Sarai Gascón: "En uns Jocs et jugues tota la teva carrera esportiva en un minut"

Sant Cugat del VallèsSarai Gascón (Terrassa, 1992) comparteix piscina al CAR amb els equips olímpics espanyols de natació sincronitzada i de waterpolo, un ambient motivador per a qualsevol esportista. El seu futur passa per l'esport o el magisteri. Mentrestant, ha acumulat set hores diàries d'entrenaments per preparar una cita en què vol treure's l'espineta i obtenir una glòria que se li va resistir als Jocs de Londres, on va penjar-se una plata i un bronze. Amb només 23 anys, afronta la cita al Brasil com una de les veteranes i favorites a endur-se les medalles d'or.

Amb quines sensacions arriba als seus tercers Jocs Paralímpics?

La veritat és que molt bones. Fa pocs mesos vam tenir l’Europeu, una competició important on podíem provar les sensacions, i vaig millorar en totes les meves marques. Vaig fer tres rècords d’Europa i obtenir cinc medalles d’or, unes expectatives que ni jo esperava. Això em dóna més ànims. Aquest any estic molt bé, molt forta. Estic entrenant-me i competint molt bé, i em veig amb expectatives bones.

Una gran cita així s’afronta amb més nervis, respecte i il·lusió?

Uns Jocs només se celebren cada quatre anys, és la cita més important per a un esportista. Els Europeus i Mundials els preparem igual, però aquesta cita s’afronta amb molta més il·lusió, i els nervis són diferents. A banda de la competició i del gran repte que és, hi ha tot el que es viu: la inauguració amb un estadi que està tot ple, la Vila Olímpica amb esportistes que no només són del nostre propi esport. Compartir totes les vivències és impressionant, una experiència única.

Es fa llarga l’espera, sobretot en els últims mesos?

Sí i no. Tots volem que arribi ja, però també tenir temps per preparar-nos i arribar al 100% per intentar pujar al podi. Molts cops et diuen que l'últim és un any dur, però tots els altres també. No només et prepares l’últim any: porto des dels 9 entrenant-me, des dels 12 aixecant-me a les 5.30 del matí i des dels 16 al CAR, on m’ho podia compaginar millor. Jo ja fa 14 anys que m'entreno dur. Tot el que s’ha acumulat, patit i entrenat els anys anteriors suma. Tot i que l’últim any sí que es prepara amb una mica més d’il·lusió, fem més concentracions en altura per preparar-ho millor, i hi ha aquesta espurna en què un pensa que és l’any.

Què la va portar a nedar de petita?

Sempre he nedat perquè m’agradava. Un dia els meus pares es van apuntar a un curs de natació i jo vaig decidir acompanyar-los a nedar perquè m’agradava. Un monitor em va veure, em va dir que nedava molt bé i em va proposar entrenar-me amb l’equip de natació del CN Terrassa amb gent que no tenia cap tipus de discapacitat. Això em va donar un plus extra per pensar que, encara que tenia una discapacitat, això no significa que pugui fer menys que altres persones. Entrenant-me sempre anava al ritme de les meves companyes, i això m’ha fet millorar.

Com l’ha ajudat el fet d’entrenar-se amb gent sense discapacitat?

Sempre m’he sentit una més en tots els àmbits de la vida, no només en la natació. El fet que em falti una mà no em priva de res, tot al contrari. L’esforç t’ajuda encara més a veure aquesta visió. Abans de fer esport sempre m’he sentit una més, el que passa és que després l’esport t’ho reafirma. He guanyat una plata al Campionat de Catalunya de gent sense discapacitat. He fet mínima al Campionat d’Espanya. Veus que guanyes a molta gent que no té cap tipus de discapacitat, i penses: "Per què no ho pots fer?". Tenir un braç menys influeix en l’esforç, però si et marques un objectiu, el pots aconseguir.

Amb 13 anys ja era campiona del món, i amb 23 ja acumula medalles als Jocs Paralímpics, Europeus i Mundials. Tot i la seva joventut, és conscient del que ha assolit?

En guanyar el Mundial estava al·lucinant. Te n’adones una mica més tard, perquè ets joveneta i nedes perquè t’agrada. Esclar que busques uns objectius, però no són tan clars com ara, que porto molts anys entrenant-me doblant matí i tarda cada dia, dedicant-m'hi gairebé exclusivament. Abans era més un 'hobby', i em va sortir bé. Gràcies a la natació també he conegut la meva parella, amb qui ja portem set anys junts. La natació m’ho ha donat tot. Tothom hi comença molt jove. Si no t’hi fiques de ben petita, després és molt difícil arribar. Ara sóc jove, tinc 23 anys, però de totes les meves rivals als JJOO de Rio sóc la més gran. Hi ha una australiana de la meva edat, però la resta tenen totes 16 o 17 anys, i empenyen com feia jo fa uns anys. A la natació tot és molt avançat.

