"Quina bestiesa anireu a fer ara?": diari d'una travessa de set dies i 240 km pel Pirineu

BarcelonaAdrenalina, por, vertigen, tossudesa, valentia i perseverança. Això és la muntanya. Cada repte, cada cursa i cada quilòmetre. El Ferran i la Noelia van decidir embarcar-se en l'aventura de la Pyrenees Stage Run (PSR), una cursa de 240 km i 15.000 metres de desnivell positiu que durant set dies travessa el Pirineu català de punta a punta. L'ARA els ha acompanyat en aquest repte.

Els nervis estan a flor de pell. És impossible contenir el somriure i el Ferran i la Noelia no deixen de mirar a totes bandes. El repte més gran que s’han plantejat mai està a punt de començar i just, en l'instant en què entren a la carpa per fer el check in, comencen a aflorar les pors més profundes: “¿Arribarem als temps de tall? ¿Anirem sempre per darrere?” Mentre el Jordi i el Tomàs, organitzadors i ideòlegs de la PSR, els fan el briefing de la primera etapa comencen les quinieles: aquell lloc on tothom vol aparèixer. Els esperen 240 km i 15.000 metres de desnivell positiu en 7 dies per fer bons els pronòstics i superar-se a ells mateixos. 

El despertador ha sonat ben d'hora, quan encara Ribes de Freser, al Ripollès, és a les fosques. A les sis toca anar a esmorzar per agafar forces per a la sortida i les primeres desenes de quilòmetres. "Quin moment més màgic!" 64 corredors, de més de 15 nacionalitats, s'aglutinen darrere de l'inflable que travessaran per endinsar-se en el Pirineu català. La música està a tot drap, els corredors no deixen de saltar, no només per escalfar-se, sinó per contenir l'adrenalina que els ressegueix el cos.

Després de superar els primers 34,4 km, el Ferran i la Noelia pugen al podi. Les pors comencen a esvair-se: "Molt sorpresos i una mica espantats perquè hem arribat tercers d'equips mixtos!"

Mentre van restant quilòmetres, el cap va donant voltes. Un mateix es pot arribar a perdre en la pròpia ment: en les preocupacions, frustracions i pors. Per això, la gran sort és tenir l'altre sempre al costat. “Fa trenta anys que anem plegats i ens vam iniciar a la muntanya a la vegada. Ens coneixem molt bé i això ajuda moltíssim: saber on tira un, on tira l’altre, on un pot donar més... És un esforç conjunt perquè és important acabar tots dos i fer-ho bé. Tots els equips i parelles tenen les seves normes i els seus pactes que fan de la cursa un moment molt bonic. Sempre junts, si no tira un l’altre s'espera. Sempre plegats”. Això no és negociable.

"Quina bestiesa anireu a fer ara?", els diuen els seus amics i familiars cada any. El Ferran i la Noelia destinen sempre les vacances a una nova aventura, però mai fins ara cap de tan agosarada com la PSR. Durant tot l'any s'han preparat en cos i ànima per poder afrontar amb garanties jornades com la tercera d'aquesta competició. "Fer una cursa com aquesta sense fer un entrenament previ és impossible", confessen. L'etapa reina, de 47 km i 2.600 metres positius, és una màquina de trinxar cames. "Li tenim molt respecte". Els sacrificis, però, han tingut la seva recompensa i mantenen el podi que ocupen des de la primera jornada.

Meitat de la cursa superada. Les cames comencen a pesar i els músculs estan encarcarats. Per això l'organització ha previst l'equador de la competició com l'etapa més curta: una mitja marató de 20 km. És una jornada ràpida en què els corredors han completat el recorregut abans del migdia, cosa que ha permès tenir unes hores de descans molt valuós. Per a qui no ha sigut un dia d'impàs ha sigut per als recuperadors. "Quan arribes a la meta t'esperen per posar-te els gels de fred, et fan massatges... En els últims quilòmetres, tothom té al cap els físios que ens esperen! És un gust tenir-los. Això és a molt poques curses".

Els dies comencen a restar, no a sumar. La meta de dissabte cada cop està més a prop, però encara sembla ben lluny. "Avui semblava que la meta no arribava mai", reconeix la Noelia arrossegant una mica les paraules. Estan baldats, estirats, intentant recuperar forces per demà. "Ha sigut d'aquelles etapes on et surt tot: moments d'eufòria extrema on et fas un fart de riure i dos segons després et poses a plorar. La gent quan pujava a dalt de la muntanya cridava, reia, plorava... Hem plorat quasi tots en arribar. Ha sigut una etapa molt dura, tots els equips hem quedat tocats psicològicament, però arribar a meta et cura".

La muntanya té una dualitat embriagadora: la bellesa que et regala i amb la qual t’abraça mentre la recorres va de bracet del dolor i el cansament que t’acompanya mentre vas sumant quilòmetres. Després de cinc dies consecutius, les forces estan justes, però la competència no desapareix. Després de mantenir-se en el podi durant totes les etapes, el Ferran i la Noelia quan falta només un dia han caigut a la quarta posició. La medalla de xocolata, però, sembla una bona recompensa. Cada cop les cames van més per inèrcia, per tossudesa, que no pas per voluntat. Ara, l’última etapa l'afrontaran diferent: és un regal i un càstig fins a travessar la meta. 

Felicitat màxima. Llàgrimes als ulls. Música a tot volum. Crits, aplaudiments, abraçades i xauxa. "Som finishers!", criden el Ferran i la Noelia abans de fer-se un petó sobre la línia de meta. L'emoció està a flor de pell i les ganes de festa, tot i el cansament acumulat, regnen en una arribada que és una festa. "Fas les coses perquè això surti bé, però no saps si les cames s'aguantaran. Ara ho hem aconseguit!". Cada cop que un equip arriba a Salardú, petit poble de la Vall d'Aran, esclata d'alegria. Tots han esperat que l'última parella arribés. "Es forma una família, un equip entre tots. Comparteixes tant patiment i emocions que no pares de plorar i fer-te abraçades". Tot val la pena, més enllà de la posició i el color de la medalla.