Quanta, quanta vergonya...

BarcelonaEn el seu últim llibre (Kennedyana: molt recomanable) l’enyorat Vicenç Pagès Jordà escriu que a vegades sembla que la vida tingui un guionista. Ell es refereix a la mort del president americà i a les diferents circumstàncies de la seva família. I afegeix que, alguns cops, el guió és tan rebuscat i perfecte que hi ha motius per creure en conspiracions, per creure que això del guionista no és només una imatge poètica. El mateix podem dir sobre la crònica d’una victòria anunciada que ha estat el Mundial de futbol. Qatar de protagonista absolut. Hi posava els seus dos empleats més famosos i el llit. Amb una suma de factors que conviden a creure en la conspiració. Especialment quan tot el que els va portar allà –designació de la seu, drets televisius– ha estat la corrupció. Només amb molta ingenuïtat es pot creure que quan la pilota comença a rodar la brutícia deixa el seu lloc al fair play.

Ara bé, el relat podia haver estat un altre. Perquè a la vergonya de celebrar el Mundial en un país com Qatar i a la del silenci còmplice de tots els protagonistes, s’hi va afegir un convidat incòmode i involuntari d’última hora: Amir Nasr-Azadani. Un futbolista iranià a punt de ser executat pel règim del seu país per haver participat en protestes al carrer. No és una dona ni un gai: col·lectius, sembla ser, allunyats de les preocupacions dels futbolistes. És un company de feina, un col·lega. L’impacte d’una roda de premsa de Messi i Mbappé dissabte anunciant que no jugaven la final si no l’alliberaven podia haver tingut un gran impacte. O un minut d’aturada a l’inici del partit amb una audiència rècord. O una samarreta reivindicativa al final del partit. O una frase, una punyetera frase. Res. Ni els futbolistes, ni els mitjans. Dilluns encara tenia l’esperança que algun diari –per exemple, l’ARA, que és el meu i que tant excel·leix en les seves portades– no fes la portada òbvia i ens sorprengués amb un cop de puny: foto de l’Amir acompanyada d’una frase que ens recordés les prioritats.

Quins impostors Sachi o Valdano amb la seva famosa frase apòcrifa. Diumenge va quedar demostrat: per a molts, el futbol és la cosa més important de les coses més importants. Absurd tot plegat. I futbol de seleccions: exaltació de nacionalismes. I encara més ridícul si tens més de 12 anys d’edat: futbol de jugador. Quan parlem del nostre equip, no utilitzem el verb agradar, ni tenir. El verb és ser. Jo soc de l’Espanyol, jo soc del Barça. Però, ¿ser de Kubala? ¿ser de Zamora (el porter, no la ciutat)? ¿No ho trobeu ridícul? Quanta vergonya!