El repte de gestionar l’envelliment

BarcelonaSi agafem l’alineació que Ernesto Valverde va posar a Anfield en la tornada de les semifinals de la Champions contra el Liverpool, s’observa que més de la meitat dels jugadors que la van formar tenen 30 anys o més. De moment, tots ells continuen a la plantilla del Barça. Gerard Piqué, Jordi Alba, Sergio Busquets, Ivan Rakitic, Arturo Vidal, Leo Messi i Luis Suárez tenen contracte en vigor i taquilla al Camp Nou. Però en alguns casos comença a planar la possibilitat de fer un pas al costat tant per rendiment com per nova competència. Per exemple, Rakitic, que en els últims anys ha jugat una mitjana de 53,6 partits, ha hagut de sentir el Txingurri referint-se a ell en pretèrit perfet: “Ha sigut important”. I és que l’arribada de Frenkie de Jong modifica l’estatus de l’interior croat, que insisteix en quedar-se a Barcelona tot i que la directiva el posi al mercat per alleugerir fitxes. Un altre que pot veure afectat el seu rol a l’equip és Suárez. El fitxatge estrella d’Antoine Griezmann i la permanència d’un jove amb el potencial d’Ousmane Dembélé compromet l’etiqueta d’intocable de l’uruguaià, que va camí dels 33 anys, pateix del genoll i selecciona més els esforços -sobretot sense pilota- que quan va aterrar a Catalunya. Les seves prestacions depenen més del físic que no pas les de Messi. Per això, tot i estar de vacances, s’ha deixat caure algun dia per Sant Joan Despí per treballar en solitari. Sap que si vol mantenir la participació habitual haurà d’arrencar el curs més fi que mai.

Suárez (si no afluixa la competència) i Rakitic (si s’acaba quedant) s’enfronten a una nova realitat en la seva sisena temporada al Barça. ¿Sabran gestionar el fet de ser menys indiscutibles? ¿Entendrien que l’entrenador els deixés fora de l’equip en partits importants? ¿Aprendrien a sumar jugant menys minuts? Les respostes són complexes i depenen de moltes circumstàncies. I els precedents, esclar, són variats. Arturo Vidal, que havia sigut vaca sagrada al Juventus i el Bayern, va adaptar-se prou bé a un rol més secundari. Ara bé, no és el mateix viure aquest canvi en un nou vestidor que fer-ho al lloc de sempre. Aquest matís explica les sortides de Xavi Hernández i Andrés Iniesta, a Qatar i al Japó respectivament. Més enllà de la possibilitat de signar un gran contracte en una competició menor, a cap dels dos els va seduir gaire la idea de ser suplents al club on ho van guanyar tot. “No em sé veure com a migcentre passador. Ho podria fer i ho faria bé, però em faltaria la part de superar rivals en moments puntuals”, va assegurar el manxec fa uns mesos a l’ARA, en relació a la plenitud de registres que exhibeix al Vissel Kobe i que, fruit del pas del temps i de l’exigència permanent, probablement no hauria pogut mostrar al Barça. Dit d’una altra manera, Iniesta no es va sentir còmode imaginant-se perdent facultats i estatus al Camp Nou.

Envellir constructivament després d’haver-ho aconseguit tot és una assignatura pendent al Barça actual. “La tasca és complicada i els jugadors no la poden fer sols”, assegura en aquest sentit Xesco Espar, exentrenador d’handbol i expert en psicologia aplicada a l’esport, que recomana als representants “acomodar diners i estatus” i als jugadors “veure que poden fer altres coses, que poden ser útils més enllà del futbol, que poden reestructurar la seva identitat”. És aquí on Espar esmenta l’exemple de Piqué: “Està en actiu i ha desenvolupat una vida paral·lela que l’ajudarà a fer el pas al costat. Deixar la selecció espanyola ha sigut una bona decisió en tots els sentits”. El win-win és evident. El central ha pogut recuperar-se millor dels esforços amb el Barça, s’ha estalviat concentracions i ha fet servir el temps lliure per potenciar altres habilitats.

Però Piqué, que partirà un any més com a titular indiscutible mentre avança en els seus negocis, no és representatiu. Són més habituals els casos ja citats de Xavi i Iniesta; epílegs com el de Carles Puyol, que va retirar-se amargat per una lesió, o, fora del Barça, exemples de futbolistes que van esgotar la seva carrera a foc lent, a casa seva, tutelant l’adaptació dels seus substituts en la distància curta. “Al jugador veterà és bo motivar-lo amb competència. Si l’entoma bé, pot contribuir a la formació del seu relleu, ja sigui sobre la gespa o portant-lo a sopar”, apunta Espar sobre aquesta via, tan ben encarnada recentment a Itàlia amb Totti (Roma) o a Anglaterra amb Scholes i Giggs (Manchester United) i Carragher (Liverpool). ¿Busquets, Messi o Suárez podran fer-se grans i alhora sentir-se útils coincidint amb la construcció del nou Camp Nou? ¿Acceptaran un salari a la baixa a casa en comptes d’un contracte milionari en una lliga menor? Són preguntes difícils de respondre.

L’exemple de Xabi Prieto

A l’espera de resoldre una per una les incògnites relacionades amb la veterania a la plantilla del Barça, és interessant, malgrat la diferència d’objectius, preguntar-li a Xabi Prieto com va gestionar el seu declivi professional a la Reial Societat després de 15 temporades de recorregut. Ho té recent, va plegar veles l’estiu passat. “Vaig tenir sort perquè el club em valorava tot i el pas dels temps. De fet, em van oferir un any més de contracte, però ja havia decidit aturar-me”, afirma l’exfutbolista basc a l’ARA. I afegeix: “No em sentia malament quan la direcció esportiva fitxava joves per a la meva posició. Era per millorar. És cert que, al final, a mi em costava més físicament, però l’experiència em donava més coneixement del joc i una visió més global del funcionament de l’equip. Amb el temps, un deixa de pensar tant en un mateix”. El Barça contemporani té pendent aplicar exemples com el de Prieto en generacions futures.