Percep que la seva discapacitat la va ajudar a potenciar les seves capacitats?

Sempre he dit que si no hagués tingut la meva discapacitat tot el que estic vivint mai ho hauria viscut. Potser ni hauria començat a nedar, qui sap. Totes les experiències que estic vivint, tot el que he après… els meus companys de selecció tenen discapacitats molt més elevades i veus les coses que arriben a fer. Poden fer tot tipus de coses, com qualsevol persona, però d’una altra forma. Tenir una discapacitat no et priva de fer coses, sinó que et fa fer-les d’una altra forma.

S’hauria de normalitzar més l'esport paralímpic? Potser no separar tant i integrar més?

Sí. Hi ha molts països on l’esport adaptat està al mateix programa que el vàlid, com l'anomenem. Però és molt complicat que les federacions s’uneixin: s’allargaria molt la competició perquè tenim moltes categories. És complicat, però jo penso que, si ho fan en altres països, nosaltres també ho podríem fer. A Espanya s’hauria d’avançar una mica, perquè per exemple al tenis taula sí que està tot unit. A la natació, per què no?

Des dels 3 mesos fins als 15 anys va dur una pròtesi al braç. Què la va portar a deixar-la?

Els meus pares sempre han apostat per la pròtesi. Jo la portava de petita per desenvolupar-me del tot físicament, ja que no és el mateix desenvolupar-te amb una mà que amb dues. M’ha ajudat molt. Ja amb sis anys en portava una de mioelèctrica que s’obria i es tancava, podia agafar-ho tot. També anava a un centre de rehabilitació on m’ajudaven a desenvolupar tot el braç per poder fer una vida diària amb pròtesi i sense. Als 15 ja vaig decidir que em desenvolupava molt bé sense la pròtesi. Fins i tot m’era més fàcil sense que amb ella. I els meus pares van estar encantats, perquè sempre han apostat pel millor per a mi. M’acompanyen a totes les competicions, però sempre m’han dit: espavila’t. Si tens una discapacitat, no passa res. Què no pots fer això? I tant que ho faràs. Fins que no ho facis, no vas a jugar. Sempre m’han donat canya. Coneixem molts casos de gent discapacitada que es queda tancada a casa pel què diran o perquè pensen que no poden fer coses. Potser treballant no es tindrà el 100%, però sí que es pot arribar a la meta que vulguis. S’ha de veure com una cosa normal. Per tenir una discapacitat no ets inferior a ningú. Si tu et veus normal, els altres et veuran normal. Si et veus inferior, és pitjor.

Tenen controlats diversos aspectes biomètrics, com els salts, els revolts o les braçades. Quin pes juga la tecnologia en els seus entrenaments?

Quan ets jove, ja només pel fet de créixer i nedar, t'entrenes millor. Però quan portes tants anys i arribes a un nivell tan alt, és difícil rebaixar les marques. Cal buscar aspectes tècnics i filar molt prim. Mirar els salts, que cada braçada sigui millor. Tenim un especialista biomecànic que ens grava un cop per setmana i ens diu aspectes que hem de millorar, tant de salts, viratges, braçades com la fase subaquàtica. A banda de l’entrenament, on cal tenir un gran condicionament físic, els aspectes tècnics condicionen molt. També anem a unes cabanes que fan de cambra hiperbàrica, on hem d'estar tot un dia menys quan ens entrenem: et fa la sensació d'estar en altura, com quan ens entrenem a Sierra Nevada. Allà et treuen oxigen i et fa un canvi físic, de manera que produeixes més glòbuls vermells, i això a l'aigua et dóna més força. Petits detalls que influeixen.

Els banyadors de competició costen uns 400 euros. El seu manteniment suposa una gran dificultat?

Tenim una ajuda, beques del comitè paralímpic, però només les obtens si quedes entre els tres millors, de manera que són molt restringides. Gràcies a quedar campiona del món i obtenir aquesta beca sí que m’he permès anar a concentracions, pagar-me-les, perquè la nostra federació no té diners suficients per pagar tot el nostre programa. Aquest any, per exemple, ens ha pagat l’Europeu i una competició més. Després hem pujat tres cops a Sierra Nevada, tres setmanes cada cop, ens ho hem hagut de pagar nosaltres. També hem anat a Tenerife a competir, però tot de la nostra butxaca. És complicat, perquè és el que ens agrada. Els banyadors es gasten molt ràpid. Potser a simple vista no es veu, però un banyador costa 400 euros i potser et serveix per a tres proves. Si vaig a competir quatre proves, porto tres banyadors. Si no està al 100%, potser et fa perdre una dècima, però això és el que et fa guanyar o perdre.

