Raül Agné: “Soc el que soc gràcies al Girona”

GironaCorria el minut 63 de partit quan una pilota mal rebutjada per la defensa d’un Celta dissenyat per a l’ascens va enlairar-se fins al bell mig de l’àrea. Allà va aparèixer Jaume Durán, ara al Girona C, per enviar l’esfèrica al fons de la xarxa després d’un control que va deixar en res l’esforç del seu defensor. A la tarda del 30 d’agost del 2008, a Balaídos, aquell gol certificava els primers tres punts en el retorn a Segona -50 anys després- del Girona, dirigit aleshores per Raül Agné (Mequinensa, Saragossa, 1970). “Vam gaudir del debut somiat. Tothom apostava per una derrota, però tenia l’equip més treballador que he entrenat mai”. Eren les primeres passes per a la professionalització d’un club gens acostumat a navegar en segons quines situacions. “Ara tots els equips surten al mateix temps, i abans això no passava. Però allò ja era futbol professional i nosaltres ho desconeixíem, érem uns passerells. A Balaídos hi havia un túnel llarguíssim pel qual saltar al terreny de joc, i teníem tantes ganes de començar que vam sortir esprintant. Els jugadors del Celta ens cridaven dient que havíem d'esperar, semblàvem de poble...” recorda, amb una rialla. Nou dels 11 escollits per a l’ocasió formaven part de la històrica plantilla que assolia l’ascens uns mesos abans, a tall del realitzat per Pablo Machín en aquest inici de temporada, utilitzant fins a set dels jugadors protagonistes el curs passat. “La similitud és molt gran, està intentant fer el mateix. Sempre és més fàcil escollir futbolistes amb els quals t’identifiques, i ells creuen en el que es treballa”.

Per a l’entitat, aquell salt de categoria significava assegurar una supervivència que, durant molts mesos, va perillar a causa de la greu situació econòmica. “Institucionalment he viscut un Girona en plena ebullició i immers en situacions caòtiques. Vam estar molt de temps sense cobrar, passant-ho malament. L’únic que cohesiona els grups són els resultats, i aquests eren tan bons, que ens permetien suportar-ho”. El dia a dia per moments era inaguantable. “Arribàvem al vestidor i només es parlava d’això. Als entrenaments, entre tasca i tasca, els jugadors ho seguien comentant. Hi havia tensió i vèiem moviments constants a les oficines, ens deixàvem diners entre nosaltres... Fins que vaig prendre la decisió de prohibir parlar-ne. Si volíem cobrar, havíem de guanyar els màxims partits possibles”. Així ho van fer, i el Barakaldo i el Ceuta van ser els últims obstacles superats. “Amb el Barakaldo vam suar d’allò més... Quan faltava poc per al final, ens xiulen un penal en contra. Rafa Ponzo no n’havia parat cap a la seva vida! Però tothom que era al camp sentia que l’aturaria, no em demanis per què. Quan ho va aconseguir, vaig saber que pujaríem. I va aparèixer en Migue”, explica, amb orgull.

“Hi ha camps on te'n surts bé sense saber-ne el motiu”

El tècnic aragonès va ser cessat el maig del 2009, a cinc jornades per al final d’un curs on l’equip va assolir la primera de les últimes permanències a Segona. “Aquella setmana, Gusó m’oferia la renovació. La vaig rebutjar perquè volia sortir de la meva zona de confort i viure experiències noves. Em va prometre que em faria fora i ho va complir”. Retornava el 2010, deixant l’equip sense urgències classificatòries i somiant amb els llocs de promoció d’ascens. La victòria a Vigo per 0-4, amb tres gols de Despotovic i un de Luso, manifesta el seu idil·li amb un escenari on la història diu que el Girona només hi guanya amb Agné a la banqueta. “Amb el 0-3 vaig haver d’asseure’m per comprovar que allò era cert. Hi ha camps on te'n surts bé sense saber-ne el motiu”, exposa, somrient. Finalment, seria destituït al curs següent, en el seu últim servei a un club que no ha deixat d’estimar. “Soc el que soc gràcies al Girona. Ho vaig deixar tot el 1993 (com a central, va disputar tres temporades en els cursos 93-94, 94-95 i 02-03) per venir a jugar. Per a mi, és més que un club: li tinc un agraïment immens i m’enorgulleix veure’l créixer”, confessa.

Les dificultats que viu el conjunt de Machín en l’aclimatació a l’elit són el reflex del que va viure Agné en el passat. “El Girona, si es retroba amb si mateix, no tindrà cap problema per mantenir la categoria, però no pot perdre la identitat que l’ha dut fins aquí. Sento dir que hi ha rivals que no són de la nostra lliga, i no hi estic d’acord. Si t’has guanyat, per mèrits propis, competir amb els millors, s’ha de fer davant qualsevol tenint present que tu també ho ets”. Saragossa ha sigut l'últim destí de qui encara no s’ha acomiadat de la possibilitat de tornar a les banquetes. “M’he foguejat com a tècnic, però dur tant de pes a l’esquena no és senzill. Aquesta feina desgasta, és un circ on nosaltres som mercaderia i no vull entrenar per entrenar. Si se’m presentés un projecte interessant, potser a l’estranger, qui sap...”, diu per acabar, i deixa clar que aquest divendres no es perdrà cap detall de la visita a l’estadi on els gironins van somriure, per primer cop a Segona, ara fa més de nou anys.