van acabar d’omplir l’Olímpic, amb unes 40.000 persones presents per veure una doble sessió, ja que just després l’Espanyol va empatar amb la Reial Societat (1-1). Una setmana més tard, l’Europa també seria local a l’Olímpic en un partit de Lliga. Els tres clubs preferien jugar als seus estadis i no van acabar del tot contents, ni pel transport ni per la gestió de les entrades amb les autoritats. La primera experiència no va acabar de rutllar del tot.

Aquella temporada de l’Exposició Universal, l’estadi seria seu d’un munt d’exhibicions esportives, així com d’altres partits de futbol. El juny del mateix any, de fet, el Barça hi va jugar dos derbis de Primera, contra l’Espanyol i contra l’Europa. Els dos partits van acabar amb empat a un gol. A més, el 7 de juliol del 1929 el Barça va jugar un amistós contra el Júpiter a benefici de l’Hospital Clínic, que acabaria amb golejada blaugrana per 6 a 2. Aquest amistós sí que va registrar una bona entrada, potser perquè era el darrer partit de la temporada i la Federació catalana havia anunciat que prohibia partits de futbol durant l'estiu (mesura que va durar poc), qui sap si pel motiu solidari del partit.

Però en una època en què Barça i Espanyol ja tenien estadis de propietat que feien patxoca, s’hi tornaria poc, Montjuïc. Durant la Guerra Civil es va disputar un Espanyol-Barça el 13 de setembre del 1936 amb motiu de la Diada amb triomf blanc-i-blau. Poca cosa més, si parlem de futbol. L'estadi tenia vida gràcies a altres esports, tot i que la guerra va canviar-ho tot i les seves instal·lacions acabarien per ser un refugi per a desplaçats de la guerra.

Retorn a Montjuïc, entre debats

Ja en temps del franquisme, el 28 de novembre del 1943 es va jugar el primer partit de futbol des de la guerra, un triomf blaugrana contra l’Espanyol (1-3), que feia de local. Partit jugat entre debats sobre si l’estadi era massa gran i si la gent ompliria les graderies. Es van omplir, però cap dels dos clubs volia tornar-hi. Les autoritats franquistes es trobaven amb el mateix problema que les republicanes o les anteriors: ¿com podien donar utilitat a un estadi gran però relativament apartat?

El 7 de setembre del 1947, els millors jugadors catalans van unir-se per enfrontar-se al millor equip italià del moment, el famós Grande Torino, que guanyaria per 0-2. El mateix equip que perdria la vida dos anys més tard quan es va estavellar el vol que els tornava a casa des de Lisboa, havent fet escala a Barcelona. Aquell dia abans s’havia jugat un Barça-Espanyol (4-1) amb els suplents.

El partit més important, però, arribaria el 1957, quan l’estadi s’havia renovat una mica el 1955 amb la celebració dels Jocs del Mediterrani. Aquell any, per única vegada a la història, Barça i Espanyol es van veure les cares en una final de Copa del Generalísimo, amb Franco a la llotja. Final decidida per un gol de Sampedro en el minut 79 a favor del Barça. Després, l’estadi va ser oblidat, i va quedar abandonat. Als anys 60, es destinaria a ser seu dels exàmens del carnet de conduir. A finals dels 70, queia a trossos. Tot, fins que el somni olímpic del 1992 el va rescatar.