Ens queixem de la discriminació entre olímpics i paralímpics. Els olímpics tenen aquesta sort de tenir més pressupost i els paguen tot el que volen, ja sigui material esportiu, tots els banyadors —a nosaltres ens costen uns 400 euros—, totes les concentracions on vulguin anar, i per a nosaltres no hi ha pressupost i només ens paguen dues competicions a l’any. Tota la resta de preparació, nosaltres. El material, nosaltres. És complicat. Jo m’ho puc permetre perquè tinc una beca, però el que queda quart del món, com ho pot fer sense aquesta ajuda?

En els últims anys, ha crescut el suport als paralímpics?

Fins fa poc pensava que sí, que els paralímpics hem anat tenint més suport, però crec que últimament s’ha donat un pas enrere. Des dels Jocs del 2008 a Pequín fins ara crec que s’ha avançat molt en el tema dels mitjans, però s’ha avançat perquè el nostre comitè ha pagat els mitjans perquè vinguin a retransmetre'ns. El comitè també paga les marques perquè ens vesteixin, però no s’ha avançat perquè hi hagi un clima d’igualtat, sinó perquè nosaltres volem que s’avanci. Un altre exemple ben clar és l’equipació. La d’olímpics i paralímpics ha estat la mateixa des del 1980, aproximadament. Aquest any, Joma no ha volgut. Pagava als olímpics tota l’equipació, i als paralímpics ens feia pagar-ne el 50%. Els olímpics tenen molt més pressupost que nosaltres, nosaltres no tenim gaire pressupost, i a sobre ens fan pagar el 50%. Com és que als olímpics els ho regalen i a nosaltres no? Sempre als Jocs ens havia vestit la mateixa marca, i com és comprensible, com que no ho podem pagar, aquest any hem hagut de buscar una altra marca, Luanvi, que sí que ens vestirà, ja que ens ha donat suport. És bastant mediocre per la seva part. Si es vol igualtat i no es té pressupost suficient, podrien haver fet pagar el 25% als olímpics i el 25% a nosaltres. El tema mediàtic, igual: els Europeus surten tots per televisió, i de nosaltres res, ni l’Europeu ni el Mundial. Només surten els Jocs, i perquè nosaltres, a través del comitè, ho paguem a la televisió pública.

A Rio competirà en quatre modalitats. Amb què marxaria satisfeta?

El meu objectiu és l’or. Ho era a Londres, on em vaig quedar a les portes amb una plata i un bronze. Però també és la manera com guanyes. A Londres, a una prova, amb la meva marca hauria guanyat l’or, i vaig quedar quarta. Et quedes amb mal gust de boca, però si millorant les meves marques personals no aconsegueixo guanyar l’or i si la plata, doncs és evident que marxaré molt satisfeta perquè hauré millorat. I si passa el contrari, el mateix: si empitjoro la marca tot i aconseguir l’or, no marxaria contenta.

Se sent una de les favorites?

Sí. Crec que tinc moltes probabilitats de pujar al podi i guanyar l’or. Queda clar que és molt difícil, perquè a la natació tot va de centèsimes o dècimes, de manera que estarà molt ajustat. Però mentre hi hagi possibilitats, no perdré l’esperança. Si tinc possibilitats de l’or, aniré a buscar l’or. Estic en el lloc més alt del rànquing, encara que ara m’han tret el rècord dels 50, l’australiana que deia, però estem allà totes i intentaré tornar-li a treure.

Què creu que li pot aportar aquesta veterania?

Els Jocs són una experiència totalment diferent de la resta, es viuen diferent. Et jugues tota la teva carrera esportiva en un minut, i això produeix molts nervis. Jo ja porto dos Jocs i sóc veterana, sé què se sent, però igualment és molt difícil de portar. M'hi segueixo jugant moltes coses, i els nervis sempre seran els mateixos. Per ser veterana sé com es porta la competició, però els nervis sempre hi són.

Un exseleccionador espanyol d'hoquei herba deia que portar una càmera de fotos és incompatible amb aconseguir una medalla als Jocs. Coincideix amb aquesta afirmació?

Cada any tenim o un Europeu o un Mundial, i jo en cap de les competicions a les quals hem anat mai he fet gens de turisme. Hi he anat, he competit i he tornat. A l’última competició sí que vam demanar que ens allarguessin el vol de tornada uns dies per poder fer una mica de turisme, però durant la competició mai ho he fet. S’ha d’estar centrat al 100%. No només és competir un dia, sinó entrenar-se, descansar, menjar i hidratar-se bé. Són diversos factors. Un cop acabi la competició, el turisme i la festa que vulguis.

Es prodiga força per les xarxes socials. Li serveixen per mostrar el seu cas?

Sí, és la via més ràpida d’exposar el que penses. Hi ha gent que et ve als Campionats d’Espanya i et pregunta com fas les coses o et diu que vol ser com tu. Hi ha gent que com jo no té braç i que em diu que no pot fer coses com gimnàs o peses. I jo els dic: "Com que no? Mira com ho faig!". Ens anem ajudant en aquestes coses amb companys amb casos similars.