Raúl Entrerríos: "El més important és que el Barça no perdi la seva filosofia"

Barcelona"Canviarem el nostre joc". Xavi Pascual donava dies enrere la premissa que marcarà el nou projecte del Barça Lassa. L’entrenador vol apropar el seu equip a les exigències de l’handbol modern, físic, sense especialistes. Múscul i cinc incorporacions per tornar a dominar Europa. Entre atletes, Raúl Entrerríos (1981, Gijón) segueix sent un solista romàntic que aporta control i creativitat. El central, reflexiu, comparteix un cafè amb l’ARA abans de disputar avui la Supercopa Asobal contra el BM Logronyo (17.00 h, GOL). Metes, reflexions sobre la disciplina i la seva retirada professional. El títol és una excusa per parlar amb un dels últims grans centrals del món.

El veig fi. ¿La pretemporada l’ha tractat bé?

Home, les pretemporades són útils però no es gaudeixen, mai [riu]. Em sento bé. Hem treballat molt dur i amb molta intensitat aquestes últimes setmanes. Crec que tenim molta fam d’èxits.

Ha sigut un estiu mogut, amb baixes com les de Valero Rivera i Viran Morros. ¿L’equip ha fet un salt de qualitat?

Bé, hem canviat coses. Crec que no seria just dir que som millors o pitjors, si hi ha més talent o no. Ara tenim altres característiques, perquè els jugadors que han arribat són diferents. Tenim més fons d’armari, això sí. Som gent més gran. Hem guanyat quilos i centímetres. Si ens veus entrenar t’adonaràs que la diferència es nota.

Aquesta reestructuració, el canvi de cicle, ¿era necessari?

L’handbol actual tendeix a un joc més ràpid, més físic. Estem intentant explotar aquestes qualitats, perquè també les tenim. Volíem canviar el nostre estil aquest estiu, i per això hi ha hagut aquests fitxatges. Això implica temps, però les sensacions estan sent molt positives. L'equip ho ha encaixat bé.

És el tercer canvi significatiu d’estil en les últimes temporades. Quin és el bo?

Tots tenen punts positius i negatius. El més important és que el Barça no perdi la filosofia que té des de fa anys. Hi poden haver modificacions, però hem de tenir clar quin és el rol de cada jugador dins l’esquema. Que cadascú faci les coses el millor possible, que siguem col·lectius. A partir d’aquí hem d’intentar trobar un equilibri entre tots els recursos, identificar quin és el més eficient per a cada situació.

¿L’actual el beneficia?

Jo sempre m’he considerat un jugador que aporta en diferents facetes del joc. No m’agrada limitar-me a l’atac o a la defensa. El més maco de l’handbol és poder viure-ho tot, des de la defensa posicional a les transicions. Crec que és el més especial del nostre esport.

Sembla que els especialistes, ofensius i defensius, estan condemnats a extingir-se.

Ho tindran més complicat, sí, perquè tots els equips intenten jugar de la mateixa manera, sense canvis atac-defensa i a córrer. És normal, però en seguirem veient, perquè han de ser-hi. És molt difícil destacar al màxim en tot. L’estil de joc els posa les coses més complicades.

Si seguim aquesta tendència, ¿on queda la figura del central creatiu?

En part ens l’estem carregant. Des de fa alguns anys estem veient que els aspirants a guanyar la Champions juguen amb un lateral al centre. Tenen més llançament, més potència i més gol. És un altre handbol. A Espanya som afortunats perquè tenim una identitat molt marcada, i segueixen apareixent jugadors que mouen la pilota. La figura del central és imprescindible perquè s’encarrega de fer funcionar el joc. Hem de lluitar perquè no es perdi.

¿Tothom pot ser central?

Depèn de les teves limitacions. És fàcil perquè ho estem veient. Més que fàcil podríem dir que és comú. Jo mateix vaig començar a l’Asobal al lateral esquerre i a poc a poc vaig anar apropant-me al centre a causa de les meves característiques físiques. He tingut sort d’haver tingut entrenadors com Pastor, que li donaven molt valor a aquesta posició. Jo tinc un estil que m’encanta. Soc més clàssic.

¿Algú li ha dit alguna vegada que hauria d’evolucionar, deixar-se de tants dos contra dos i mirar més porteria?

