Que hi ha algú?

Unes 150 persones. No n’hi havia més a la graderia quan ahir va començar el Barça Lassa - Bidasoa d’Irun (32-23). 16.00 hores, horari intersetmanal. El Palau Blaugrana quedava enorme, molt, massa. La botzina de la mitja part molestava. L’himne va passejar-se com mai per cada rombe de la cúpula. L’ speaker va cantar els noms amb la rauxa habitual, per compromís. No calia. Ni els jugadors ni el públic ho necessitaven. Si l’equip surt endollat -que no va ser el cas-és perquè es fa teràpia al vestidor. L’ambient no transmet. Es va poder sentir la resina de la pilota arrossegant-se pel parquet i el públic reclamant gols al marcador, com al pati del col·legi, quan l’encarregat de la taula era un infantil que es passava tota la tarda al pavelló a canvi d’un entrepà i un refresc.

Són sons de l’esport, però no del d’elit. Van ser les conseqüències més immediates d’una gestió d’emergència. L’equip volia jugar dimarts, però va ser impossible perquè el segon capítol de l’homenatge a Joan Carles Navarro copava el pavelló. L’agenda mana. La solució va ser encabir l’handbol abans de la Lliga de Campions femenina. Forçat. Van ser malabars de despatxos per acabar dibuixant un dels Palaus més tètrics de les últimes temporades. La marca Barça i la de l’Asobal, sota mínims. És interessant que la competició creixi de la mà de plataformes audiovisuals de masses, com GolT. Dir que tots els partits es podran veure en directe convida a treure pit.

Bé, som molt mediàtics, però el producte ha d’estar a l’altura. Garantir-ne l’excel·lència depèn del joc, dels seus protagonistes i de les graderies. Un clàssic (entre Barça i Madrid) no seria un clàssic sense el toc de color de les aficions. L’esport emociona si es comparteix, si es retroalimenta de la passió que genera. No s’hi val a vendre handbol per vendre’l, queixar-se perquè t’ha tocat ser un esport minoritari a pocs metres del Camp Nou, on no falten ni diners ni socis. Les apostes han de ser coherents i el compromís és de tots. L’organització ha de treballar -i ho fa- perquè l’esport tingui un aparador. I els clubs? I el Barça? Es tracta de cuidar l’handbol, la secció en si, la que dona més títols al Museu, i el sentiment supporter. Sembla que la Champions és l’únic reclam real per acostar-se a veure els superequips que han passat per les mans de Xavi Pascual. Partits com el d’ahir deixen l’efecte Palau en una bona campanya de màrqueting que es treu de l’armari quan l’equip rellisca. Informació de servei: cada setmana hi ha handbol al Palau.