El secret de la felicitat de Juan Carlos Unzué

TerrassaDimecres era a Sevilla. I aquest cap de setmana serà en un celler del Penedès i una empresa farmacèutica. I dijous era a les terres del Vallès, a les instal·lacions de l’Atlètic de Terrassa, a prop de les carreteres on, no fa tant, ell mateix rodava en bicicleta pel Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. "La meva agenda no era tan complicada quan era al món del futbol", bromeja Juan Carlos Unzué, convidat a fer xerrades amunt i avall per explicar com porta el fet de ser malalt d'esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Fa un any, l’exporter i entrenador navarrès va fer una xerrada als jugadors del club on va formar-se, l’Osasuna. El vídeo va fer-se viral. I dotze mesos després s’ha convertit en el gran ambaixador dels malalts d’ELA, narrant tot el que ha après ara que la malaltia l'obliga a demanar ajuda per rentar-se les dents, per netejar-se. I sobretot, alçant la veu per tal que cada cop siguin més persones les que facin arribar als polítics un missatge ben clar: els malalts d’ELA i les seves famílies necessiten ajudes.

"Hi ha qui pensa que no he tingut sort, però jo penso que sí que n'he tingut, perquè amb aquesta malaltia seré conscient de qui soc fins al darrer segon. Estic jugant una pròrroga i la penso aprofitar", explicava davant d’una sala d’actes plena de gom a gom. En una època en què els telèfons estan a les mans de tothom, llestos per distreure’ns del que tenim davant, ningú mirava la pantalla. Tothom seguia amb atenció el que deia aquest navarrès que admet sentir-se més útil ara que abans, quan era esportista de primer nivell. Sap que és una cara famosa i, per tant, la seva veu sona més fort quan la fa servir. I com la fa servir. Al final de l'acte, una dona li demana si pot enregistrar un missatge amb un telèfon per animar una amiga malalta. Ell li envia un missatge ple d'energia, esclar. No fa tant va omplir el Camp Nou en un partit entre el Barça i el Manchester City. Però l'Unzué és sempre el mateix, tant si parla amb Pep Guardiola com amb un noi que té un blog, amb en Joan Laporta, una infermera jubilada o la plantilla del primer equip de l’Atlètic, els flamants vigents campions de Lliga i Copa d’hoquei herba. "Qui és el porter?" els pregunta, ell que evitava gols. Però el porter ja ha marxat, així que aprofita per fer broma. "Podeu donar-me una oportunitat per debutar, doncs". I escolta les preguntes que li fan els joves esportistes. I ell també en fa, de preguntes, per aprendre més sobre un esport que admet que desconeixia, l'hoquei. "Havia passat per aquí en bicicleta, però mai havia entrat" explica ell, el germà d'Eusebio, el gran director esportiu de la història del ciclisme espanyol, fet que li havia permès viure des de dins etapes del Tour quan Indurain era una gegant. "Aquests clubs són emocionants. Cal felicitar l’Atlètic per tenir tanta gent jove fent esport avui en dia, quan els joves tenen tantes alternatives". L'Atlètic és un d'aquells tresors amagats de Catalunya, on es fa comunitat, on l'esport serveix per educar. I on han convidat Juan Carlos Unzué per parlar amb socis de totes les edats i, de passada, recollir fons per a la fundació Miquel Valls.

En arribar a les instal·lacions de Can Salas, els ulls de l'Unzué s'il·luminen quan veu els centenars de joves que cada dia s'entrenen. També els ulls dels jugadors d'hoquei s'emocionen amb l'exporter. "D'on treu aquesta energia?", es pregunta més d'un. És el secret de la felicitat en aquesta nova vida de l'exjugador de Sevilla, Tenerife o Barça. "Per mi l'ELA era una desconeguda quan em van donar el diagnòstic. Així que ara explico de què es tracta, ja que fa mal rebre el diagnòstic, però costa més si descobreixes de què es tracta el mateix dia que et donen el diagnòstic. Un dels meus objectius és que la gent la conegui. És una malaltia neurodegenerativa que afecta les neurones que donen energia a la musculatura. Atrofia els músculs, en els meus casos a les cames i mans, justament allò que em va donar menjar. Potser vaig donar-li massa canya a cos i vaig gastar les piles" bromeja, arrancant una rialla emocionada a l'audiència. Ell encara no ho sap, però al públic hi ha tres generacions d'olímpics terrassencs. Tots preparats per aprendre amb ell, per descobrir el secret de la seva felicitat.

