Rivaldo, Gündogan i els herois en temps sinistres
Rivaldo xutava des de mig camp i la posava a l’escaire. Gündogan amb prou feines arriba a porteria des del córner. Rivaldo tenia un canó a la cama que li va donar la Pilota d’Or. Gündogan falla penals i ni guanyant triplets arriba als podis dels grans guardons. Rivaldo feia arrencades des de camp propi i podia driblar mig equip rival. Gündogan té en cursa llançada la potència d’una Roomba. Rivaldo només alçava la veu pel seu sou i la seva posició al camp, Gündogan reclama compromís i orgull. Rivaldo, bolsonarista declarat; de Gündogan esperem algun dia postulats civilitzats i socialdemòcrates.
I malgrat que són la nit i el dia, un fil invisible uneix aquests dos cracs. En aquest any sinistre, d’escassos triomfs i menys endorfines, convé rendir-se al nivell que està oferint el futbolista alemany de llinatge turc i homenatjar-lo. Gündogan venia de guanyar-ho tot a un club modern, exitós i ric, a un conjunt amb el millor entrenador del planeta i farcit d’estrelles en el millor moment de la seva vida. Ho va canviar per pujar a Montjuïc i constatar que Pedri és el cosí canari de Prosinecki, que la Lliga de l’any passat va ser un miratge i que el compromís de la plantilla del Barça són els pares.
En el seu dia, Rivaldo va ser una superestrella mundial durant un lustre. Els dos primers anys va guanyar un parell de Lligues i una Copa del Rei, tampoc cap cosa. Però en l’últim trienni, en el de Gaspart, els seus miracles sobre la gespa només van servir perquè no creméssim la samarreta del Barça, perquè mantinguéssim l’orgull de ser blaugranes. La metàfora més exacta és aquella xilena de ciència-ficció que només va servir perquè el Barça acabés quart una Lliga. Amb tot un Rivaldo al cim de la seva carrera, aquell desastre de rendiment tenia mèrit.
Quan un futbolista pot jugar arreu i tria el Barça, convé reconèixer-ho. Especialment quan tot s’ensorra al seu voltant i ell segueix responent, quan acumula gols i assistències i sobretot joc i coneixement i ens aporta la reminiscència que això és el Barça i aquí les coses es fan al mig camp i mai des dels quàdriceps. Cada cop que surt al camp, seriós i concentrat, per completar agòniques victòries contra el Celta, el Mallorca o el Las Palmas, convé aixecar-se i aplaudir. Allò té un mèrit enorme, molt superior al dels jugadors que han viscut temporades esclatants de tres golejades rutinàries per setmana.
D’aquí a molts anys, convindria recordar Gündogan, com Rivaldo, en una categoria especial, única, insígnia d’or i brillants: van ser superherois en temps sinistres.