Nico Melamed: “Quedar-me a l’Espanyol m’ha permès arribar on somiava”

Nico Melamed (Castelldefels, 2001) va convertir-se el 2019 en el primer jugador nascut al segle XXI en debutar en un duel oficial amb el primer equip de l’Espanyol. El mitjapunta vol seguir l’estel·la del seu avi, Felipe Ribaudo, que va triomfar als anys seixanta amb l’Estudiantes de la Plata, amb qui va guanyar una Libertadores i una Intercontinental. El seu pròxim repte: marcar el seu primer gol a Primera. Ho intentarà aquest diumenge (16.15 h, M. LaLiga), en la visita del líder, el Reial Madrid, a l’RCDE Stadium. 

El Sheriff els ha demostrat que el Reial Madrid no és imbatible. 

— Exacte. Tots els rivals motiven, però aquest, per l'exigència que té, una mica més.

Viu la seva primera temporada a la màxima categoria amb fitxa del primer equip. Què espera d’aquest any?

— En l'aspecte individual, el meu objectiu sempre és superar les xifres de l’any anterior [36 partits, 6 gols i 4 assistències]. En l'aspecte col·lectiu, seguir amb la mentalitat competitiva i guanyadora per anar a buscar els tres punts en cada partit.

El seu estil recorda el d’alguns jugadors argentins atrevits, que sempre demanen la pilota i els agrada regatejar. Un futbol més de carrer que d’acadèmia. On ho ha après?

— Crec que demanar sempre la pilota, ser descarat i voler ser protagonista sobre la gespa ho porto a l'ADN. Sempre m’ha agradat jugar amb els meus amics al carrer, fer filigranes i jocs amb la pilota. Alguna cosa em deu venir d'aquí. 

Després de formar-se a les categories inferiors del Gavà, el Vilafranca i el Vilanova, va aterrar al Cornellà. Què pensava quan s'entrenava a pocs metres d’on actualment juga?

— Se’m posava la pell de gallina. Recordo sentir el públic de l'RCDE Stadium mentre fèiem algun entrenament. Somiava amb jugar algun partit com aquells algun dia. Quan em va fitxar l’Espanyol, el meu somni de trepitjar la gespa i jugar a Primera estava una mica més a prop. Sabia que podia arribar a aconseguir-ho. En l’etapa d’infantil, sempre era el primer en aixecar la mà per fer d’aplegapilotes a l’estadi. Recordo donar-li pilotes al Javi López i celebrar els gols de Sergio García.  

El va fitxar David Fernández, un entrenador amb molt bon ull per als talents del planter. 

— Li tinc molt d'afecte com a entrenador i com a persona. Em va dirigir al cadet A. 

Precisament en edat de cadet va aconseguir ser el màxim golejador de la Lliga. Què va fer l'última jornada per aconseguir-ho?

— (Riu) Anàvem força igualats en la llista de màxims golejadors Marc Tenas, del Cornellà, Ansu Fati, del Barça, i jo. L’última jornada vam guanyar 0-8 al camp del Lleida Esportiu Terraferma i cada cop que marcàvem un gol, fos meu o d’algú altre, anàvem a l’àrbitre demanant que apuntés que l’havia marcat jo. Vaig marxar del partit amb més gols apuntats dels que havia fet realment. 

Mantenien una gran rivalitat, amb Ansu Fati?

— Sí, sempre havíem sigut rivals i havíem sigut molt competitius entre nosaltres. La pugna sempre existia amb el millor jugador de l’altre equip. En aquella època era l’Ansu i sempre estàvem a la part alta de la classificació de màxims golejadors. Els dos sabíem que l’altre volia marcar per poder obtenir el premi individual. Sabíem que amb esforç i fent el que portàvem fent des de petits podríem tenir l’oportunitat de fer alguna cosa important. 

¿Al Reial Madrid també s’hi va enfrontar, a les categories inferiors?

— Si, en algun partit. I justament hi destacava Miguel Gutiérrez, que ara està al primer equip. Té la meva edat i m’hi porto bé després d’haver coincidit amb ell a la selecció espanyola. Ja destacava jugant com a lateral i també jugant per dins en aquella època. 

