LLIGA DE CAMPIONS

“Reivindico gaudir perquè estic contaminat de la duresa que he viscut”

L'ARA parla amb Narcís Julià, que l'any 1979 es va convertir en un dels debutants més joves del Girona. Tenim la conversa abans del comiat del club de la Champions a un Montilivi que estarà ple de gom a gom

L'11 de diferents etapes del Girona, amb Narcís Julià a la fila de dalt, el tercer per la dreta
28/01/2025
4 min
Regala aquest article

GIRONAL’1 de setembre del 1979 el Girona va rebre el Còrdova a Montilivi en la primera jornada de la Segona B. A les portes de l’estadi es recaptaven fons per ajudar el club. No se’n devien obtenir gaires perquè, segons les cròniques, que no especifiquen cap xifra, “no va haver-hi gaire públic”. “Ho recordo bé, sí”, explica, i riu, Narcís Julià (Girona, 1963), que aquell dia es va convertir en un dels debutants més joves de la història de l’entitat, amb poc més de 16 anys. “Alguns futbolistes del primer equip no podien competir i vam jugar molts juvenils. Era una època complicada. De fet, aquell estiu va venir el Madrid a jugar un amistós i no volia disputar la segona part perquè no havia cobrat. Hi havia vagues i situacions precàries. El Girona era molt diferent del Girona d’avui”, afegeix.

“Només es va produir un miracle, el de poder jugar. Amb la cera que cremava no es podia aspirar a més”, continua el relat del diari Los Sitios. La cera que cremava era que l’entrenador no es va poder ni asseure a la banqueta perquè no s’havia tramitat la fitxa, ni tampoc el germà del Narcís, el Xavier, que es va haver de desvestir quan ja estava llest per ser titular a la davantera. El Girona vivia una de les seves incomptables crisis i va sortir amb moltíssims nanos del planter a l’onze. Va perdre 0-1 amb un gol polèmic, perquè hi havia un parell de jugadors visitants en fora de joc. A final de temporada, baixaria a Tercera. “Hem tingut anys de tot. D’il·lusió i gresca, a la destrempada de la Primera Catalana. Hi ha hagut una foscor llarga, però els nascuts el 2008 només han viscut el futbol professional. El que ens passa ara és una mica irreal, perquè a l’elit som uns nouvinguts. Hem de gaudir cada moment perquè no sabem quant durarà. Ho reivindico perquè estic contaminat de la duresa que he viscut, no érem ni la referència de la província”.

Julià porta el Girona al cor. Va disputar-hi més de cent partits abans de marxar per fer trajectòria a Primera. També va ser director esportiu i entrenador, i va aconseguir un ascens a Segona B el 2003 i una permanència dramàtica a Segona el 2010 gràcies al penal de Kiko Ratón en el temps de descompte que pocs van atrevir-se a mirar. Per damunt de tot, però, n’és aficionat. “Per als gironins, aquestes fites eren fantàstiques, tot i que no sempre podíem gaudir-ho del tot. Patíem, i aguantàvem mesos i mesos sense cobrar. Amb el xut de Kiko, jo estava expulsat i treia el cap entre les jardineres. I quan va entrar, molta gent va plorar, jo inclòs. Van ser els tres minuts més estressants de la meva vida esportiva, però ho vaig celebrar més que si fos un títol. Va ser molt potent, molt. Teníem molta càrrega emocional i ansietat al damunt, no era només un partit de futbol. Allò va ser un abans i un després. Sense aquelles vivències, potser mai no hauríem anat a la Champions”, valora.

Una xerrada viral

El dia de l’estrena europea a Montilivi, una aventura que finalitza aquest dimecres amb la visita de l’Arsenal (21 hores, Movistar Liga de Campeones), l’entitat va tenir la idea de fer un onze de jugadors de diferents etapes i que es presentés al vestidor dels de Míchel. Els escollits van ser: Santi Carrasco (1968-70, 65 partits), Lluís Busquets (1971-77, 213), Eugeni Bou (1980-85, 178), Javi Morata (1980-85, 169), Jordi Matamala (2002-06, 07-10 i 13-14, 301), Jose Martínez (2005-13, 259), Migue González (2007-14, 249), Albert Dorca (2005-12, 258), Eloi Amagat (2004-06, 07-08 i 12-18, 194), Felipe Sanchón (2005-06, 08-09 i 12-17, 192) i Julià (1979-82, 103). El gironí, a més, va fer-los un discurs emotiu, en què, a tall de Johan Cruyff en la prèvia de la final del 1992 a Wembley entre el Barça i la Sampdoria, els demanava: “Sortiu al camp, gaudiu i feu-nos gaudir a nosaltres”. A les xarxes socials, es va fer viral.

Amb sis derrotes en set partits, els blanc-i-vermells, tot i acomiadar-se amb dignitat, perquè han protagonitzat grans actuacions en les derrotes a París i Milà o amb el Liverpool, totes per la mínima i amb els rivals demanant l’hora, han pagat la condició de novell. “La sensació no ha sigut de desastre, ni que ens hagin esclafat. Això no ha passat, el Girona ha competit. Has d’analitzar qui ets i qui tens al davant. L’equip ha estat a l'altura de l’exigència de la Champions, però no ho ha traduït amb millors resultats. No diria que no ha tingut el nivell, al contrari”, defensa Julià, que demana més felicitat i menys destrucció.

“Hauríem de donar les gràcies per jugar a Primera. Cada any que hi siguem, el primer que faré és mirar quan arribem als 40 punts, perquè això significarà que repetirem l’any següent. Fa quatre dies que hi som, no hem de treure tanta punta a les coses, hem de passar-ho bé. L’aficionat del puro, que dic jo, sempre ha sigut un pèl perepunyetes. Ho era abans i ho és ara. La diferència és que abans n’hi havia 300 i ara tot s’ha dimensionat”. Ho diu algú que coneix molt bé el club.

stats