Sacrificar la joventut per un somni que cap català ha fet realitat

Rubí"Son las cuatro de la tarde, empieza un nuevo día", sona al Club Boxeo Vega de Rubí. Sandor Martín (Barcelona, 1993) comparteix amb els Estopa el fet d'haver arribat a l'èxit des dels barris més treballadors de la capital de Catalunya i la seva rodalia. Els germans Muñoz es van criar a Cornellà i Sandor va créixer a Nou Barris, on té la seva escola de boxa i on entrena, el gimnàs KO Verdún. No ha viscut en la indigència, no es droga i no deixa anar frases humiliants contra els seus rivals. Ni practica ni li agraden els estereotips del món de la boxa que han alimentat les dèries d'alguns dels seus protagonistes i les pel·lícules que se n'han fet. El boxejador català simplement tenia un somni i ha posat tota la seva joventut al servei d'aquest somni.

"No he dubtat mai que per nivell podria ser campió del món. En canvi, sobre si podia arribar a tenir l'oportunitat de ser-ho sí que he dubtat", diu el Sandor (42 triomfs, 15 per KO, i tres derrotes) en una conversa amb l'ARA pocs dies abans de disputar a Nova York, al Barclays Center de Brooklyn, el títol mundial del pes superlleuger del Consell Mundial de Boxa (WBC) contra el dominicà Alberto Puello, que no ha perdut cap combat com a professional (23 triomfs, 10 per KO, i zero derrotes).

La cita serà la nit de dissabte a diumenge. "És molt difícil ser boxejador sortint des d'Espanya. Tot és vint vegades més difícil. No he tingut, sobretot als inicis, el suport que necessitava, i he hagut de lluitar més del compte per arribar fins aquí. Podria haver abandonat en qualsevol moment, però no ho he fet", argumenta sobre els seus dubtes.

"Seré pare, però he de ser egoista perquè la meva carrera esportiva té data de caducitat"

Durant l'entrevista, que el Sandor respon assegut en un costat del ring, una persona del seu equip li treu l'embenat que porta a les mans després d'haver fet un entrenament obert als mitjans al Club Boxeo Vega de Rubí. El Sandor diu de broma que li està fent mal amb les tisores. "Em trauràs el tatuatge!" L'embenat està enganxat a la pell com si fos guix. Però Martín no té cap tatuatge. "Aquí falta suport institucional i, sobretot, inversió econòmica de patrocinadors i televisions. Tirem endavant amb els diners de la taquilla, i això no permet celebrar grans esdeveniments ni donar projecció als nostres esportistes. Falta professionalitzar la boxa a casa nostra", reivindica.

El Sandor està convençut que si derrota Puello el seu triomf pot impulsar el propòsit. "S'ha de canviar la dinàmica de l'esport de la boxa al país i ser la punta de llança d'un moviment que faciliti les coses als que vinguin al darrere, que no hagin de lluitar tant com ho he hagut de fer jo", desitja. Ja s'ha imaginat com a campió mundial a Nova York? "No m'ho he imaginat, però vull que arribi -respon rient-. Necessito tranquil·litat". Serà treure's un pes de sobre? "Sí, sí. La gent em pregunta si tinc ganes que arribi l'1 de març i jo responc que tinc ganes que arribi el dia 2 perquè ja haurà passat tot i em quedaré tranquil amb la feina feta".

El català que va arribar més lluny

En la història de la boxa hi ha hagut un total de 14 campions del món espanyols masculins i femenins, però cap ha estat català. Qui va estar-hi més a prop va ser Josep Gironès (1904-1982). Aquest boxejador de Gràcia, un ídol esportiu dels anys 20 i 30 a Catalunya, va tenir l'oportunitat de ser campió del món de pes ploma a la plaça Monumental de Barcelona el 1935 davant de Freddie Miller. Però l'estatunidenc el va derrotar. "Per a mi és un repte ser el millor boxejador català de la història i el primer a ser campió del món. Sento molt d'orgull posant el meu nom al costat d'eminències com Gironès".

Al Club Boxeo Vega també hi ha Rafa Martín, el pare i entrenador del Sandor. El bigoti afaitat per la zona del mig, la perilla i l'escuradents que porta a la boca el fan inconfusible. "Com a entrenador, ser campió del món és un somni que em queda per complir. He tingut campions del món en altres disciplines, però me'n falta un en boxa. I, com a pare, veure que el teu fill ha sacrificat la seva joventut estudiant [va arribar fins al quart any del grau de ciències de l'activitat física i l'esport, quan ho va deixar per la incompatibilitat amb la carrera com a boxejador], entrenant i competint a alt nivell, i que li ha anat bé, és un orgull -diu satisfet-. Com a pare m'agradaria que tots els altres pares tinguessin la mateixa sort que jo. Tenir un fill que estudiï, treballi i se solucioni la vida. Què més es pot demanar?"

El català, antifeixista i lluitador d'arts marcials que trenca tots els estereotips