Poc després d’incorporar-se a l’Espanyol va ingressar a la residència del club, que ara porta el nom de Josep Manel Casanova i que està al costat de l’Escola Túrbula. Quin record té d’aquella etapa en què va haver de separar-se del seu nucli familiar?

— Així és. Els primers mesos anava a entrenar des de casa dels meus pares, a uns 50 minuts en cotxe, i tornava a altes hores de la nit. Acabava tard d'estudiar i l'endemà havia de matinar. Vaig entrar a la residència en edat de juvenil i va coincidir amb l’etapa a l’institut, entre primer i quart d’ESO. Al principi va ser dur adaptar-se al canvi, però ho vaig acabar normalitzant. És un pas que em va anar molt bé. Tenia el centre d’estudis molt a prop del camp d’entrenament i això em donava una mica més de descans. 

Ara segueix compaginant el futbol amb els estudis. Com li va?

— Estudio ADE a la universitat. Estic a primer, a temps parcial i fent menys assignatures, però la meva idea és treure’m el títol quan pugui i acabar tenint una carrera. Encara no sé què faré en el futur. Ara mateix no em veig sent entrenador, però crec amb el pas dels anys m’involucraré més amb el futbol i acabaré sent entrenador o alguna cosa relacionada. 

Com està vivint la pandèmia un noi de 20 anys que ha d’estar dins de l’estricta bombolla en què estan vivint els clubs de futbol? 

— Ens hem de comportar. A mesura que vas arribant on vols, saps que els focus estan cada cop més posats en tu. Quan va arribar la pandèmia, havíem de ser un exemple, portar la mascareta ben posada i exigir-nos no sortir per no agafar el virus. Anàvem amb molta precaució en aquest sentit. Al principi vam tenir diversos companys contagiats i hi havia bastanta preocupació perquè tots estiguessin bé. Qualsevol podia contagiar-se, així que havíem de ser molt curosos. 

Sobre la gespa sempre es veu un Nico que vol ser protagonista. Qui hi ha darrere del futbolista?

— Més enllà de la universitat i del futbol, m’agrada molt estar amb els meus amics i gaudir de la família, que són el més important. Als videojocs hi jugo de tant en tant, per entretenir-me amb els amics i amb els companys d’equip, que n’hi ha algun que hi dedica unes quantes hores (riu). Però tots tenen les seves responsabilitats i saben que és per desconnectar una mica. 

També li agrada jugar a Backgammon, no?

— Sí. Hi jugo molt, sobretot amb la meva mare, que és molt bona en aquest joc. Sovint fem tornejos a casa i volem guanyar-nos els uns als altres. 

Porta vuit anys a l’Espanyol. Què significa aquest club per a vostè?

— L’Espanyol representa per a mi humilitat, treball i sacrifici. És un club humil, però molt gran, i representa molts valors que aprens des del primer dia que arribes al club. Tothom em va acollir molt bé, hi ha formada una família que ajuda a fer créixer el club i que m’ha ajudat a arribar on soc avui. 

Històricament, l’Espanyol sempre ha sigut un club que cuida i dona oportunitats als jugadors del planter. ¿Els nens de la base perceben que hi ha un camí que facilita arribar al primer equip?

— Sí. És un club de planter que, si ho fas bé, treballes i li poses passió, si t’esforces en el dia a dia i li poses compromís a l’hora de jugar, et dona oportunitats. Si t’ho mereixes i saps aprofitar les oportunitats que t’arriben de jugar en el primer equip, allà on has somiat estar, te’n seguiran donant. 

No han sigut pocs els jugadors que destacaven a les categories inferiors del club i que s’han deixat seduir per propostes d’importants clubs estrangers. A vostè no li deuen haver faltat ofertes. 

— Quan un jugador destaca a les categories inferiors d’un club tan important com l’Espanyol sempre se t’apropen altres clubs importants. Va arribar alguna proposta, però sempre vaig tenir clar que on volia créixer era a l’Espanyol. No només pel que sento pel club, sinó pel suport que rebia des de dins i fora del club. Quedar-me ha sigut una gran lliçó que m’ha servit molt i m’ha permès arribar on sempre havia somiat, al primer equip de l’Espanyol, a Primera Divisió. Al final apostes pel factor esportiu i pel que sents, que és el més important en la carrera d’un futbolista. Aquesta és la decisió que vaig prendre. 

