Rafa es retira del Masters i Toni s’acomiada del circuit
A Londres els Nadal tanquen la seva estreta relació tècnica
Barcelona“Ho vaig intentar, però ja veia que no podia”, reflexionava un decebut Rafa Nadal després de caure en la seva vuitena participació a la cita de mestres, on ha disputat dues finals i fins a tres semifinals. De fet, fins a cinc cops més s’hi havia classificat (2005, 2008, 2012, 2014 i 2016) però, per diverses lesions, no va saltar a la pista. En aquesta ocasió, tot i estar tocat del genoll dret, va voler fer un últim esforç. Fins i tot el seu botxí, el belga David Goffin, va elogiar la seva actitud: “És un gran lluitador. S’hauria pogut retirar però no ho va voler fer i l’he hagut de derrotar”.
“Si no hagués sigut pel Masters, aquesta setmana no hauria jugat”, reconeixia abans de començar el torneig Carles Moyà, des d’avui primer entrenador. I és que Toni Nadal deixa aquí de viatjar amb el seu nebot. No descarta acompanyar-lo quan l’hi demanin, però seria puntual. “El meu lloc és a l’acadèmia de Manacor. Vull ocupar-me de la formació de joves talents”, explicava mesos enrere quan va fer oficial la decisió. Una convicció molt meditada i una de les causes darrere la incorporació de Moyà, ara fa un any. Un antic campió de Grand Slam i jugador d’elit que s’adapta més al perfil de tècnics que contracten les grans estrelles. El mateix John McEnroe ho va dir quan el tenis de Nadal va entrar en crisi el 2015. “Toni ha fet una feina magnífica, però no li aporta tot el que necessita. Ara han d’aparèixer noves idees per avançar”, comentava.
Dos anys més tard els resultats desmenteixen la seva tesi però és evident que, d’alguna manera, el desgast pesa. “D’en Rafa, fins que va tenir 17 anys, ho decidia tot jo. Després va arribar Carles Costa [mànager] i també el seu pare, cadascú amb les seves opinions. Vàlides i respectables, però la veritat és que cada any que passa decideixo menys”, s’explicava evitant fer retrets. Els que el coneixen saben que parla clar, sense embuts: “És el moment, senzillament. Com qualsevol persona que es retira toca començar una altra etapa”.
“Ha estat increïble”
Ho deia en el passat Obert dels Estats Units, on el seu nebot va conquerir el segon Grand Slam de la temporada, el 16è de la seva carrera. En total, 75 títols i 161 setmanes de número u, amb dos ors olímpics i quatre Davis engalanant el millor palmarès jugador-entrenador de la història del tenis. En resum, 15 anys de carrera professional des que al llunyà 2002 un joveníssim Rafel, com ell li diu, guanyés el seu primer partit a l’ATP. Aprofitant una invitació del Torneig de Mallorca va derrotar el 81è del món amb tan sols 15 anys i 330 dies, el primer rècord de precocitat en la col·lecció de Nadal.
“No t’equivoquis, un entrenador acompanya i ajuda en el que pot, però el jugador és el que fa bona la feina”, em deia en una antiga entrevista. En part, potser és cert, però un dels secrets de l’èxit esplendorós del balear és la seva mentalitat. Una virtut forjada en època de formació i polida durant la seva evolució com a jugador, sempre sota l’atenta mirada d’un preparador amb un mètode molt particular i un objectiu cristal·lí: no acomodar-se mai.
Per això el tenis de Nadal ha variat amb el pas dels anys. Molt físic als inicis i cada cop més ric tècnicament, incorporant noves armes i nous matisos al seu joc, inevitablement més complet. Avui és més agressiu, intenta desgastar-se menys i manté la supremacia mental que el converteix en l’únic que encomana la mateixa sensació a rivals i espectadors: és el millor sobreposant-se a l’adversitat. Per això va superar l’infaust 2015. “Ha sigut el moment més difícil. Estava malament mentalment perquè tenia problemes físics i havia perdut la confiança en el seu cos. Quan va recuperar el físic també va canviar l’actitud”, recorda Toni. Però Nadal sempre va un pas més enllà, ja que ha aconseguit tornar a guanyar Grand Slams i esdevenir altre cop número u.
I el seu últim duel al Masters exemplifica els seus valors. Lluitant fins on va poder per dignificar l’esport i el compromís amb el lideratge que personifica. A Londres hi va viatjar perquè somia a conquerir el trofeu algun dia, però enguany, sense Djokovic, Murray, Wawrinka, Nishikori i Raonic, el torneig el necessitava més que mai. Així que no va fallar. S’hi va presentar i s’hi va deixar la pell abans de caure (va salvar quatre boles de partit per dur-lo al tercer set). Una derrota que enalteix un jugador superlatiu que, per molt que se’n vulgui desentendre, té l’arrel en un tiet exigent, a voltes obstinat i estricte, que marxa sense focus, com volia, i amb una frase que ho resumeix gairebé tot: “Li estic molt agraït a en Rafel per haver-me donat l’oportunitat de viure tot el que he viscut”.
