Rebeca Andrade, la nena que no va deixar mai de somiar amb l'or

BarcelonaRebeca Andrade s'ha fet un espai a l'Olimp de la gimnàstica. Sense Simone Biles, que de moment ha renunciat a totes les seves finals, la brasilera s'ha penjat la medalla d'or en la final de salt sobre poltre als Jocs de Tòquio. I així s'ha convertit en un exemple de resiliència, perseverança i talent, aconseguint enfilar-se al graó més alt del podi a la capital nipona. La seva lluita, però, va començar molt abans, quan tenia set anys a Guarulhos, a la perifèria de São Paulo.

[L’equip d’esports de l’ARA té en marxa un minut a minut dels Jocs. Clica aquí per estar al dia!]

Com els ha passat a tants nens de barris humils, l'esport es va convertir en un refugi per a Andrade. Amb sis germans, la situació a casa seva era complicada. Mentre la seva mare intentava tirar la família endavant sola amb una feina de treballadora domèstica, la jove Rebeca va trobar en la gimnàstica l'espai on deixar anar tota la seva energia i, amb només nou anys, va prendre la decisió de marxar a Curitiba, a 440 quilòmetres de casa, per poder treballar en unes instal·lacions que li podrien permetre somiar amb ser professional en un país amb certa tradició en categoria masculina però amb pocs referents femenins, més enllà de Daiane dos Santos.

Amb el suport de la seva mare, Andrade va fer les maletes. Dos anys més tard, la seva carrera passaria per São Paulo, on el Club de Regatas Flamengo va ser la seva nova casa. El reconeixement internacional no va tardar a arribar. En el Torneig Internacional Nadia Comaneci, que organitza la famosa exgimnasta romanesa a Oklahoma, la brasilera es va consagrar com una promesa de la gimnàstica. Aquell triomf li va valdre el sobrenom de la nova Daiane dos Santos, en record de la llegenda que el 2003 s'havia convertit en la primera brasilera, i la primera gimnasta negra, a guanyar un or en un Mundial de gimnàstica. Quan semblava que la carrera esportiva d'Andrade estava catapultada a l'èxit, el seu futur es va tornar fosc.

Resiliència en estat pur

El lligament creuat anterior del genoll dret va ser el seu botxí particular. Mesos després dels Jocs Olímpics de la Joventut de Nanjing 2014, als quals ja no va poder participar per una fractura al dit del peu, se'l va trencar i va haver de passar per quiròfan. Després d'una recuperació de nou mesos, Andrade va poder tornar a entrenar-se i preparar-se per als seus primers Jocs Olímpics, els de Rio de Janeiro del 2016. Després d'una actuació correcta, semblava que els fantasmes del seu genoll s'havien esvaït, però el malson encara no s'havia acabat. L'octubre del 2017 va tornar a trencar-se. Va passar per quiròfan, un altre cop, i les ganes de tornar a competir van ajudar la brasilera a recuperar-se i tornar per a la Copa del Món de Cottbus de l'any següent, en què es va penjar dues medalles d'or i una de plata.

Amb els bons resultats, Andrade tornava a recuperar la confiança. Però el seu calvari particular amb el lligament creuat no havia acabat. Mentre lluitava per classificar-se per als Jocs Panamericans de Lima 2019, el seu lligament va tornar a dir prou. Era la tercera vegada que passava per quiròfan per la mateixa lesió, cosa que complicava encara més la intervenció. La gimnasta es va plantejar deixar l'esport, farta de tant dolor i tanta frustració, però la seva mare no va deixar que abandonés.

Després de nou mesos de recuperació intensa, la brasilera va tornar just a temps per poder classificar-se per als Jocs de Tòquio, en què ha fet història. L'absència de Simone Biles en la competició ha sigut una gran oportunitat per a moltes gimnastes. Una d'elles, Andrade. La brasilera es va quedar amb un regust agredolç després de la final individual, al quedar just per darrere de l'altra gran revelació dels Jocs, Sunisa Lee, que ha quedat tercera en l'altra final de la jornada, barres asimètriques, en què s'ha imposat la belga Nina Derwael per davant de la russa Anastasiia Iliankova.

En la primera final per aparells dels Jocs de Tòquio (salt de poltre), Andrade no ha tingut rival. Amb una puntuació mitjana de 15.083, després dels dos salts excepcionals, la brasilera s'ha col·locat primera en la classificació, directe cap a una medalla d'or històrica. La primera d'una gimnasta de Sud-amèrica.

Plata per a Ray Zapata, empatat amb l'or

En les altres finals del dia, el gran protagonista ha sigut l'espanyol Ray Zapata que s'ha endut la medalla de plata en l'exercici de terra. Amb un exercici quasi perfecte, només afectat per una petita penalització per fer un pas enrere després de la segona diagonal, Zapata s'ha col·locat primer de la final amb un 14.933. Només s'ha vist igualat per l'israelià Artem Dolgopyat, amb la mateixa puntuació tant en la qualificació final com en l'execució. L'or s'ha decidit per deu dècimes en la dificultat del salt i ha caigut de la banda de l'israelià. Zapata agafa el relleu de Gervasio Deferr, que va guanyar l'última medalla de plata en els Jocs de Pequín del 2008 i amb qui va entrenar-se durant una temporada al CAR de Sant Cugat. Nascut a la República Dominicana, Zapata es va criar a Lanzarote, on els seus bons resultats el van portar una temporada a les ordres de Deferr, abans de seguir la seva formació a Madrid.

En l'altre final masculina de la jornada, el cavall amb arcs, s'ha imposat el britànic Max Whitlock, que ha fet un exercici amb molta autoritat que ha deixat ben lluny els registres del xinès Lee Chih-kai, que s'ha endut la plata davant del japonès Kazuma Kaya.