Té contracte fins al 2024. Es veu jugant a l’Espanyol molts anys?

— Sí, de moment hi estic molt còmode i a gust. Confio molt en mi i sento que la gent confia en mi. Vull seguir demostrant tot el meu talent sobre la gespa, que per a mi és el més important. 

Li agradaria provar en un futur alguna altra lliga estrangera, com la Premier League o la Serie A?

— És cert que són lligues molt fortes, però el meu somni sempre ha sigut jugar a la Lliga. I quan em va trucar l’Espanyol i veia que aquest somni cada vegada estava més a prop, no vaig tenir dubtes. Si en el futur es dona l’oportunitat de canviar de lliga, ja ho veurem. Ara mateix estic molt a gust aquí i no tinc cap altra opció al meu cap que no sigui quedar-me al club on sempre he somiat ser. 

L’afició ja l’ha batejat com ‘la joia’. El club també té força esperances dipositades en vostè. Com porta la pressió?

— Pot semblar una pressió o un pes que porto a sobre, però no m’ho prenc així. Saber que tinc la confiança de tots per aportar el meu gra de sorra i poder ser millor cada cop que surto a la gespa és una cosa que em motiva i que m’ha de fer més fort. 

Què li demana Vicente Moreno?

— Que sigui jo. Que demostri al camp el que he fet sempre, que no em posi límits i que amb la pilota em mostri alliberat i demostri el que valc. 

Amb 20 anys encara té molt per aprendre. ¿Si hagués de destacar una faceta on creu que té força marge de millora, quina seria?

— Sempre he sigut un jugador bastant ofensiu, potser les meves carències sempre s’han vist més en l'aspecte defensiu. 

A Primera encara se li està resistint el gol. ¿Es veu més golejador o assistent?

— M’agrada fer de tot, potser una mica més marcar que assistir, però crec que quan em destapi aquest any en començaré a fer més. 

Fa un parell d’anys va complir un somni: debutar amb el primer equip. I ho va fer a l’Europa League. Quin és el proper?

— A curt termini, marcar un gol a Primera, i si és davant de la nostra afició, millor. Seria complir el somni que tenia des de petit. A veure si es compleix aviat. A més, seria amb el dorsal 21. Representar aquest número és un orgull i un gran honor. Estic molt content de portar-lo a l’esquena. 

Per a un jugador amb bon peu, ¿ajuda tenir companys com Darder, Melendo o Morlanes a prop?

— Evidentment, són companys amb un peu exquisit. Cada cop que jugo amb ells ho noto, tenir-los al costat, amb pilota i sense. Com a jugador, és d’agrair tenir gent així al teu voltant. 

En quins jugadors es fixa?

— Sempre m’he fixat i he intentat aprendre dels mitjapuntes de grans clubs. Des de petit, però, el meu referent sempre ha sigut el meu avi, Felipe Ribaudo, ja fos per les imatges que he vist d’ell o pel que me n’han explicat. Sempre ha sigut el meu referent en tot. En vídeo no el vaig arribar a veure, però pel que m’han dit, m’assemblo una mica a ell. Era un extrem traçut, amb gol, descarat, tant de bo aconsegueixi la meitat del que va assolir ell. 

Campió de la Libertadores i de la Intercontinental, entre altres títols. Ell era argentí, vostè ha jugat algun partit amb la selecció espanyola sub-19. 

— Sí. Els meus pares són argentins, jo fins ara sempre he jugat amb les categories inferiors de la selecció espanyola. 

Si el truca l’Argentina, té clar què faria?

— De moment, aniré creixent a l’Espanyol, i tant de bo arribi el moment en què tingui les dues opcions i pugui decidir. De moment, no estic pendent de si Scaloni, Luis Enrique o Luis de la Fuente han intentat contactar amb mi. Amb qui sigui jo estaré content d’anar amb ells.