"Els símptomes són variables, és més agressiu si afecta des del principi els músculs que permeten parlar, respirar i alimentar-nos. Parlem de 4.000 casos a Espanya. Cada dia perdem tres companys, però en sumem a l’equip tres més. I cada cas és diferent. En el meu cas, tinc una evolució més lenta. Normalment, l'esperança de vida és d'entre 3 i 5 anys. Però jo ja fa més de quatre anys i mig dels primers símptomes i tres des del diagnòstic. A mi m'agrada saber que seguiré sent Juan Carlos Unzué fins al darrer dia, al darrer segon. M'emocionaré i em comunicaré com sigui amb l'ajuda de la tecnologia fins al final", raona un home que admet que el primer que ha après en aquesta "pròrroga" que juga, és que "no valorem prou el que passa aquí i ara. Sempre estem pensant en objectius més enllà". Així que ara aprofita cada dia, cada hora. Per preguntar, per descobrir, per comunicar. O per menjar un bon plat, conscient que un dia no podrà mastegar.

"A mi l’esport m’ha aportat una oportunitat per créixer. L’esport t’exigeix ja des de ben jove prendre dedicions importants per a la teva vida. Et fa progressar i pensar de pressa. T'ensenya a aixecar-te molt ràpid, quan reps un cop. Les derrotes sempre arriben, així que aprens a aixecar-te de pressa o et prenen el lloc. Això ens fa resilients, als esportistes. L’esport ens ensenya valors col·lectius, ajuda, a confiar en altres persones i complir propòsits", argumenta, deixant clar que part del secret de la seva energia, és herència dels seus anys com a esportista. Aquell navarrès que amb 21 anys va arribar sol a Barcelona, va aprendre a aixecar-se quan va entendre que sempre seria suplent de Zubizarreta. Així que va decidir marxar al Sevilla, on el destí el va fer jugar amb Maradona a les ordres de Bilardo. De Cruyff a Bilardo, sense escales. "He viscut coses apassionants" admet un home que es defineix com "valent per natura. Jo sempre he intentat fer les coses, sense por. M’he tirat a la piscina". Ara ho segueix fent per tal de forçar els polítics a deixar estar tantes paraules boniques i que passin a l'acció. "Els nostres tractaments no entren a la seguretat social, ja que som derivats a serveis socials. Tenim molt poques ajudes, que solen costar mesos de burocràcia. Som gent dependent, això obliga les nostres parelles a deixar la feina, en molts casos. Ens calen professionals sanitaris, perquè en determinats moments ens cal una traqueostomia per allargar l’esperança de vida, però si no tens diners per tenir els cuidadors, que no sempre estan formats, et pots trobar que els metges ja et diguin abans de fer-te l'operació que potser és millor no operar-se. A mi em trenca el cor. Bàsicament, t'inviten a morir abans per no tenir recursos. No és just", relata.

"Si em duien fa 10 anys que podria ser feliç assegut en una cadira, hauria dit que no. I ara soc feliç" defensa. Però quin és el secret? "Ho determina la sensació de seguir sentint-me útil. Tots la necessitem. Hi ha mil maneres de sentir-se útil, durant 55 anys jo ho he estat a través de l’esport, ara ho soc així. Buscant recursos per investigar, per ajudar als necessitats, explicant aquesta malaltia", conclou Unzué, que té una última petició per a tots els presents. "També he après que cal dir-se les coses boniques, que no t'has de guardar mai dins un missatge positiu que li vulguis dir a algú proper". Dir-se coses boniques, sentir-se útil, ajudar. El secret de la felicitat de Juan Carlos Unzué ara que juga la seva pròrroga particular, il·luminant els ulls de tots aquells que el criden per escoltar-lo.