La revolució vellutada a Can Barça
BarcelonaHi ha vertigen, una pressa gens dissimulada per recuperar el temps perdut, tal com s'ha escenificat aquest estiu. S'havia d'esbandir el vestidor, sacsejar-lo per recuperar la il·lusió. I ara, després de Sevilla, en paradoxa evident quan tot just arrenca el curs, s'haurien de fer crides a la calma, no fos cas que un Barça tan prometedor com tendre descarrilés per impaciència. El repte consistia en reenganxar emocionalment el deprimit barcelonisme i l'objectiu sembla aconseguit d'entrada. En temps rècord, el club s'ha desempallegat d'un munt de noses heretades i pagades a preu d'or. La pluja de comiats s'ha fet a partir de cessions i renúncies de traspàs, pur funambulisme de secretaria tècnica, llastada encara per contractes interminables sense cap mena de justificació. Ara ja no toca parlar de massa salarial.
Amb fitxatges com Lewandowski, les revolucions resulten vellutades. Sabíem que era golejador d'elit, però aquí enamora la seva excelsa tècnica i ascendència de veterà. Encara costa d'empassar que hagi arribat un crac mundial contractat a cost assumible, havíem perdut el costum. Ningú podia preveure que, en quatre dies, el debat hagi tornat al terreny de joc, a l'estil d'un onze en construcció que prefereix la cavalcada a camp obert abans que el control, la calma i el metrònom que caracteritzava el seu entrenador. Aquest estiu n'hem vist de tots colors i les oblidarem com una pluja d'estiu, celebrant només que hagi refrescat el panorama.
Aubameyang, per esmentar un exemple, ha sublimat la quadratura del cercle deixant milions i un lateral esquerre a canvi d'un breu afer que el situarà als nivells mitològics de Larsson. Tant de bo la tendència a l'alça relaxi sensacions cap a Alba o els capitans. No és hora de fer sang, sinó de construir lentament, amb cura, en espera que reposi l'obra i qualli el nou tarannà del Barça a base de partits i rotacions que no deixin ningú enrere, ara que enlluernen novetats com Kounde i es reivindiquen cares ja conegudes com Eric o Gavi. Després de tantes palanques, pànic de fallida i apostes d'audàcia, toca limitar-se a Dembélé si ve de gust discutir i empipar-se. Hi ha fal·lera per arrencar l'era post-Messi de veritat i en condicions de revifada moral, amb la mirada posada en exclusiva a la gespa.
Repassat el conjunt, semblava impensable córrer tant en aquesta metamorfosi. La situació econòmica continua penjant d'un fil, però ara es tractava de recuperar somriures i esperonar la fe. La resta queda ajornada.