El Reial Madrid més defensiu trenca el cor del City als llançaments de penal
Els blancs es citen amb el Bayern a les semifinals després d'un partit en què haurien pogut caure golejats
BarcelonaLa lògica no sempre troba lloc en un estadi de futbol. Si fos per les estadístiques i el sentit comú, el Manchester City seguiria el seu camí cap a la final de Wembley. Però el Reial Madrid sempre troba la manera de trencar cors, de sorprendre, d’aixecar-se del fons de la tomba quan el taüt semblava ben tancat, amb quatre cops de martell. En una nit il·lògica, l’equip d’Ancelotti ha aguantat un temporal, defensant durant 120 minuts els atacs del City de Guardiola, fins a classificar-se per les semifinals als llançaments de penal.
Les aturades de Lunin, la manca d'efectivitat dels locals i la capacitat de patiment madridista han portat fins als penals una eliminatòria preciosa en què el futbol l’han posat els locals. Els City-Madrid ja s'han convertit en un clàssic modern de la Champions. Cada cop que es troben, es cobren factures pendents. Si l’any passat va somriure el City, enguany li ha tocat al Madrid fer caure del seu pedestal als anglesos. El rival del Madrid a semifinals serà el Bayern, botxí de l'Arsenal (1-0).
El Manchester City sap jugar a futbol. El Madrid sap competir. El City sap fer del futbol un art, un espectacle que t'entra pels ulls, un ballet coral en què la pilota mai para quieta. Els madridistes saben anar contra la lògica, aferrar-se al partit com un nàufrag a una fusta per no enfonsar-se. A Manchester s'esperava un duel d'estils, i així estat. Un equip amb llum i un que busca eclipsar. Un que sempre construeix i un que gaudeix fent caure els edificis que els rivals aixequen amb un munt de feina. Quina partida d'escacs, aquesta. Uns excel·lint defensant, uns atacant com els àngels.
La tornada d'aquests quarts de final amb aroma de final ha començat amb un bon Madrid durant 20 minuts. No li cal gaire cosa per mossegar, a l'equip d'Ancelotti. En una acció aïllada, Bellingham ha baixat una pilota del cel amb cura, l'ha fet arribar a Vinicius i Rodrygo ha aprofitat la permissivitat defensiva del City per fer el 0-1. L'aposta ofensiva blanca ha acabat aquí. Ja tenien un gol i s'han atrinxerat al voltant de Lunin, conscients que havien ferit el campió i els tocaria patir una tempesta. Així ha estat. El partit s'ha jugat com si hi hagués només una sola portaria, amb el City colpejant la porta rival un cop rere l'altre. Però ni la màgia de De Bruyne, ni el lideratge de Rodri ni els cops de cintura de Grealish aconseguien el seu objectiu. Haaland? Una mica eclipsat, rodejat de molts defenses rivals. De fet, Guardiola l'ha enviat a la banqueta al final dels 90 minuts reglamentaris.
A la segona part, el Madrid ha seguit traient aigua del seu vaixell, sense posar-se nerviós. No és fàcil no trencar-se en mil bocins, quan ataca l'equip de Guardiola, colpejant un cop i un altre. Els blancs han donat emoció a l'eliminatòria traient pilotes de l'àrea, bloquejant xuts i cedint córners, però a 15 minuts pel final, finalment De Bruyne ha fet justícia amb el gol que forçava la pròrroga. El jove belga Doku, ben entremaliat amb la pilota, ha anat castigant Carvajal mentre el Madrid es limitava a intentar arribar als penals. Així ha estat. Arribar als penals ja era un èxit per a l’equip d’Ancelotti, que ha estat més encertat, escrivint una pàgina més de la seva sorprenent relació d’amor amb la Champions, el torneig en què guanya eliminatòries que, analitzades en fred, hauria de perdre.