'La roja' torna a Catalunya
BarcelonaJa sé que hauria de parlar de Melendo, del dia de la marmota o de la visita del Betis (aquest club amb una afició taaaaan simpàtica i divertida que un dia celebra com li claven els tacs a Aleix Vidal i un altre li llança un pal a Joan Jordan). Però m’agraden els jardins i aquesta setmana en tenim un de ben florit: el retorn de la selecció espanyola a Catalunya 18 anys després. I l’amfitrió d’aquest retorn és l’Espanyol.
La veritat és que la notícia em genera, sobretot, indiferència. No m’interessa gens el futbol de seleccions –amb el meu fill petit encara recordem aquell 11 de juliol del 2010 en què vam tenir el Tibidabo per nosaltres sols–; el meu sentiment nacional és mínim i el poc que tinc és català. Soc allò que els nacionalistes diuen que és impossible ser: no nacionalista.
Les seleccions nacionals són un símbol nacionalista. I, per tant, polític. Això s’accentua quan juguen en un lloc on hi ha un conflicte nacional. I no cal entrar en el fons del debat, ni escatir responsabilitats i irresponsabilitats, ni discutir sobre legalitats i legitimitats, per entendre que a Catalunya hi ha un conflicte nacional. No valoro, només descric. I, com a mostra, l’entusiasme amb el qual els dirigents catalans de Ciutadans, el PP i VOX han rebut la notícia. Una celebració nacionalista dels qui diuen (i fins i tot potser ho pensen) que els nacionalistes, com l’infern sartrià, són els altres.
El meu problema, però, no és que la selecció espanyola jugui a Catalunya. El meu problema és que ho faci al camp de l’Espanyol. Perquè remou els nostres conflictes interns. Els d’un club plural, un club sense identitat política més enllà de la rebel·lia, un club amb un camp on conviuen banderes de tot tipus (a banda de les blanc-i-blaves, n’hi ha de catalanes, d’estelades i d’espanyoles). Això sí, quan hi ha violència, els agressors i els agredits sempre són els mateixos. No he vist mai un perico amb estelada perseguint o agredint un amb l’espanyola.
Entenc que –com ha dit el mateix entrenador del Barça– aquest partit formi part de la normalitat constitucional post-Procés en la qual gairebé tothom s’ha instal·lat. El que no entenc és perquè l’Espanyol s’ha postulat per acollir-lo. No sé veure a quina visió respon. Segurament és la confirmació d’una sospita: més enllà d’una bona gestió econòmica (fonamentada en els diners de Mr. Chen) i d’una criticable gestió esportiva, no hi ha una idea de club: a ningú amb poder de decisió o d’influència no li preocupa el més important: qui som i qui volem ser. I correm el risc de convertir-nos en el que els nostres enemics volen que siguem.