És difícil que m’ho diguin a aquestes altures. Crec que cadascú ha de saber jugar segons les virtuts i les limitacions que té. Jo no puc pretendre jugar com Nikola Karabatic perquè no tinc aquesta condició física. Jo no tinc un llançament de 10 metres. Jo tinc un joc entre línies, un xut ràpid i una capacitat per combinar amb el pivot en diferents situacions. Jo exploto els meus punts forts. És veritat que els primeres línies del meu tall no tenen el reconeixement que haurien de tenir. L’handbol és un esport que es basa en l’aspecte golejador, això és així.

¿Encara fa por dir que la Lliga de Campions és el gran objectiu?

És una realitat. Ho tenim tots al cap. Volem tornar a la 'final four', estar entre els quatre millors i lluitar pel títol. Les temporades anteriors tampoc t’hauria dit res diferent. L’exigència al Barça és màxima i sempre intentem guanyar-ho tot. No ha canviat res, però hem d’anar partit per partit. A Colònia mai passa el que tothom preveu.

¿Què li va faltar l’any passat a l’equip per ser-hi?

Doncs segurament ser un grup més ampli. Vam arribar massa justos al tram decisiu de la temporada. Hi ha haver molts lesionats a primera línia, i després del Campionat d’Europa amb les seleccions tots estàvem una mica més justos. Si no hi ha rotacions, no podem recuperar.

¿Com va pair un vestidor guanyador caure a vuitens?

La derrota contra el Montpeller va ser dura, segurament la més dura des que jugo al Palau. Anímicament ens va afectar molt. Teníem l’esperança d’arribar molt més lluny a Europa. És cert que ara pots perdre contra qualsevol rival perquè el nivell és altíssim. Has d’acceptar-ho.

L’exigència és màxima, però vostè sembla que viu una segona joventut.

Home, la meva joventut va passar ja fa molts anys [riu]. Em sento bé i estic molt agraït al club per poder seguir sent important amb 37 anys. Sempre he intentat mirar per l’equip, adaptar-me al que necessita el grup. Treballo amb la mateixa il·lusió de sempre. Intento exprimir més cada entrenament, cada partit. No és un tòpic. Inconscientment saps que queda poc.

Aquest estiu va renovar amb el club fins a la seva retirada, el 2020. Per què va decidir quedar-se?

Entenia que és el meu últim contracte. Tenia sobre la taula una oferta per jugar a l’estranger. La vaig valorar seriosament amb la meva família, perquè era un lloc interessant, per poder posar el punt final i gaudir d’una experiència nova. Però d’altra banda sempre he tingut clar que ser aquí és un privilegi. Quan ets feliç en un lloc, i estem parlant del Barça, la decisió és fàcil. Com a jugador pots aspirar a poques coses més que ser aquí tants anys.

¿També s’ha fixat una data per deixar la selecció?

No, la veritat. Si soc capaç de disputar un bon handbol per al club, també ho seré per jugar amb l’equip nacional. La meva il·lusió sempre és ser-hi. Gaudeixo molt de la selecció. Tenim un bon grup i estem fent les coses molt bé. Sempre que em donin l’oportunitat i estigui bé físicament, voldré ser-hi.

¿Que la retirada coincideixi amb els Jocs de Tòquio és casualitat?

És una casualitat i una il·lusió. Seria molt especial tancar la meva etapa esportiva a les Olimpíades, però no vull pensar-hi. Haig de treballar dia a dia i si tinc l’opció, la gaudiré molt.

¿S’ha plantejat la vida posthandbol?

Està plantejada. La idea és seguir lligat al cos tècnic del Barça quan ho deixi. Tinc el títol d’àrbitre nacional des de fa molts anys i ja he acabat la carrera universitària. Tot marxa com ho havia pensat. L'objectiu era tenir la preparació necessària per poder construir la meva vida després de retirar-me. Estic intentant aprendre, perquè serà un canvi molt significatiu.

Que Raúl Entrerríos digui que aprèn és, com a mínim, sorprenent.

És que qui no pensi així s’equivoca. Jo segueixo aprenent coses cada dia, amb cada entrenament. No t’has de tancar a la teva zona de confort. Has de tenir aquesta filosofia a la vida si vols rendir a un alt nivell.