Els secrets del Papà del vestidor del Girona

GIRONASi alguna cosa demanava a crits Yangel Herrera és estabilitat. El veneçolà, tot un rodamon, ha aconseguit destacar al Girona després de molts anys amunt i avall, fent i desfent maletes. Una de les seves mudances va tenir lloc a l’Espanyol, la temporada 2021-2022. Però va ser acabar el curs i anar a parar a Montilivi, on és un dels insubstituïbles per a Míchel Sánchez. Amb quatre gols, a més, enguany encapçala la llista de golejadors blanc-i-vermells. Possiblement, és el futbolista més fiable pel que fa a regularitat i constància d’un Girona allunyat del rendiment del passat i que visita aquest dilluns (21 h) l’RCDE Stadium, un estadi que li va especialment bé: en quatre visites, n'ha tret tres triomfs i un empat.

També a Herrera, que en l’últim derbi a Cornellà va marcar el definitiu empat a 2 en el minut 85. La seva celebració, posant-se el dit a la boca, no va agradar a l’afició perica, que el va escridassar. "Ho portava a dins. Vaig rebre crítiques i volia demostrar que era un jugador bo. No descarto tornar a fer-ho", s'ha defensat el migcampista en una entrevista a RAC1. Yangel ha estat titular habitual a tot arreu mentre les lesions l'han respectat. Perquè els problemes físics han estat l’altre cavall de Troia.

L’Espanyol, de fet, ja el va signar cedit pel City estant lesionat. Herrera havia estat de baixa 258 dies en tres de les temporades anteriors, formant part del New York City, l’Osca i el Granada, segons l’historial registrat a Transfermarkt. Així que existien precedents. Com a blanc-i-blau no va debutar fins a finals d’octubre, després d’estar absent 120 dies més per una fractura de tíbia. A Girona la tendència es va allargar, i es va perdre 132 dies el curs 22-23 i 86 el 23-24. En aquests dos anys a Montilivi no va ser-hi en 34 jornades, comptant també les estades amb la selecció, gairebé una Lliga sencera.

Amb la millora física i el fet de ser fitxat en propietat pel Girona, els fruits han arribat. Se sent més feliç que mai, adaptat a un club i a una ciutat que el van acollir amb els braços oberts des del primer moment. En l'aspecte familiar, considera bàsic haver-se establert en un lloc fix per poder criar la seva filla, que només tenia un any quan va vestir-se amb la samarreta blanc-i-vermella per primera vegada.

“A Girona em puc consolidar en un projecte a llarg termini. Mai no ho he pogut fer enlloc. Desconeixia com era començar una pretemporada des de zero. Agraeixo moltíssim la confiança que em transmeten. Especialment a Míchel, que és la persona que ha fet tot el possible perquè apostessin per mi. Ara em tocarà tornar-ho amb rendiment”, assegurava, fa dos estius, després de l’operació entre el Girona i el Manchester City. Els anglesos van fitxar-lo per un milió d’euros a l’Atlético Venezuela el 2017 i el van vendre per 5 al Girona el 2023. En tot aquest temps, no va jugar ni un minut amb Pep Guardiola.

‘Mano tengo fe’

La confiança d’Herrera al damunt del terreny de joc és tan gran que fins i tot presenta uns registres anotadors sorprenents, que el Girona celebra a les seves xarxes socials amb el lema Mano tengo fe, una expressió veneçolana, gairebé religiosa, amb la qual s’engresca els aficionats en cada partit internacional. En la Lliga, és a només un gol del seu sostre, els cinc marcats el curs passat. Però no en el total de la temporada, perquè al Granada en va marcar vuit l’any que va participar en l’Europa League. Els números com a jugador del Girona s’equiparen, per exemple, als de Viktor Tsygankov. El veneçolà, en 74 partits, n’ha marcat l’11; l’ucraïnès, que ocupa posicions ofensives i, per tant, trepitja àrea més sovint, n’ha celebrat 13 en 73 duels.

Sense la presència d’Aleix Garcia, irrecognoscible Oriol Romeu, amb un Iván Martín més irregular, Van de Beek buscant el seu espai i Arthur encara amb comptagotes, Herrera s’ha fet fort al mig del camp blanc-i-vermell i ha assumit un rol encara més transcendent del que tenia. Tant ajuda en la construcció com en les cobertures, tant es despenja cap amunt intentant no ser detectat com es perfila atentament per liderar la pressió alta que exigeix Míchel. És la consagració definitiva del Papà –així l'anomenen internament– del vestidor del Girona.

Quan estimar un club pot provocar un problema de salut mental