Sebastiana Llabrés Ramis: “Fa ràbia que les dones rebin pitjors premis que els homes a una mateixa cursa”

PalmaSebastiana Llabrés Ramis (Sencelles, 1977) és una corredora popular molt destacada a les Illes Balears que pot presumir de tenir el rècord de l’Arxipèlag en la mítica distància de la marató (42.195 metres). El seu temps de 2 hores, 47 minuts i 29 segons aconseguit a Sant Sebastià el 2016 atorguen a la sencellera un registre envejable a l’abast de molt pocs esportistes populars. Dos anys després, la mallorquina intentarà superar el seu propi registre a la mateixa marató, que es disputarà demà a Donostia. La balear ja ha fet les maletes per viatjar aquest matí a Bilbao en un vol que sortirà a les 10 h. Una vegada que hagi trepitjat el País Basc, agafarà un cotxe fins a Sant Sebastià. Un viatge ple d’il·lusió que no farà tota sola, perquè la hi acompanyaran la seva filla de 14 anys, el seu marit i, per primera vegada, els seus pares en una cita per a la història.

Com us trobau a poques hores d’intentar batre el vostre propi rècord de les Illes Balears?

Tenc moltes ganes de ser-hi. La marató és molt dura, i no sols pel dia de la prova, sinó per tot el que hi ha darrere. Per això és tan important que els meus pares vinguin. De fet, els he pagat el viatge perquè em facin costat. Sempre m’han ajudat i els volia fer aquest regal.

Quin temps fa que correu?

Som la petita de quatre germans i sempore volia fer el mateix que ells. A 7 o 8 anys vaig començar en les proves escolars i sempre m’havien explicat que un oncle meu corria molt a les festes i sempre guanyava. Jo en realitat vaig deixar de córrer a 16 anys, just després de fer campiona d’Espanya de pista en 600 metres. Era una edat molt beneita, però també volia passar-m’ho bé...

Però vàreu tornar...

Sí... a 35 anys [riu] a la Sant Silvestre d’Inca, gràcies a Toni, el meu entrenador. Ell em va convèncer per córrer i resulta que vaig quedar la primera. Arran d’aquest moment, m’hi vaig tornar a enganxar.

Quin és el secret per córrer tant?

Sempre he tingut la mateixa constitució física, tot i que som molt menjadora; allò que passa és que menj bé i només em desbarat els diumenges o per les festes. Supòs que menjar bé és important. I pot ser que ho hagi agafat del meu oncle.

Us agraden les proves de fons?

Sí, però al principi només havia participat en curses de 7 o 8 km, fins que un dia vaig comentar la possibilitat de córrer una mitja marató. Va ser després d’haver corregut moltes mitges quan em vaig plantejar seriosament córrer els 42.195 metres.

Com va ser aquesta experiència?

Va ser a Palma. Però no sé si la tornaré a fer, perquè és molt dura, i les condicions de calor i humitat et destrossen. Vaig acabar molt cansada. L’animació de Ciutat, per exemple, no té res a veure amb Sant Sebastià. Al nord, la gent no deixa d’animar-te i crida el teu nom.

A Palma vàreu baixar de 3 hores, però a Sant Sebastià us vàreu carregar el rècord que tenia la fondista gabellina Melina Sagrera des de l’any 2001 amb un temps de 2 h51’10”. Havien passat 15 anys...

No m’ho esperava, perquè a Palma havia fet 2 h 59 minuts i pensava que podria baixar cinc minuts per allò que és una prova més plana. Però mai podia imaginar batre el meu rècord amb 11 minuts de diferència. El meu entrenador se’n feia creus, però jo també. L’única dificultat va arribar a la segona part, però em vaig recuperar quan vaig córrer al costat d’un jove que em va poder fer de llebre fins al final.

Què vareu sentir a la línia d’arribada?

No m’ho creia. Pensava que el rellotge s’havia aturat. Eren 11 minuts menys que a Palma. El primer que vaig fer és cercar la meva filla i el meu home, que no hi era, i després em va pegar la plorera i no sabia què em passava. En aquell moment et venen tots els records del que has passat, una mescla de tristesa i alegria.

Parlem de l’esforç d’una persona que no es dedica professionalment a l’atletisme.

M’he d’adaptar a la meva feina del bar, i tenc la sort que la meva mare, que ja està jubilada, em pot obrir als matins. Això em permet arribar a les 9 h després d’haver fet l’entrenament. Preparant la marató, m’he d’aixecar a les 5 del matí.

A més de la feina, teniu altres problemes?

Supòs que com tothom. De fet, he tingut alguna cosa familiar i la veritat que també ho he passat malament, perquè s’ha de tenir una mentalitat molt forta per assumir tirades de 32 km per preparar la marató.

Quin és l’objectiu per a aquesta marató?

Vull batre el meu rècord. Però tampoc no sé si ho puc aconseguir, perquè en realitat només serà la tercera en la qual participaré.

Després d’aconseguir la millor marca de les Balears, notau que teniu més pressió?

Jo mateixa m’he pressionat per veure si puc córrer més de pressa durant tant de temps. Sempre faig tot el que puc i de l’únic que m’he penedit és de retirar-me d’una cursa de 10 km perquè no em vaig trobar bé. Sempre pens que aquell dia hauria d’haver arribat, encara que hagués estat caminant.

Com veis el paper de la dona en l’esport? Hi ha masclisme també en l’atletisme?

Està vist que a les dones encara ens falta molt per ser considerades iguals que els homes. Pens que cada vegada anam millor, però t’he de dir -perquè també m’ha passat- que em fa ràbia quan vas a una cursa i veus que els homes reben premis econòmics superiors a les dones. Per posar-ne un exemple, 100 euros a l’home i 50 euros a la dona. No crec que sigui just i això sí que em fa ràbia. Però per sort en l’atletisme encara hi ha més igualtat que en altres esports en què el masclisme encara és més evident, i ja no en parlem, dels temes econòmics.

Us han deixat passar per ser dona?

Moltes vegades, i fins i tot en alguna foto sembla que em donen una empenta, però en realitat no és així... Jo crec que és un gest educat i no em desagrada, sempre que la intenció sigui la de donar més protagonisme a la primera dona. Si el que volen fer és sortir a la foto, tampoc em sembla malament!