"Per què em passa a mi?": la pandèmia invisible

BarcelonaSegons les dades del Pla d'Acció del Comitè Olímpic Internacional, un estudi elaborat al juliol del 2023, el 33,6% dels esportistes d'elit pateix ansietat i depressió. Les xifres continuen sent alarmants més enllà de la retirada, ja que el 26,4% mantenen problemes de salut mental un cop han posat el punt final a la carrera esportiva.

"Veient aquestes xifres, de debò no creieu que tot allò que envolta l'esport d'alt nivell en relació amb la salut mental importa?", adverteix Mar Rovira, una exjugadora de bàsquet que s'ha convertit en una de les psicòlogues esportives més respectades. La catalana, que també és entrenadora, ha tractat Ricky Rubio o Àlex Abrines, dos jugadors del Barça que van deixar la NBA per prioritzar la seva salut mental.

"El 49% dels atletes olímpics podrien classificar-se com a poor sleepers", explica Rovira. En altres paraules, dormen malament i no descansen bé. Aquest trastorn del son té una incidència directa en el rendiment esportiu. Els símptomes i les reaccions són de tota mena. "Els atletes poden ser propensos a l'abús d'alcohol", avisa la psicòloga, que serà una de les ponents del tercer Congrés Internacional EPIC, un esdeveniment organitzat pel Sindicat de Jugadors de l'Eurolliga ELPA que se celebrarà a Mataró el 10 de maig.

"Tenir diners no t'eximeix en absolut de poder tenir problemes mentals. Què hi té a veure una cosa amb l'altra? Guanyar molts diners és una cosa conjuntural, una conseqüència. Els problemes d'ansietat o depressió que pateix un esportista d'elit són els mateixos que pateix qualsevol persona del carrer. L'únic que canvia són les circumstàncies que els produeixen. Els esportistes em pregunten per què els passa això si ho tenen tot. Ho viuen amb un gran sentiment de culpabilitat", analitza Rovira, que també tracta amb pilots de MotoGP o jugadors de l'Espanyol.

"Les xarxes socials tenen un impacte brutal", assegura Rovira, que desaconsella els esportistes d'elit mirar el telèfon mòbil després d'una mala actuació.

De privilegiats a persones

"Abans la gent no volia parlar-ne per por que els aficionats diguessin que som uns privilegiats per jugar a bàsquet, que tenim molts diners, casa, cotxes... Però tenim motius per estar malament. Els esportistes d'elit som persones i tenim problemes. Tenim un privilegi i una estabilitat, però hauríem de crear programes perquè tothom tingués l’oportunitat de parar quan es troba malament. Hem de cuidar la salut", recorda Abrines.

Rubio va decidir tornar a les pistes de bàsquet quan estava passejant amb Rovira per una muntanya. "La decisió va ser com pujar al Dragon Khan i va tenir molts moments de pujada i baixada. Hi havia moments en què m'atrevia i uns altres que no, però el bàsquet és com un joc, no és una cosa de vida o mort", diu el base.

"Vaig passar un moment complicat perquè no entenia què em passava. Vaig patir un estrès crònic, el meu organisme es va desregular, i necessitava parar. Podem parlar de salut mental, però mai hi he posat cap etiqueta. Va ser com una depressió o un trastorn d'ansietat. Hi ha dos factors: un d'intern i un d'extern. Els meus mecanismes interns no eren sostenibles. Ara seré igualment exigent, però cuidaré més la persona. Espero disfrutar del bàsquet. Pensava que el bàsquet s'havia acabat per sempre. He passat por i he estat en la foscor, però amb l'ajuda necessària pots sortir-ne. El factor extern té a veure amb la competició", reconeix Rubio.