Qui salvarà el Barça?
Comença a haver-hi un rum-rum perillós al voltant de Xavi Hernández. No pel que puguem dir a la premsa, que hauríem de ser intranscendents, sinó perquè veus properes a la cúpula blaugrana van filtrant missatges molt crítics amb el tècnic.
A mesura que creix la nebulosa sobre Xavi, sorgeixen noms de possibles substituts. A la Lliga espanyola, tothom mira Míchel després de pintar-li la cara al Barça a Montjuïc. També hi ha els que aplaudeixen la Reial Societat d’Imanol i la seva regularitat i bon joc al llarg dels últims anys. Són dos grans entrenadors. Però fer un miracle a Girona o construir una Reial imponent no és garantia de res quan assumeixes la banqueta del Barça. És un altre món, que ho engoleix tot. Fins i tot Guardiola va necessitar fugir-ne al cap de quatre anys. La pressió mediàtica. La força dels jugadors. Les directives. L’herència del passat. L’exigència de resultats. La necessitat del com. La llista és llarga.
Míchel i Imanol serien molt bons entrenadors si poguessin aplicar al Barça el mateix que fan als seus respectius equips. Si dubtessin un mil·límetre, si fessin una petita concessió, anirien molt probablement pel mal borràs. Entrenadors com ells, sense l’aurèola de supercracs, ja han passat per la banqueta del Barça. El cas més recent, Quique Setién a banda, va ser el d'Ernesto Valderde. Avui dia, el seu Athletic, amb totes les limitacions que té, és cinquè. Quan va estar al Barça, el Txingurri va guanyar dues Lligues. Va ser l’últim projecte estable. És un entrenador llest, que va veure que l’ocàs d’una generació avançava a ritmes galopants i va optar pel pragmatisme. Tanmateix, aquell equip transmetia poc –jo n’era crític– i se’l va acomiadar al gener.
Fer fora un entrenador a mitja campanya quan fas bandera de tenir projectes estables va ser un error. I també seria un error fer-ho ara. Podem ser crítics amb Xavi –només faltaria–, però els girs bruscos de timó, s'han de fer al juny. Ho explicava molt bé Martí Perarnau fa uns dies a La Sotana: les notes al final de curs, i no pels títols, sinó pel joc. A l’entrenador del Barça se’l va jutjar l’any passat pel que va aconseguir, aquest any tocaria fer l’avaluació pel que transmet l’equip, per si hi ha hagut una evolució en el joc.
Aquesta és l'única via de supervivència d'aquest Barça, tocat econòmicament, sense marge d'error: no fer grans bogeries i consolidar un projecte estable, amb el qual la gent s'identifiqui, per als pròxims quatre o cinc anys en què el club patirà, i molt, per l'economia. Malgrat els dubtes que genera, Xavi té cinc mesos per demostrar que és l'home ideal per aquest Barça.