Que s'amagava darrera la rialla d'Ernesto Valverde?
BarcelonaErnesto Valverde torna al Camp Nou aquest diumenge. L'última imatge que recordem d’ell a Barcelona és aquella rialla sortint de la Ciutat Esportiva, el dia que va ser acomiadat. Mig rialla, mig ganyota. Amb ell, el Barça no aconseguia regnar a Europa. Cada eliminatòria europea perduda era una ganivetada que feia mal al barcelonisme, conscient que els millors anys de Messi seguien passant sense aixecar més orelludes. Valverde sempre serà el tècnic de Roma i Liverpool, però també va guanyar dues Lligues. I liderava la tercera quan el van fer fora.
Què hi havia darrere d’aquella rialla enigmàtica? Només ho sap ell. Però és temptador pensar que sabia que marxava d’un club que estava perdent el nord. Potser no va ser mai l’entrenador indicat per imposar-se a Europa, però el temps ens dona una perspectiva diferent de tot plegat. Fins i tot aquells que, com jo, al final crèiem que havia de marxar, ara entenem que prou bona feina va fer, dins d’un club i un vestidor que s’encaminava cap a l’abisme. Bàsicament, Valverde era una persona amb seny, capaç de mossegar-se la llengua quan tocava i de mantenir certa calma mentre al seu voltant la gent anava perdent els papers. L'últim acte va ser simbòlic: el van fer fora i ell va marxar amb elegància, mentre la directiva de Bartomeu enviava una delegació a Qatar per intentar convèncer Xavi, sense sort. I acabava de matinada, signant en un hotel Quique Setién, en una escena mig còmica, mig tràgica, improvisada, mal feta.
Valverde va demostrar ser, per sobre de tot, algú amb personalitat i educació. Un cop va marxar, va callar. Ha parlat poc. S’ha rodejat de la seva gent, ha fet exposicions de les seves excel·lents fotografies –fetes quan era a Grècia, són brillants– i ha fugit de les polèmiques. Hauria pogut ser cruel, penjar-se medalles a posteriori, a mesura que el Barça s’enfonsava sense ell. Va callar, conscient que les seves paraules no haurien canviat res. La realitat, amb el 2-8 contra el Bayern, parlava per si sola. No calia que ell digués res.
Potser Valverde no era l’entrenador ideal per guanyar una Champions i no va estar encertat a Liverpool. Sí, no passarà a la història com un dels grans entrenadors del Barça, però crec que hauria de ser recordat com una de les persones més elegants i educades que han passat per la banqueta blaugrana, fins i tot quan el linxaven després de les derrotes europees. Valverde ens ensenya una cosa: potser a vegades falles a la feina, però hi ha una cosa més important: ser bona persona. Valverde ho és. Mereix una ovació, diumenge. Mereix respecte.