I amb el recinte renovat, el Barça hi jugaria dos cops el trofeu Gamper per cuidar la gespa del Camp Nou, que no estava en condicions. L’estiu del 1990, en semifinals es va derrotar per 1-0 l’Spartak de Moscou i en la final l’Anderlecht per 3-1 amb gols de Koeman, Begiristain i Stòitxkov. El Barça podia cuidar així la gespa, mentre que les autoritats podien treure conclusions sobre què calia millorar dos anys abans dels Jocs. Unes 30.000 persones van ser a les semifinals i unes 40.000 a la final, i tots van arribar a les mateixes conclusions: l'estadi i la ciutat no estaven a punt. La gent va sortir enfadada del Gamper afirmant que els Jocs serien un desastre. Els accessos a peu no estaven preparats, faltava informació per arribar a les localitats, la gespa no estava bé i per acabar-ho d'adobar, gairebé tothom va pujar en cotxe, col·lapsant-ho tot. "No és culpa nostra, ens ho hem trobat així. Estem millor a casa" deia el directiu Nicolau Casaus. "Ser aquí és un èxit, és el triomf de la candidatura que ha recuperat aquest espai. Millorarem i estarem llestos", deia optimista l'alcalde, Pasqual Maragall. El dia de la final, per cert, als bars hi havia cava gratuït per a tothom: va pagar-ho de la seva butxaca l'empresa que tenia la llicència de la restauració a l'estadi, propietat del directiu blaugrana Joan Gaspart.

Ronaldo, entre hereus i pubilles

Els anys 90 van significar el retorn del futbol a un estadi on durant un període el Sant Andreu seria local per obres al seu camp. El 1993 es va jugar un torneig batejat com Barcelona Olímpica on el Barça s'enfrontaria al Sevilla (5-1) i el Parma (0-0) en format triangular. Va ser un fracàs. Un torneig organitzat en pocs dies per l'ajuntament amb inversors locals, que no va omplir les graderies d'un estadi que, després dels Jocs, va viure una època dolça amb el futbol americà i els Barcelona Dragons. Aquell 1993, el sentiment dels barcelonistes era que l'Olímpic no servia per veure-hi futbol. L'afició de l'Espanyol, que havia baixat a Segona, protestaria aquell estiu perquè el seu equip no va ser convidat al torneig. No va jugar a l'estadi que poc després passaria a ser la seva llar.

El març del 1996, la Federació catalana de futbol organitzaria la final de la Copa Catalunya a Montjuïc, partit recordat, ja que l'Espanyol es cruspiria el Barça per 5 a 1. L'equip blaugrana vivia anys complicats, amb la fi del regnat de Cruyff. De fet, l'estiu del 1996 l’estrena de Bobby Robson a la banqueta seria a l'Olímpic. Un nou Barça amb el brasiler Ronaldo a l'equip, que jugaria el Gamper al Lluís Companys per cuidar la gespa del Camp Nou. L'equip blaugrana va guanyar 2-0 el San Lorenzo de Almagro en semifinals i per 2-1 l’Inter de Milà a la final, amb gols de Guardiola i Pizzi. D'aquell Gamper, que no va omplir les graderies, queda per al record la presentació dels jugadors, amb Ronaldo saltant a la gespa acompanyat de pubilles i hereus, amb barretines i sardanes en una festa que no va servir per aplegar gaire gent. Com que la gespa no millorava, el Barça també jugaria com a local el partit d'anada de la Supercopa d'Espanya contra l’Atlètic de Madrid (5-2), amb la primera exhibició de Ronaldo vestit de blaugrana. Curiosament, si el Barça va ser local a Montjuïc, l'Atlètic va ser-ho en la tornada en un estadi poc habitual, la Peineta, el que amb el temps no va poder ser seu d'uns Jocs a Madrid i va ser remodelat fins a esdevenir el nou Metropolitano. Aquell 1996, el Barça també debutaria a la Recopa a Montjuïc, en un triomf per 2-0 sobre l'AEK de Larnaca de Xipre.

L'estadi seria seu d'un Europeu sub 21 guanyat per Itàlia, d'algunes finals de Copa del Rei, amistosos i, finalment, la llar estable de l'Espanyol, fet que provocaria que el Barça hi jugués molt, sempre com a visitant. Ara li tocarà ser local durant una bona temporada. Amb una generació de culers mantenint el mateix debat que els seus avis, sobre si els agrada o no, el futbol a Montjuïc. Un debat que ja existia el 1929.